Reportatge
Una descoberta per casualitat
Els murals de Sant Cristòfol d’Anyós van aparèixer la setmana passada gràcies a un cop del destí que va permetre que una fotografia d’una col·lecció privada arribés als historiadors adequats.
El mural de Sant Cristòfol d'Anyós.
Les pel·lícules de Hollywood han gravat a les ments de la ciutadania que per trobar peces d’art desaparegudes sovint cal infiltrar-se dins d’organitzacions secretes o superar un complicat laberint de làsers per arribar al tresor. No obstant això, aquest cop sembla que la realitat no ha superat a la ficció, i és que recentment s’ha pogut localitzar un mural de Sant Cristòfol d’Anyós, que feia dècades que estava desaparegut, gràcies a un cop del destí. La troballa es va fer l’any 2020, quan un historiador va fer una visita a una col·lecció privada d’art i va ser informat d’unes peces d’art catalanes que l’amo de la col·lecció no acabava d’ubicar. Davant d’això, l’expert en art va fotografiar les peces i va passar les imatges a la Cristina Tarradellas i al Carles Mancho, dos historiadors catalans de la UdL i la UB respectivament, que van poder identificar un dels murals com el de Sant Cristòfol d’Anyós. Gràcies a la troballa, que Mancho va definir com fruit de la “casualitat, tal com solen passar aquestes coses”, va aparèixer una peça de la història andorrana que durant anys era considerada desapareguda. L’única pista visual que se’n tenia fins ara era una fotografia en blanc i negre que es va prendre l’any 1932, poc abans que s’extragués la pintura de l’església.
Un cop es va poder localitzar la peça, Mancho i Tarradellas van començar la seva feina per verificar que, efectivament, es tractava del mural desaparegut i en quin estat es trobaven la pintura. Sobre això, Mancho va remarcar que el mural es trobava reposant sobre un bastidor de fusta i, aparentment, no s’hi havia fet gaire feina des del moment en el qual es va extreure de la paret de l’església. Això, segons va remarcar l’historiador, en principi pot semblar bo, ja que no s’han exercit modificacions que hagin pogut danyar la pintura original, però a la vegada significa que no ha estat mai revisat per cap expert que pugui determinar si la peça necessita alguna restauració.
Un altre punt que sovint es pot confondre és el que fa referència a l’adquisició de les peces pel fet que molts cops es pot pensar que per adquirir aquest tipus d’art que data de segles enrere l’única manera és a partir d’algú que l’hagués robat anteriorment. Res més lluny de la realitat, ja que “l’adquisició de la peça es va fer de manera totalment legal”, segons va remarcar Tarradellas, ja que fa uns cent anys moltes esglésies van haver de vendre el seu art per poder afrontar reformes estructurals, i totes les obres que van sortir dels edificis van ser prèviament autoritzades pel Bisbat d’Urgell, la qual cosa va fer que tot el recorregut posterior de l’art fos lícit. Això, però, provoca que els propietaris dels murals tinguin veu i vot sobre el futur de les obres de la seva col·lecció. És a dir, ells poden triar si l’art torna al país d’origen o no.
En aquest cas, sembla que el mural no podrà tornar a Andorra, de moment, tot i l’interès que ha mostrat el Govern per recuperar-lo perquè els propietaris el volen conservar.