rEPORTATGE
Una tradició recuperada
El comú de Sant Julià promou l’aprofitament de la llenya dels boscos de la parròquia. Torna una pràctica ancestral, ara amb l’assessorament de l’ARI per fer-la plenament sostenible.
Zona de bosc a la Rabassa.
A l’Andorra anterior a l’electrificació la llenya era el recurs més utilitzat per escalfar les cases quan venia el fred. “Els quarts donaven permisos als veïns per aprofitar una part de la fusta del bosc per a la llar de foc”, recorda Marta Domènech, enginyera forestal i investigadora d’Andorra Recerca i Innovació (ARI). Aquesta pràctica, històricament molt arrelada a l’àrea pirinenca, va començar a entrar en desús arran de la introducció d’altres fonts d’energia. Amb els anys la tendència només es va intensificar i, en conseqüència, la gestió forestal va passar a un segon pla en l’ordre de prioritats dels representants polítics.
La línia del que en diem progrés, però, sovint fa marrada, i de vegades hi ha usos tradicionals que tornen. N’és un exemple l’aprovació, en el consell de comú de Sant Julià de Lòria de dimecres passat, d’una ordinació que permetrà als lauredians majors de divuit anys talar fins a tres metres cúbics de llenya en un any en una zona boscosa situada a la vora de la carretera de la Rabassa.
La proposta de la corporació laurediana, que de moment serà una prova pilot, és fruit de la col·laboració amb l’ARI. “El comú va posar-se en contacte amb nosaltres perquè l’ajudéssim a dissenyar el projecte perquè fos sostenible”, explica Domènech. D’aquesta manera, el principi més important en què s’ha fonamentat el projecte és “no treure del bosc més que el que pot generar”. Els boscos andorrans poden generar, de mitjana, uns 200 metres cúbics de fusta per hectàrea. La quantitat màxima que el comú permetrà extreure a la zona autoritzada se situa molt per sota d’aquesta xifra, assegura Domènech.
Un altre principi del projecte és que la tala d’arbres faciliti el manteniment de la biodiversitat. És per aquesta raó, apunta la investigadora de l’ARI, que els arbres seleccionats són pins negres i rojos. Aquestes espècies, detalla, són les més abundants a la zona, on també poden trobar-se bedolls, trèmols, avellaners, besurts i saücs. No tots els pins poden ser talats. Els exemplars morts que encara es mantenen drets són molt importants per a l’ecosistema perquè hi troben refugi espècies d’ocell com el picot negre i el mussol pirinenc.
La tala controlada pot ajudar a regenerar el bosc. L’obertura de clarianes d’una dimensió no gaire extensa permet que hi tornin a créixer arbres en el futur. Crear aquestes “guarderies del bosc”, com en diu Domènech, contribueix a formar una massa d’exemplars d’edats diferents, un factor que també promou la biodiversitat.
EL PROJECTE FACTIBLE EN ALTRES ZONES DEL PAÍS
Domènech assegura que a totes les parròquies hi ha boscos amb les característiques adequades perquè s’hi puguin impulsar projectes d’explotació de la llenya com el que s’ha posat en marxa a Sant Julià. Els alzinars que hi ha a l’entrada sud del Principat no s’hi podrien incloure perquè ajuden a fixar la roca i perquè l’accés no hi és fàcil. També s’han de descartar les poques rouredes que encara hi ha al país. Aquests boscos, apunta Domènech, tenen avui una extensió molt reduïda perquè creixen als fons de vall, les zones del país en què s’han construït més edificis.