Al rescat del fronterer

Les darreres xifres del departament d’Estadística indiquen que hi ha 1.496 autoritzacions per a fronterers en vigor, el 36% menys que a l’inici de la crisi. Andorra “havia estat una gran oportunitat laboral per als veïns de l’Alt Urgell”, recorda Rosa Badalamenti, fundadora i presidenta de l’Associació de Transfronterers. Ella és un exemple d’urgellencs que ja no treballen al Principat. Després de 26 anys creuant cada dia la frontera, ara ha optat per quedar-se “a casa” i obrir el seu propi negoci a la Seu. Amb la crisi encara per esclatar, a 1 de gener del 2007, al Principat hi havia 2.349 autoritzacions d’immigració en vigor de tipus fronterer. A partir de llavors, la recessió que va afectar tota l’economia mundial es va fer notar amb una davallada progressiva de fronterers. Les caigudes més significatives es van produir durant el 2009 i el 2010, amb descensos del 8 i l’11% respectivament. Des de llavors el descens d’autoritzacions s’ha mantingut, anualment, en el 4% fins a arribar a les 1.496 actuals. Mentre Andorra perdia mà d’obra, a l’altra banda de la frontera l’atur seguia creixent. El 2007, amb la crisi per esclatar i segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), hi havia 440 persones aturades a l’Alt Urgell. La xifra va anar creixent i, malgrat que es va tancar el 2015 amb una certa millora respecte a l’any anterior (-1%), els aturats arriben als 1.068, quasi el doble que ara fa vuit anys. Des del Govern d’Andorra, el ministre d’Afers Socials i Ocupació, Xavier Espot, recorda que des de l’octubre del 2014, s’està treballant per posar fil a l’agulla amb la possibilitat per als transfronterers d’acollir-se “a quotes específiques”. Les noves autoritzacions laborals per a fronterers han patit baixades i pujades en els darrers vuit anys malgrat que en aquests moments són quasi una tercera part de les que s’atorgaven el 2007. Per contra, en règim temporal, sí que van a l’alça. En aquest sentit Espot apunta a d’altres mesures addicionals que s’han engegat darrerament per facilitar l’accés al mercat laboral andorrà. A la tardor de l’any passat es va acordar flexibilitzar el sistema de quotes amb la voluntat de poder atendre les demandes específiques de mà d’obra qualificada per part d’alguns sectors. “La situació de crisi ha fet que molts treballadors amb feina fixa a Espanya, que s’han quedat sense, ara optin per aquestes feines temporals”, justifica el ministre, tot remarcant que “Govern vol seguir potenciant, cada vegada més, l’accés per als fronterers”. Eduard Boldú és un d’aquests habituals de la frontera andorranoespanyola, però temporal. Veí de la Seu, fa 12 anys que entre la primavera i l’estiu és a Andorra. Treballa de guia de muntanya pel comú d’Escaldes. La resta de l’any és monitor d’esquí a Catalunya. “Per a mi Andorra segueix sent una oportunitat laboral”, assegura. Opina que malgrat que el mercat laboral no està per llançar coets, encara hi ha molts urgellencs que veuen “possibilitats” a l’altra banda de la frontera. Tot i haver-se decantat per quedar-se a la Seu, Rosa Badalamenti reconeix que les condicions per als fronterers han millorat els darrers anys. Al maig de 2008, amb una companya, va engegar l’Associació de Transfronterers per mirar de posar remei a les “discriminacions” que patien per viure a una banda del riu Runer i treballar a l’altra. “Ens vam començar a moure amb els polítics”, recorda, tot afegint que “es van començar a resoldre coses”. Entre els objectius de l’entitat hi havia aconseguir que els fronterers tinguessin dret al subsidi d’atur “ja que quan es quedaven sense feina quedaven desemparats”, explica la fundadora de l’associació; o evitar la doble imposició de l’IRPF. “Era un gran greuge ja que suposava quedar-te amb dues nòmines menys. Tothom evitava fer la declaració de la renda”, afegeix. No obstant això, la que segurament va ser la seva gran victòria va ser que els fronterers poguessin beneficiar-se de la targeta sanitària que els permetia l’accés gratuït al sistema català de salut. Fins llavors, quan els transfronterers es trobaven a l’estranger, no tenien cap tipus de cobertura sanitària. Ni per a ells ni per als fills. Tampoc podien accedir a la targeta sanitària europea. La vida de l’associació va ser curta. Cada vegada tenien més consultes, però, “no hi havia implicació de la gent”, lamenta la seva presidenta. El 2013, quan es complien cinc anys de la seva posada en marxa, va baixar la persiana permanentment.