Els lauredians compleixen amb la tradició de Canòlich

L’autobús llançadora que es dirigia fins a aquest indret de la parròquia de Sant Julià anava ple a vessar. En arribar, la cobla Principal de Berga, formada per onze músics, interpretava algunes sardanes del seu repertori. “Quants anys fa que venim, Ramon?”, va preguntar el Marc, un dels músics. “Potser uns trenta anys”, va respondre ell. I és que defineixen que l’experiència de tocar “aquí a dalt és molt bona”. “Llàstima del temps que ens ha fet començar una mica tard i hem hagut de tocar menys perquè la missa és puntual”, va manifestar el Marc. Durant la ballada de sardanes s’hi van afegir joves de l’Esbart Lauredià, engalanats amb els vestits per a l’ocasió, ja que el Ball de Canòlich enguany commemora el vintè aniversari. Per això el Pol va confessar que “avui encara és un dia més especial”. De bon matí havia pujat a peu des de casa seva, a Sant Julià. Aquesta caminada popular enceta una celebració seguida de l’aviada de coets i misses prèvies a la cerimònia central oficiada, a partir de les dotze, pel Copríncep Joan-Enric Vives. Durant el discurs va apel·lar als valors culturals del país, a la fe i a la necessitat d’aportar la idiosincràsia d’Andorra a Europa i al món. “No per petits vol dir que no ens estimin”, va dir Vives. Diverses autoritats del Govern i també de la parròquia van acudir a la cita, però la d’ahir sobretot era una festa de germanor i de poble, com va destacar l’Estefania: “És una festa que forma part de la tradició laurediana, un punt de trobada i de germanor entre els ciutadans de la parròquia.” “Si és possible fem la peregrinació a peu, per un camí molt bonic xino-xano des d’Aixovall”, hi va afegir. En aquest sentit, també hi havia gent que s’estrenava en el recorregut. “És la primera vegada que venim caminant”, va manifestar la Ventureta, d’Encamp.

El moment esperat

Acabada l’eucaristia, amb la cantada dels goigs arribava un dels moments més esperats del dia: la benedicció i repartició dels pans beneïts. Uns 6.500 pans, confirmaven des de l’organització. Centenars de persones esperaven, expectants, aquest moment en què diversos polítics també s’afegien al lliurament de pans als infants, joves i famílies. “Ens agrada molt, des de petita que m’ho han inculcat”, va explicar la María José, que també vol transmetre aquesta tradició a la seva filla. S’enduia sis pans per a la família i els amics. Preguntada sobre l’evolució de la diada, va respondre que ho veu “més o menys igual”. Això sí, va constatar que abans la missa potser era més “íntima”. Una de les tradicions que la María José fa any rere any és guardar un tros de pa: “Diuen que s’ha de fer fins l’any següent.”

Apartat de la multitud i assegut damunt d’un banc de pedra hi havia el Nuno. “He pujat a peu, ha anat molt bé, és el tercer any que ho faig”, va detallar. “Per la muntanya és una mica més dur però hem trigat menys de dues hores”, va continuar. Arribava el moment de descansar i d’assaborir un pa que era “molt bo”, va assegurar. “Soc d’Encamp però la meva xicota és de Sant Julià, es diu Canòlich, i des que la vaig conèixer que hi pugem i ens agrada molt”, va explicar. Cap al migdia la gent ja anava marxant. A partir d’aquí, si es vol seguir la tradició tocarà conservar-ne un bocí fins l’any vinent.