Treballar fins quan?

Si no hi ha canvis, en vuit més hi haurà més pensionistes que assalariats. El projecte de pressupost que en dues setmanes se sotmetrà a debat al Consell General preveu un augment del 2% de les cotitzacions. Solució a curt termini, però, què cal fer a la llarga? I, en aquest context, és possible plantejar-se obligar els assalariats a limitar l’edat màxima de treball? Des de la patronal ho tenen clar. Opinen que si es fixés “un límit” per treballar, les empreses no haurien d’afrontar comiats costosos quan consideren que aquella persona no està per treballar però ho vol seguir fent. Aquí entren els sindicats, que compartirien, segons ells, la “utopia de poder deixar” de treballar. Sempre que es garantissin “unes pensions dignes”. Guillem Fornieles, secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), recalca que per a ell “no és un concepte d’obligatorietat, sinó d’una jubilació decent. En aquest país ens trobem amb pensions molt baixes i si obligues a la gent a jubilar-se, la condemnes a passar gana”. La solució, opina, “no ha de venir d’ajudes de l’Estat, perquè això és caritat, i una jubilació digna és un dret”. En aquest sentit, el secretari general de la Unió Sindical d’Andorra (USdA), Gabriel Ubach, suggereix augmentar un 10% les pensions en els pròxims quatre anys, a raó d’un 2,5 anual. “Som conscients que això suposa un problema per a la CASS, però és que ha de canviar el model, progressivament.” El mateix Marc Aleix, president de l’Associació de la Petita i Mitjana Empresa (PIME), parla de canvis. “No pot ser que hi hagi aquestes diferències entre els ciutadans del món públic i del privat. La realitat és que hi ha jubilacions de misèria. I sigui Govern o CASS hi han de posar remei. Garantir jubilacions com les del sector públic. Tothom té dret a la retirada, i bona. I aquí toca asseure’s i rectificar, a poc a poc.” En aquest context, el president de la comissió de recursos humans i relacions laborals de la Confederació Empresarial Andor­rana (CEA), Josep Manzano, suggereix augmentar als 67 anys la jubilació. “Són dos anys menys per pagar pensions i dos més que la gent cotitza”, aclareix, tot recalcant que “ha augmentat considerablement l’esperança de vida”. La seva visió, però, contrasta amb la dels sindicats. Ubach opina que “canviarien poc els números, no resols el problema i crees mal ambient. No pots donar la jubilació amb la caixa de pi a les persones”. Fornieles, fins i tot rebaixaria l’edat permesa per jubilar-se als 62 anys “cobrant igual que si ho haguessis fet als 65”, diu, tot afegint que “retardant-la deixes joves a l’atur que entrarien al mercat laboral”. A més, recorda que “per a determinades feines no és el mateix jubilar-te amb 62 que amb 65”. Comparteix visió que s’ha de mirar “bé” l’edat Manzano, però també des de l’altra visió: la de la gent que està en condicions de voler seguir treballant i pot fer-ho. En aquest sentit, el responsable de relacions laborals de la CEA suggereix, arribada l’edat de jubilació marcada per llei, fer un reset i encetar una nova etapa de contractes laborals “on empresari i treballador estiguin d’acord” a curt termini, renovables i on s’especifiqui concretament la tasca. “No seria incompatible a seguir cotitzant amb la CASS i també es podria donar l’alternativa de jubilar-se, anar cobrant, i seguir treballant”, diu. L’opció és compartida per l’Empresa Familiar Andor­rana (EFA). El seu president, Josep Maria Cases, és partidari que “tot i que crec que s’han de marcar uns límits, s’ha d’anar també amb compte. Si hi ha empreses que volen que la gent segueixi i aquestes persones ho volen fer, han de poder-ho fer”. En aquest sentit, des de Govern afirmen que sí que serien partidaris que l’assalariat pogués treballar més enllà dels 65 anys i sense marcar un límit, “sempre que sigui per mutu acord i amb el consens de l’empresa”. El que patronal i sindicats sí que veuen igual és que cal un canvi de model i aquest parteix d’un punt únic: la CASS. Josep Delgado, que l’ha presidit durant quatre anys i que actualment està al capdavant de la comissió gestora del fons de reserva de jubilació, reconeix el problema a llarg termini. “Amb les darreres mesures aprovades, l’augment de les cotitzacions, estan garantides les pensions a 15 anys vista. I no oblidem que a prop, a Espanya i França, preveuen quedar-se sense diners en uns tres anys. En aquest sentit estem millor.” Pel que fa a les mesures a llarg termini, “no crec que sigui especialment efectiva augmentar l’edat de jubilació un parell d’anys. Si ho fem serà més per assimilació a la resta de països, perquè l’esperança de vida ha augmentat”. Des del seu punt de vista, “en comparació amb d’altres, aquí es cotitza molt poc i caldrà un augment progressiu, depenent de com evolucioni l’economia”. També, a la llarga, opina que “caldrà tocar el càlcul de les pensions”. El seu successor al capdavant de la CASS, Jean Michel Rascagneres, reconeix que la situació “està tensada i s’haurà de treballar per assegurar les reserves. Cada vegada hi ha més jubilats, més despesa sanitària. Sí que és cert que hi ha un problema”. Com el seu antecessor, creu que allargar l’edat “serà una mesura a curt termini que tampoc solucionarà les coses”. Tot i la seva curta experiència al capdavant de la CASS, assegura que les úniques solucions només poden arribar des de l’àmbit polític. “El punt positiu és que com a mínim el problema ja està damunt de la taula i s’està treballant per trobar el remei”, afegeix el president de la CASS. De moment i en espera de la reforma de la Llei de la CASS, l’executiu de Toni Martí aposta per garantir les reserves per pagar les pensions amb l’augment del 2% de les cotitzacions, sufragat al 50% per empresa i empleat. Inicialment ha descartat anar més enllà amb d’altres retocs com ara augmentar l’edat de jubilació. Des de l’oposició, la consellera general dels liberals Judith Pallarés seria partidària d’augmentar l’edat de jubilació als 69, “però només en determinats sectors. A la construcció i l’hostaleria això no pot ser”. “El sistema actual és incert”, reconeix, tot afegint que “la llei del 2008 de modificació de la CASS va ser un canvi de model que, en comptes de solucionar el dèficit existent, l’ha engrandit. A més, ha reduït la qualitat del servei i les garanties de poder rebre una jubilació justa en el futur”. Comparteix punt de vista el conseller general de Socialdemocràcia i Progrés (SDP) Víctor Naudi en dir que ara la prioritat “és una revisió profunda de la Llei de la CASS, però amb l’objectiu d’una pensió garantida i que sigui proporcional al salari mínim”. La seva companya al grup mixt, la consellera general del Partit Socialdemòcrata Rosa Gili, també opina que en l’horitzó s’ha de marcar “una pensió mínima proporcional al nivell de vida al país”. Això sí, remarca, “en cap cas som favorables a obligar la gent a deixar de treballar. Perquè és evident que la gent vol reposar i, si segueix, és perquè necessita els diners. I més ara, en una etapa, en la qual la gent gran és qui ajuda la família”.