Un lustre taronja

Martí, Ladislau Baró, Jordi Cinca, Gilbert Saboya, Vicenç Mateu i Miquel Aleix van compartir escó en la primera legislatura constitucional, entre el 94 i el 97. Sota les ordres d’Òscar Ribas, Aleix, Baró i Saboya eren consellers generals d’Agrupament Nacional Democràtic (AND), Martí amb Unió Liberal (UL), Cinca amb Nova Democràcia (ND) i Mateu amb Iniciativa Democràtica Nacional (IDN). “Havíem fet política en un moment diferent, després de la Constitució. Cadascú havia seguit amb la seva vida, alguns lluny de la política. Però guardàvem una molt bona relació personal i això en un país petit com el nostre, compta”, recorda el cap de Govern.

En plena legislatura socialdemòcrata, amb Jaume Bartumeu de cap de Govern, a l’oposició hi havia la Coalició Reformista, integrada pel Partit Liberal d’Andorra (PLA), Nou Centre, on, entre altres, militaven Baró, Saboya i Jordi Alcobé, així com d’altres partits centristes. Baró explica que “les coses amb liberals van ser complexes. Es va formar un embrionari partit reformista, el PRA, on van venir algunes forces liberals. Hi érem Alcobé, Mateu, Saboya, Bonell i Enric Casadevall. Per una altra estaven els cinquistes, amb Cinca, Pere Altimir, Marc Vila, Josep Maria Pla, Marina Fité... I Toni Martí, que aportava dues legislatures de cònsol d’Escaldes, amb una acreditada potència electoral, com a mínim a Escaldes”.

Dos mesos abans dels comicis del 2011, que Bartumeu es va veure obligat a avançar per falta de suport a la cambra, sorgeix la plataforma Demòcrates per Andorra. “Va néixer d’una manera peculiar, per l’esgotament d’altres forces polítiques, segurament més tradicionals. Érem molta gent de diferents àmbits que vam creure en un projecte comú”, assegura Cinca. I és que, malgrat les orientacions polítiques diferents, segons el titular del ministeri de Finances “l’interès general era el mateix que és ara: definir l’Andorra del futur. I per això havíem d’empènyer cap a un mateix sentit”.

Demòcrates per Andorra (DA) va ser batejada pel Partit Socialdemòcrata (PS) com a una aliança contra el govern de Bartumeu i va qüestionar la seva ideologia. “En cap moment va ser així. Era una plataforma per Andorra”, respon amb contundència Baró. “Era unió de persones que compartien visió. Estàvem en plena crisi econòmica, política i institucional. El nostre Copríncep (Nicolas Sarkozy) havia dit que ens havíem de treure l’etiqueta de paradís fiscal. Volíem un partit per fer evolucionar Andorra”, afegeix el president de la formació política, Carles Torralba.

Però el que sí que és cert és que DA implicava ajuntar dretes, esquerres i centre. Saboya reconeix que “la gestació” de l’aliança “clar que és difícil” però que el que els unia “pesava més”. I Martí seria qui pilotaria el vaixell. “No va ser necessari cap estira i arronsa. Jo encapçalaria la llista, Jordi Cinca seria el número dos i Ladislau Baró el tercer. Fins i tot estava decidit que si guanyàvem Ladislau Baró seria qui presidiria el grup parlamentari”, confessa el cap de Govern. Segons Baró, el passat plegats va ser determinant i només així i afegeix que en un context com el d’Andorra i la “feble institucionalització dels partits”, s’entén el matrimoni entre orientacions polítiques tan divergents. “Moltes vegades les afinitats personals o generacionals poden més que la ideologia”, assegura el president del grup parlamentari.

La unió política va comportar que només quatre partits es presentessin a les eleccions generals del 2011. Els sondejos ja apuntaven a la victòria demòcrata, que van arrasar amb el 55% dels vots. “El mateix dia ho vam valorar amb els companys com a excessiu. Un resultat com aquell et dóna molta responsabilitat, que volíem assumir, però sabíem que hi havia vots prestats”, reconeix Martí. També Baró qualifica de “sorpresa” la magnitud de la victòria. Demòcrates per Andorra va aconseguir 22 de les 28 cadires de l’estrenat recentment Consell General.

Jordi Cinca, Gilbert Saboya, Jordi Alcobé, Marc Vila, Cristina Rodríguez, Roser Suñé i Francesc Camp van formar el primer Govern de Demòcrates per Andorra. Durant la legislatura, s’hi van sumar Xavier Espot –en substitució de Vila–, Albert Esteve i Antoni Riberaygua. “Recordo molt bé el juny del 2011, un mes i mig després d’estar format el Govern. Vam dissenyar l’estratègia a conduir, calendaritzar, com s’alineaven les polítiques... El bon feeling i pensar en conjunt ha estat la clau”, diu el titular del ministeri d’Afers Exteriors.

