Entre lluita i resignació
48899.jpg
La festa de l’1 de maig, el Dia del treballador, es va celebrar ahir arreu del món. També a Andorra, encara que amb una intensitat molt menor i amb uns condicionants particulars i diferenciats de la resta de països europeus. És una celebració que no ha arrelat mai al Principat per motius diversos. “La gent té por.” És el primer argument que donen els sindicats a l’hora de justificar la falta de manifestants l’1 de maig. “Si un treballador és reivindicatiu se’n va directament al carrer”, assegura Guillem Fornieles, secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors. “Tenim a sobre l’espasa de Dàmocles de l’acomiadament lliure”, indica el seu homòleg a la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach. Aquesta amenaça constant a la qual fa referència Ubach és l’article 90 del Codi de Relacions Laborals, que fa referència al “comiat no causal”. En el seu primer punt decreta que “en els contractes per temps indefinit l’empresa pot acomiadar la persona treballadora mitjançant un preavís [...] i amb el pagament d’una compensació econòmica equivalent al salari de 25 dies per any treballat”. És a dir, es pot fer fora un treballador sense donar-li cap justificació. Això fa que els sindicats “entenguem perfectament que no hi hagi participació” l’1 de maig, segons Ubach. “Ens és complicat demanar a la gent que surti al carrer a reivindicar els seus drets amb la cara ben alta”, afirma. Tampoc des de la Funció Pública, on d’entrada la seguretat laboral és més alta, hi ha gaire esperit reivindicatiu. “No és que l’1 de maig no funcioni, és que tot el que tingui caire sindical no funciona”, emfatitza Gregori Gutiérrez, secretari general del Sindicat d’Ensenyament Públic?(SEP). Tot i això, segons Fornieles, “els funcionaris “no són impunes” i considera que “no és que tinguin privilegis, sinó un tracte diferent” aconseguit “sobre la base de drets adquirits”. El líder del SAT es mostra crític amb la situació i detalla que “a l’empresa privada l’únic dret que té el treballador és acomiadar-se a si mateix”. El Codi de Relacions Laborals actual va entrar en vigor el 2009 i des del primer dia no va satisfer els treballadors. Ubach manté que “l’acomiadament causal s’usa per encobrir la majoria d’acomiadaments del país”. Per Fornieles, la llei permet que “cada patró actuï a la seva empresa com un se-nyor feudal, és un mecanisme de por medieval”. Aposten doncs per una reforma, que de fet ja s'està estudiant al Consell General. Tot i que encara no està tancada, la secretària d’Estat d’Afers Socials i Ocupació, Ester Fenoll, avança que “es vol millorar la representativitat sindical” i que “es regularà el dret de vaga”, si bé no especifica detalls, ja que està en fase de negociacions entre els grups parlamentaris. Això sí, afirma que s'enllestirà “aviat” i que després es debatrà “amb els diferents col·lectius implicats”, a la vegada que recorda que “hi ha una part consensuada del mandat anterior”. Sobre variacions en l’article 90, Fenoll es limita a dir que “tot està en fase de negociació”.
CanvisTambé els empresaris reclamen una modificació. Josep Manzano, president de la comissió de recursos humans i relacions laborals de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), recorda que l’associació “fa cinc anys que demana el canvi”. Des del punt de vista de la CEA, l’acomiadament no causal “és un avantatge i un inconvenient” a la vegada. “Hi ha situacions en les quals permet una fórmula de flexibilitat”, però, no obstant això, reconeix que “uns sindicats més forts serien beneficiosos per als empresaris”. “Els interlocutors són necessaris. Per exemple, necessitem poder pactar els horaris amb els treballadors, i no que sigui el Govern qui ens els imposi”, comenta. Així doncs, la proposta de la patronal no és tant eliminar l’article 90, sinó “matisar-lo”. “L’acomiadament no causal hauria de ser més per motius econòmics de l’empresa”, i diferencia aquesta modalitat d’una possible raó disciplinària tot puntualitzant que “quan parlem del no causal tenim per costum vincular-lo al concepte lliure, i no és això. El causal aquí no és barat, sinó que l’empresa ha de pagar una indemnització”. Tot i això, Manzano rebutja que es despatxi ningú per reivindicar drets i posa sobre la taula una fórmula per evitar-ho: la regulació de la “pràctica antisindical”, que preveuria el fet com a falta molt greu i amb possibles conseqüències penals per a l’empresari.
