Milers de lauredians s'apleguen a Canòlich

Alguns, com la Lourdes, li van fer promeses que han complert al peu de la lletra. “Quan tenia 14 anys, vaig jurar-li que no tornaria a pujar a peu i no ho he tornat a fer”, reconeixia en to distès la Lourdes, que assisteix a l’acte des de fa uns seixanta anys. “A Sant Julià és el tot”, afegia. L’ambient familiar i de germanor va marcar una jornada que va començar passats dos quarts de vuit del matí amb les pujades a peu dels lauredians més matiners i que, com a premi, van poder gaudir de l’aviada de coets.

Transport públic gratuït

Per celebrar la festivitat, el comú de Sant Julià de Lòria va posar a disposició dels ciutadans un servei de transport públic gratuït des de les vuit del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda. La primera missa va tenir lloc a les vuit a l’església par­­roquial, mentre que la de les 10 es va fer al santuari. Passades les onze del matí, i sota una calor suportable, van tenir lloc la ballada de sardanes a càrrec de la cobla principal de Berga i la tradicional missa de benedicció del terme amb la representació del Ball de Canòlich, a càrrec de l’Esbart Laurèdia. A la una, tothom va enfilar cap a la cua per recollir el pa beneït de Canòlich, símbol de la fraternitat que uneix els lauredians. Se’n van repartir més de sis mil. “És un sentiment cap al poble, cap a la terra i cap a la verge que comparteixo i que és profund. El sento amb emoció cada any que passa”, reconeixia el cònsol major de Sant Julià de Lòria, Josep Miquel Vila, que va ser un dels encarregats de repartir els pans. També ho va fer el lauredià i ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya. “El més bonic és veure la confluència de generacions”, explicava el ministre, que reconeix que quan era jove, malgrat no ser lauredià, havia pujat a honorar la verge. “Quan era jove havíem pujat algun cop a passar la nit i des que estic a Sant Julià és una fita obligada, afirmava Saboya. “És bo que els lauredians i els andorrans ens retrobem en un ambient de germanor”, afirmava el ministre. Mentre la calor s’accentuava, alguns buscaven els pocs racons d’ombra que quedaven. Tot i això, l’elevada temperatura no va dissuadir cap lauredià. “És un sentiment de trobada, un acte de germanor i un acte de fe. Ho portes a dins”, reconeixia el Richard, que continua la tradició que li van transmetre els seus pares i que ara també la vol passar als seus fills. “És molt important traslladar la tradició de generació en generació”, afegia. Pel que fa al fet de la possible pèrdua d’interès per part dels joves sobre si seguir o no la tradició, la Teresa creu que els petits continuen amb la festa. “Hi ha molta gent i molt jovent i és una bona manera de trobar-te amb els coneguts i els veïns que no veus durant el dia a dia a causa de la rutina”, deia. Per la seva banda, la Maria Elena, que va aprofitar per conversar amb veïns lauredians amb qui feia temps que no coincidia, considera que pujar al santuari de Canòlich és “un acte sagrat”. “Has d’estar molt malament per no poder pujar!”, exclamava la Maria Elena, que reconeix que la diada és “un dia de molt agermanament i de molta emoció”.