En el nom dels fills

Les guarderies i les aules de maternal i infantil estaran plenes de Lucas i Alba en poc temps. Compartiran espai al pati amb molts Marc, Laia, Àlex, Júlia, Èric, Martina, Martí o Maria. Són els noms que més vegades han escollit els pares en els últims anys. Els del 2015 han arribat a liderar el rànquing entre els 602 infants nascuts l’any passat sense seguir gaire la tendència prèvia perquè Lucas i Alba no figuraven al Top 10 del 2013, per exemple, i tampoc coincideixen amb el que ha succeït al voltant del Principat, bàsicament entre els veïns del sud.

Si la referència és la tria que han fet els catalans –les dades cor­responen al 2014– allà han continuat optant per Marc i Martina, que a les Valls eren els noms preferits entre els nadons nascuts al 2013 i ja començaven a destacar en els reculls de la memòria del registre civil des del 2007. En el cas dels nens, les diferències de gustos són força notables perquè Lucas no figura entre els vint primers del llistat català i per trobar Alba cal baixar fins al lloc número 16. Si la comparació es fa amb Espanya, tampoc no hi ha coincidència perquè la preponderància, també corresponent al 2014, és per a Hugo i Lucia, que repeteixen al més alt del pòdium espanyol des de fa tres anys, dos en el cas d’Hugo que anava precedit de Daniel. Els dos noms han aparegut entre els habituals dels nadons andorrans en els últims anys però no han estat mai els més posats. A la classificació espanyola sí que es troben els més habituals d’Andorra durant l’any passat, perquè Lucas és el tretzè nom més repetit i Alba ocupa la desena posició.

Tot i aquesta evidència i que les dades no siguin plenament calcades, la registradora titular del registre civil, Mercè Coll, té clar que hi ha similitud al que es fa a d’altres contrades i precisa que “les tendències són les mateixes a tot arreu i si uns noms són els més posats a Catalunya aquí seguim la moda de fora”. Una anàlisi compartida per l’arxiprest de les Valls, mossèn Ramon Sàrries, que opina que “ara es posen els que hi ha de moda i són noms de temporada perquè de vegades tenen a veure amb una sèrie de televisió, amb artistes o futbolistes” i per això puntualitza que “no fan història” i la tendència igual que arriba marxarà per deixar pas als noms d’actualitat en aquell moment.

Una argumentació que es constata en el cicle que han tingut noms com Jennifer o Kevin, implantats durant un petit període i que han desaparegut gairebé radicalment i només es torna a escollir de manera molt residual. I que es dedueix de la comparativa del Top 10 dels últims anys on van aparèixer momentàniament noms com Erika, Pere, Ivan, Inés, Sara, Chloé, Sofia, Iker, Gabriel o Emma per després deixar d’estar entre els preferits pels progenitors al moment d’inscriure els fills.

La mateixa situació que han viscut els noms compostos que eren el més habitual fins a la dècada dels 80 i que ara es troben de manera excepcional amb algun cas de Víctor Manuel, Pere Joan, Josep Lluís, Joan Antoni o Joan Josep, segons el recull facilitat per mossèn Ramon de Canillo.

Lluny d’altres cultures on de vegades el nom del fill es tria pel significat que té i, per tant, es repeteixen habitualment els mateixos, a Andorra el fet que primen les modes va deixant enrere els tradicionals de patrons o patrones, que fa unes dècades envaïen els llibres de família. Ho constaten els mossens que són un termòmetre privilegiat per conèixer per on van les tendències de noms perquè tot i que la societat s’hagi laïcitat majoritàriament el bateig continua força generalitzat entre les famílies. Com apunta mossèn Ramon de Canillo que llança una reflexió. “Hi ha moltes parelles que no estan casades i bategen i és una mica incongruent i d’altres vegades caso i batejo a la vegada”.

La conclusió que treuen els dos sacerdots torna a anar en la línia de l’argumentació de la registradora. Mossèn Ramon Sàrries assegura que “hi ha una davallada dels noms tradicionals” i Mercè Coll hi afegeix que “no han desaparegut, potser en un any et trobes un parell de Meritxell” alhora que especifica que per les dimensions de les xifres que es tracten “la diferència entre un nom i altre és petita” i de vegades trobar dues vegades la mateixa denominació ja permet tenir un lloc destacat al rànquing.

