“La bruixeria és la misogínia institucionalitzada”

Tausiet ha col·locat el focus de la seva investigació sobre l’evolució de les creences religioses, els discursos morals o els processos de bruixeria. Aquesta setmana, en el marc de la 3a edició de les Jornades de Bruixeria de Sant Julià, va oferir una conferència sobre la representació cinematogràfica de les bruixes. Recordin les primeres encantadores de Carl Dreyer o les periòdicament reproduïdes bruixes de Salem.

Quin element va despertar-li l’interès per la bruixeria?

Sempre he estat interessada en la història de les mentalitats i la religiositat. Fa bastants anys, ja vaig anar a l’arxiu diocesà de Saragossa per consultar uns processos incoats pel bisbe i em vaig topar amb uns processos de bruixeria que no havien estat tocats des del segle XV i XVII. Allò, en un principi, no em va semblar que fos res religiós, perquè la bruixeria sempre ha estat una cosa esotèrica, oculta. Eren, però, unes fonts meravelloses perquè s’hi podia veure la vida de la gent, les seves creences.

Quina ha estat la representació de les bruixes al llarg de la història del cinema?

Les primeres pel·lícules en què es tracta la bruixeria, dels anys vint, ja eren obres avançades que en denunciaven la persecució. Plantejaven el tema des d’un punt de vista gens fantàstic, defensant-ne la tolerància. Després, més tard, va néixer un corrent paral·lel, de gènere fantàstic, en què apareixien bruixes malèfiques, ridiculitzades. Un exemple d’aquest corrent és El màgic d’Oz. Les dues tendències s’han mantingut en paral·lel. Ara, però, com que s’associa la bruixeria al moviment feminista, es representa la bruixa com una dona empoderada, i això sí que és més actual.

I pel que fa a la literatura, quina imatge se n’ha divulgat?

Podríem remuntar-nos a la literatura clàssica o romana, però si avancem una mica més en el temps podem parlar de les bruixes de Macbeth, per exemple, que en anglès se les anomena weird sisters [germanes estranyes]. Més que bruixes, doncs, eren fades, dones ambigües. L’imaginari ha canviat: el que abans eren fades ara són bruixes. Quant a la literatura espanyola, molt realista, tenim, per exemple, el personatge central de La Celestina, una alcavota i encantadora. També, en alguns contes cèlebres del segle XIX, s’exagera la maldat de les bruixes.

Creure en bruixes és una il·lusió?

Les bruixes, pròpiament, no existeixen. Hi ha hagut dones acusades de bruixeria. El moment de la història en què es van donar més acusacions va ser entre el final del segle XV i la meitat del XVIII. S’acusava de bruixes dones corrents, potser una mica marginades, estranyes.

Quina era la finalitat d’aquestes acusacions?

L’atribució de poders extraordinaris a certes dones s’ha utilitzat per poder treure-les del mig. Se les culpava de les coses que no es reconeixen en un mateix, però també se les feia responsables de tempestes, males collites, mortalitat infantil o esterilitat. Això no és res més que la tendència humana a espolsar-se les culpes.

Podem parlar d’una cara útil de la bruixa?

El cert és que hi ha una tendència a parlar de les bruixes com a dones sàvies, expertes en remeis i herbes, però és una idea romàntica. Veiem que en els processos de bruixeria es perseguia qualsevol mena de dona, no especialment sàvies.

El component de gènere és fonamental per entendre el relat de la bruixeria.

La bruixeria és un tema de gènere. És un retrat de la misogínia. La bruixeria, de fet, és la misogínia institucionalitzada. Encara es fa referència a la bruixa per parlar de les dones grans que ja no són fèrtils, que no poden treballar, que queden excloses. I això, amb els homes, no passa.