Una cançó i un dolor compartit

L'oreneta

Autor: Guillem Clua

Direcció: Josep Maria Mestres

Intèrprets: Emma Vilarasau, Dafnis Balduz

Any: 2022

“Què és allò que defineix la nostra humanitat?”, li pregunta l’Amèlia al seu alumne. “L’amor?”, respon ell, temptejant. “No. Els terroristes també estimen a la seva manera. Allò que ens fa humans és la capacitat per sentir com a propi el dolor”, afirma ella, contundent.

El Teatre Comunal d’Andorra la Vella va acollir dijous L’oreneta, un text de Guillem Clua que es va estrenar per primera vegada a Londres el 2017 i que està inspirat en l’atemptat islàmic i homòfob que va patir Miami l’any 2016, una tragèdia que va acabar amb la vida de 50 persones en un bar gai. Ara, després d’haver-se representat a 15 països i aterrat a la sala Villarroel de Barcelona, ha fet parada al Principat, una visita que el públic andorrà va viure d’una manera molt especial. I és que, de fet, no van ser pocs els espectadors que colpits i interpel·lats per la intensitat de la història s’anaven eixugant les llàgrimes amagats darrere la foscor de la sala. Una emoció provocada per una història que, sense revelar l’argument, arrenca en una suposada trobada fortuïta entre dos personatges –una professora de cant i un home jove– que, amb l’excusa d’aprendre una cançó, descobreixen un punt de connexió. Una persona o, en aquest cas, un dolor compartit, que els dona peu a parlar i a debatre –amb cert recel i tensió provocats per la delicada situació– de temes universals com la vida, la mort, el dolor, els pactes de silenci, el fet de com entenem les nostres relacions afectives o, en definitiva, de tot allò que ens envolta en el dia a dia. Quatre elements escenogràfics com un piano i mobles que emulen la decoració d’un menjador són suficients perquè Emma Vilarasau i Dafnis Balduz –els protagonistes– arribin a través de la seva gran actuació a provocar al públic la mateixa sensació que sent el personatge. Una obra més d’amor que de mort. Dura però necessària.