Mobilitzats per millores laborals

Treballen en la majoria de centres esportius públics que tenen externalitzades les feines de monitors d’activitats o de vigilància i assistència a les piscines, des del LAUsport de Sant Julià fins al Pas de la Casa. Són treballadors –essencialment socorristes– de les dues empreses que han guanyat la majoria d’aquestes licitacions i denuncien les condicions laborals que suporten amb salaris baixos però també jornades laborals que els obliguen a anar d’un centre a un altre, horaris dispars que dificulten la conciliació, i tasques que consideren que no haurien d’assumir. Han creat un perfil d’Instagram i voldrien recuperar una associació de socorristes que hi havia anys enrere. També preparen una carta dirigida als comuns per tal que les administracions que paguen aquest servei siguin conscients de la seva precarietat laboral.

“Treballo 55 hores a la setmana per poder arribar als 2.000 euros”, explica un dels socorristes mobilitzats. I és que han de tenir més d’una feina per poder cobrar un sou que els permeti arribar a final de mes. De socorrista, apunta, cobra pràcticament el mateix que l’any 2007, quan va arribar al país. Ara ho complementa fent d’instructor en classes de natació. Els salaris estan al tomb dels 1.400 euros i lamenten que s’està donant una altra circumstància que els perjudica i és que col·legues que puguin ser contractats a través de la nova quota d’immigració tindran un salari més elevat que personal amb més antiguitat després de l’acord assolit en el si del Consell Econòmic i Social per aplicar un augment del 4,1% a les retribucions inferiors als 1.500 euros. Però després de consultar-ho amb Inspecció de Treball ja són conscients que si l’empresa no s’avé a equiparar els salaris no està cometent una irregularitat perquè l’augment només afecta els contractats via aquesta nova quota.

Es queixen que no se’ls reconeix la formació; i en el cas dels socorristes, que s’han de reciclar de manera periòdica, que s’obvia la rellevància de la seva tasca perquè tenen la responsabilitat de fer una primera assistència en cas d’accidents. A més, apunten que els fan fer tasques que no són pròpies de la feina com ara les proves de clor o pH de l’aigua. Però, a més, denuncien que s’han equiparat els preus/hora de socorristes i monitors d’activitats dirigides quan els segons –molts titulats en educació física– han d’estar més ben remunerats.

La conciliació és un altre dels cavalls de batalla. “Els és igual que un dia hagis de dinar a les 11 del matí i un altre a les 4 de la tarda”, es queixa una altra de les treballadores. Tampoc la despesa extra que han d’assumir per desplaçar-se d’un centre esportiu a un altre perquè sovint amb els seus horaris –instal·lacions que obren abans de les 7 del matí i que poden tancar a les 10 de la nit– no tenen servei de bus i han de fer servir el vehicle privat. Apunten que una prova fefaent de les males condicions laborals és l’elevada rotació de treballadors i que al final s’estigui fitxant personal menys qualificat per tal de cobrir llocs de feina. Els que acumulen antiguitat són els que poden aconseguir més estabilitat pel que fa a horaris. Els nous són els que han de patir els torns més dolents, amb canvis de centre esportiu fins a tres cops al dia.

Estan movent-se per enviar una carta als comuns signada pel màxim de treballadors possible. Volen que les corporacions siguin conscients del problema perquè paguen el servei. A més, com que són dues empreses les que pràcticament copen el sector i les condicions són similars lamenten que sovint la sortida és dedicar-se a una altra cosa. “Tinc companys que han preferit treballar de cambrer”, sosté un altre dels treballadors.