Més fortsAls diferents agents socials tampoc no els fa el pes la llei de llibertat sindical. Un dels motius és que el text “preveu el sindicat en l’àmbit públic, no privat”, afirma Daniel Rodrigues, delegat de personal de Pyrénées. Això fa que aquestes organitzacions no siguin fortes ni tinguin una base d’associats potent, cosa que els resta també capacitat de negociació, tal com reconeixen. En el cas de les companyies privades, la llei preveu que puguin tenir delegats de personal i delega en els mateixos treballadors la potestat per iniciar el procés per obtenir-los, però el cert és que a dia d’avui poques companyies ho han fet. Actualment, segons dades facilitades pel Govern, tan sols hi ha a tot el país 14 delegats de personal registrats a l’administració. Són 18 menys dels que hi havia fa dos anys. De tota manera, i segons explica el mateix executiu, hi ha alguns casos en què els mandats de quatre anys dels delegats s’han esgotat i no s’han renovat a través d’eleccions. Això fa que es prorroguin automàticament uns mesos més, i en aquest impasse deixen de figurar en el registre. Un exemple són els quatre representants de Pyrénées. Una altra empresa que té aquesta figura, tres en aquest cas, és Andorra Telecom. Un és Christian Verbraeken, que reconeix que entre ell i un representant sindical hi ha diferències. “Nosaltres som el portaveu del personal, i sobre la base d’assemblees decidim què parlem amb l’empresa. Un sindicalista, en canvi, és més social.” Rodrigues va una mica més enllà i assenyala que “pel que fa a manifestacions, un sindicat les pot fer i nosaltres no”. Tot plegat provoca que “no puguem reivindicar amb la força que a vegades voldríem”. Tot i això, es desmarquen de les relacions amb ells, i la majoria de delegats de personal no assisteixen a les manifestacions sindicals. Tant Verbraeken com Rodrigues expliquen que mai han tingut cap tipus de problema amb la seva empresa per ser portaveus dels treballadors, encara que en el cas del segon no ho assegura al cent per cent: “Hi ha gent que té por a represàlies. Aquí l’empresa és bastant bona, no ens podem queixar gaire. Però és cert que hi ha companys que no es pronuncien en aquestes activitats per por a ser acomiadats.” Pel que fa al diàleg entre treballadors i amos, Rodrigues afirma que “sempre que hem hagut de fer alguna cosa relacionada amb la funció de delegats i hem hagut de sortir de la feina per fer reunions, sempre ens han donat el temps que hem necessitat”. Qui tampoc no ha tingut problemes per exercir com a representant és Gregori Gutiérrez, del SEP. En el seu cas, el seu superior és el mateix Govern. “La relació amb ells és correcta, encara que sempre hi ha coses per millorar. De tota manera, com a sindicat tenim la sensació que la nostra participació és fictícia”. Ho argumenta apuntant que “tots els reglaments que concerneixen la Funció Pública han de passar per una comissió consultiva, però després és el Govern qui pren la decisió. No som vinculants”. Per solucionar-ho, Gutiérrez només hi veu una solució: canviar la llei. A banda de la normativa laboral, els sindicats van més enllà i reclamen un canvi en el sistema electoral. “Cal que les minories tinguin lloc al Consell General. Al país hi viuen 70.000 persones, 25.000 tenen dret a vot i amb 5.500 ja tens majoria absoluta. Així és complicat canviar res”, reflexiona Ubach. Per això, considera “urgent” la modificació de la Llei electoral i creu que només que els treballadors residents al país poguessin votar en les eleccions comunals la composició política canviaria. Uns canvis que els mateixos sindicats consideren improbables que es produeixin a curt termini. “Ni volen fitxa ni la volen moure”, lamenta Fornieles. Tot plegat fa que la sensació general entre ells sigui de resignació. Un voler i no poder canviar les coses, però amb el convenciment de no deixar d'intentar-ho.