La sorpresa d’uns bons pares...

El tema de la família està sempre de actualitat. I és que la família és la cèl·lula bàsica de tota societat. I no podrem mai deixar de parlar, reflexionar, aprofundir la realitat familiar. En la família està el futur de tota societat. De la família depèn el que factors externs tinguin influència en les persones... tan sigui positiva com negativa. Jesús no va defugir viure aquesta experiència familiar. En la seva encarnació en la nostra realitat, va seguir el camí que seguim tots humans, naixent i creixent en el si de una família. Avui hi pensem en aquest fet. Veiem un petit episodi d’aquesta família de Natzaret que ens serveix per il·luminar moments semblants de les nostres. Els fills creixen. I en aquest camí que van fent cap a la maduresa i la autonomia fan les seves experiències, Nien en el seu cor les forces i energies que ens deixen en més d’una ocasió sorpresos als progenitors. No podem pensar que som nosaltres qui hem de marcar el camí. Ells han de fer les seves personals descobertes. I quan esdevenen aquestes actuacions dels nostres fills, no deixen de sorprendre’ns. Això ens demostra que la seva personalitat es va forjant però es creativa i original, única... i diria meravellosa i sorprenent. La reacció dels pares, com la de Maria i Josep... és la natural d’una persona que se sent responsable de la vida dels seus fills i de entrada es troba amb un esdeveniment nou i inesperat. Així ho manifesta la mare Maria al seu fill que els ha produït un ensurt dolorós i preocupant. La resposta de Jesús està plena de aquella ingenuïtat natural del qui ha obeït la vocació o inclinació que sent cadascú en el despertar a la vida. Jesús sent ja la força de l’esperit que el portarà a ajudar als mestres de la llei a descobrir el veritable rostre de Déu, el seu Pare. I fa una primera experiència adolescent... sorprenent els auditors i angoixant els seus pares. No és un acte de desobediència. És un fet natural que ens fa veure com va treballant el món interior de cada persona a la recerca del sentit del seu viure... que ens sorprèn i meravella... però també ens costa de entendre i angoixa. La resolució final no és ni el càstig, ni la reacció violenta. Cal escoltar-se i expressar cadascú el seu sentiment. El fet però no trenca la relació entre ells. Expressament ho diu l’evangeli... acabada l’aventura, i esvaïda l’angoixa paterna, tornen a casa... i els era obedient. Era la demostració amb què acaba després el mateix evangeli... que Jesús deixava de ser nen, com tots els humans, i creixia en edat i saviesa... Tot un fet que ens pot fer reflexionar, si som o hem sigut pares... en situacions semblants que hem viscut acompanyant la vida dels nostres fills. Quin pare no s’ha sorprès, i diria... que fins i tot després se n’ha enorgullit de les primeres actuacions dels fills... que denoten que va desvetllant la seva personal originalitat i els trets que van caracteritzant... Tot una lliçó de pedagogia familiar per resoldre els conflictes sense perdre les formes.