Demòcrates per Andorra va decidir fer un pas endavant i constituir-se com a partit polític, cinc mesos després de guanyar les eleccions. Per contra, el PLA, que teòricament donava suport a la plataforma malgrat que mai s’hi va arribar a integrar, va optar, per voluntat dels seus militants en un congrés, allunyar-se del projecte. Els liberals opositors a la unió van acabar constituint la que és ara la principal força de l’oposició: Liberals d’Andorra.

Una part liberal, però, partidari al matrimoni, es va quedar. N’és un exemple l’actual secretari d’organització, Esteve Vidal. Malgrat haver ocupat diversos càr­recs de responsabilitat amb el PLA, es va decantar per sumar-se als taronges. La raó? “Compartia la visió que calien reformes per sortir de la crisi en què Andorra estava immersa”, justifica.

En aquells orígens, també s’hi van sumar noms nous, com el de l’actual secretari general i ministre d’Educació, Èric Jover. “Mai havia militat a cap partit”, explica, però va ser “aquella manera d’entendre Andorra, a l’antiga, que regnava fins llavors, amb uns andorrans i altres, amb dificultats per donar, per exemple, drets econòmics a tots els residents” el que el va acostar als taronges. “L’opció socialdemòcrata la veia molt pragmàtica, allunyada de la realitat. A DA vaig veure perfils diferents que es posaven d’acord. Que no tenien problemes a tractar els temes malgrat impliqués una bufetada electoral”, diu.

Quatre eleccions de quatre

Han passat cinc anys des que els antics companys del Consell General van voler fer un partit per canviar Andorra. S’ha endut sis dels set comuns en les dues eleccions comunals que s’han fet. A les darreres generals va perdre set escons, ara en mans dels liberals. Martí descarta, però, que els darrers resultats parlamentaris impliquin un declivi. “La nostra filosofia ha estat la mateixa. Això demostra que hi van haver vots prestats”, considera.

Els taronges tenen en aquests moments 250 militants, governen en sis parròquies –a Sant Julià dins de la plataforma que governa– i mantenen la majoria absoluta parlamentària. Ara bé, està el partit consolidat? “Superar un mandat com l’últim en crisi econòmica, basat en polítiques de reformes, i tornar a guanyar és una mostra que és una opció consolidada”, respon Saboya. Baró parla del futur amb unes “expectatives raonablement bones”, mentre que Martí destaca “el salt de maduresa que ha fet el partit”.

El que està clar és que, més o menys d’hora, hauran d’afrontar el que segurament serà el repte més important de la curta història del partit: la successió de Martí. “Serà difícil trobar una persona de la seva vàlua, un repte important”, reconeix Tor­ralba, encara que, insisteix, “ara encara no ens preocupa, ja arribarà el moment de treballar en aquest aspecte”.

La travessa

Els companys de la promoció del 94, Baró, Cinca i Saboya estan a la llista a candidats a cap de Govern, en la qual també ocupa una bona posició Espot. Curiosament, Baró, Cinca i Saboya van acompanyar Martí i Vidal en els parlaments de l’acte de celebració del lustre de vida taronja. Martí treu ferro al detall. “Molta gent podria haver pujat a parlar i fins i tot fer-ho millor”, bromeja.

Cinca tira pilotes fora en parlar de la successió i afirma que “el futur ja el dictaran els companys de partit quan arribi el moment. Avui les cares visibles som uns, demà les seran uns altres”. Saboya tampoc en vol sentir a parlar: “em sembla precipitat parlar-ne ara, és molt d’hora. Som una opció política on hi ha una riquesa de planter i perfils diferents, preparats per reemplaçar els que fan anys que estem en política”. Per la seva part, Baró es pren de broma “el càsting” a candidat a cap de Govern i insisteix que “és aviat per plantejar la successió de forma concreta encara que també és bo que estigui a l’horitzó pensar-hi i que hi hagi converses informals al respecte”.

Martí no vol participar en la travessa de qui serà el seu successor. És més, insinua que podria no ser cap d’ells: “Es veurà en els propers congressos. Les cares aniran canviant i anirà agafant protagonisme gent que tenim amb escreix. I els que hem fet política durant tant de temps sabrem deixar pas. Aquest és el futur de DA”.