Noms clàssics

La poca atracció que generen ara els noms de verges i sants contrasta amb la recuperació d’altres que es poden titllar com força clàssics com Maria i Martí “que és molt tradicional i està de moda”, assenyala Coll i és el tercer dels més escollits pels pares. Maria va ser el novè nom més posat a Andorra l’any passat, i molt recur­rent entre els llistats dels últims anys, i coincideix amb el que mostren les estadístiques catalanes, on ocupa el quart lloc, i amb les espanyoles, on figura com el segon més posat. La registradora incideix a més que “Meritxell tampoc no és un nom gaire tradicional a Andorra, és dels 60” i afegeix que els noms més habituals al país durant molts anys corresponien als que es posaven a la zona del Pallars i esmenta “Maria, Enriqueta o Lluïsa” entre les dones i “Josep, Josep Joan i Bonaventura” per a homes, i comenta que en alguns casos aquests noms es continuen posant per tradició familiar “perquè és el nom dels pares”.

El repàs que mossèn Ramon de Canillo ha fet per a aquest reportatge dels llibres de bateig que ha anat acumulant durant mig segle revela que del 1990 al 2001 es van batejar al santuari de la Mare de Déu de Meritxell dotze nenes amb el nom de la patrona, i en la dècada anterior havien estat 21 els casos. I fa una precisió respecte a qui tria posar a la filla Meritxell perquè subratlla que “es posa a nenes de Canillo però és un nom de tot el país i també de Catalunya i moltes vénen a batejar-se aquí, ara mateix tinc un bateig d’una nena que vindran des de Mallorca perquè els fa il·lusió fer-ho aquí”. Afegeix el mossèn que a la parròquia encara es posa també per mantenir la tradició algun Serni, “no gaire” i algun Roc “que és la festa major de Canillo” i considera que “dels que més surt és Maria perquè també hi ha moltes Myriam i Mireia, que és el mateix nom”.

El que sí que porten totes les petites batejades a Canillo és Meritxell de tercer nom i Serni quan es tracta de nens. És el que escull el mossèn i el canillenc es manté fidel a la tradició. “Que el segon nom el posin els padrins i el tercer el mossèn vol dir que hi ha un compromís d’acompanyar aquest nen”, insisteix el mossèn que recorda el cas d’una parella que els padrins no s’ocupaven del fillol i els pares li van canviar el segon nom. Una tradició que a la capital ja gairebé no es conserva. L’arxiprest de les Valls explica que “moltes vegades només posem un nom, el que figura al registre civil” i rememora que fa temps de vegades el mossèn posava als nens que batejava “el seu nom de tercer i el de la mare si era nena”.

Mossèn Ramon de Canillo defensa, però, la importància del gest de participar en la tria dels noms perquè significa assumir certa coresponsabilitat en l’educació de l’infant. I introdueix un element més que considera moltes vegades no s’acaba de tenir en compte. “Triar el nom i batejar-lo és celebrar la vida i donar-li un camí, després ell seguirà el que vulgui i es desviarà o no però als nens els falta un camí de valors, el problema és que els pares no tenen camí”, remarca per puntualitzar que “el camí s’ha de marcar bé perquè si no es perden i igual que a AINA marquem el de pujar a la Serrera s’ha de marcar el de la vida i donar un nom vol dir acompanyar perquè se senti estimat i guiar el nen”.

Noms que puguin recordar la procedència dels pares també es poden trobar entre els nadons del país, tot i que de vegades la globalització esborra les arrels dels progenitors al moment d’escollir el nom. Així mossèn Ramon de Canillo destaca que entre la comunitat portuguesa “és habitual posar Paulo o Ricardo als nens” però no té gaire incidència el nom de la mare de Déu per excel·lència a Portugal “Fàtima no es posa gaire tot i que són molt devots de la verge”. La mateixa generalització troba en noms d’ascendència basca, que podrien indicar l’origen de la família “però per exemple tenim Leire, que és d’un santuari de Navarra i els pares són d’aquí”.

La casuística dels noms no obeeix en cap cas un únic criteri –els sociòlegs no tenen una opinió única per explicar-lo– i moltes vegades és recurrent el comentari dels pares que fan un llistat per anar-ne descartant progressivament i acabar triant gairebé a última hora perquè la decisió no ha estat fàcil. Mossèn Ramon de Canillo al·lega per l’experiència que té que “de vegades la gent s’ho pensa molt perquè és el primer que dóna i marca la personalitat del nen” i finalment el denominador comú de gairebé tots els progenitors, més enllà de les vinculacions familiars o històriques que pugui tenir un nom o altre és justificar la tria del nom de manera coincident amb un “és bonic, ens agrada”.