La guerra de Canòlic(h)

Canòlic o Canòlich? Juberri o Juverri? Auvi­nyà o Aubinya? No són els únics –sis topònims més són motiu de batalla judicial de Canillo i Encamp–, però sí els protagonistes de la inacabable història del Nomenclàtor d’Andorra. Un conflicte que s’eternitza, que s’apropa als sis anys de durada i sobre el qual no s’albiren solucions. Les posicions entre les parts segueixen tan allunyades com el primer dia i tot i que recentment, amb la irregularitat pertinent dels darrers anys, el Nomenclàtor ha tornat a treure el cap per l’actualitat política, l’existència d’un document definitiu s’entén complicada i la d’un document consensuat entre el Govern, els defensors de la norma ortogràfica i els dels usos i costums tradicionals, tota una quimera.

Preguntat sobre la problemàtica, el Govern rebutja pronunciar-se oficialment en considerar que el Nomenclàtor no és a dia d’avui “un tema prioritari”. Ja ho va deixar clar fa tot just dues setmanes la ministra de Cultura, Olga Gelabert, que no va voler comprometre’s a resoldre durant l’actual legislatura un assumpte que es perpetua en el temps. Gelabert va deixar entreveure a l’acte de presentació de la publicació Coneixements i usos lingüístics del català a Andorra. Situació actual i evolució (1995-2004) que els topònims Canòlic, Juverri i Aubinyà (així figuren al BOPA) passarien a escriure’s de manera oficial com demana el comú de Sant Julià de Lòria. És a dir, Canòlich, Juberri i Auvinyà.

La polèmica es remunta al 2010 quan es va presentar el Nomenclàtor del Principat d’Andorra, en el qual es va incloure la forma actual i legalment vigent dels tres topònims que encara avui arrosseguen polseguera i tenen encallat un projecte que no veu ni de bon tros la llum al final del túnel tot i posteriors intents d’enllestir-lo. El comú de Sant Julià, encapçalat llavors per Josep Pintat, va reaccionar amb celeritat per interposar un recurs de reposició al Govern buscant la nul·litat del decret, al·legant que les recomanacions de la comissió de toponímia d’Andorra (CTA) –creada per elabora l’estudi– i la fixació dels topònims eren una competència compartida i necessitada de l’acord entre comú i Govern. El comunicat emès llavors pel comú lauredià considerava que la CTA no gaudia “del perceptiu reconeixement legal” i que per tant es tractava d’un organisme “manifestament incompetent per decidir i els actes que pugui dictar són nuls de ple dret”. El Govern de Jaume Bartumeu va acceptar llavors el recurs parcial presentat per Sant Julià, desestimant les conclusions de la CTA i restituint les formes antigues, tot i que sense publicar-les al BOPA per fer encara més gran l’embolic.

Durant aquests sis anys Àlvar Valls ha estat una de les veus que s’han pronunciat de forma més vehement a favor de la recerca portada a terme per la comissió. “Un govern que cedeix a aquesta mena de pressions és un govern feble”, afirma el periodista i traductor. “Escriure Canòlic amb hac final és una gran anomalia lingüística. Les normes de la llengua catalana fixades el 1913 no poden ser més clares, la ce a final de paraula mai s’escriu amb hac i per tant no hi ha espai per a la discussió. En aquest cas no poden entrar-hi consideracions etimològiques com en els casos de Juberri i Auvinyà on no es contradiu cap norma, sinó que simplement s’utilitza una forma diferent a la recomanada per la comissió”, hi afegeix Valls.

I és que és precisament aquesta lluita entre la normativització ortogràfica i la tradició on rau l’ar­rel del conflicte. És l’argument històric i no el científic el que sustenten els defensors de la supervivència de la hac final en el mot Canòlic. Teresa Rodrigo, historiadora i representant del comú de Sant Julià a la CTA, va ser l’autora l’any passat, juntament amb la responsable de l’arxiu lauredià, Laira Farrés, de l’edició del monogràfic que el comú edita anualment amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu. Rodrigo i Far­rés van aprofundir en el número del 2015 en els orígens de la festivitat i també en els del terme, del qual se’n té una primera referència el 1214, llavors com a Choloneg, i que el segle XV ja s’havia convertit en Conòlech, Conòleg o l’actual Canòlich. “Oposar-se al canvi no és cap postura política”, explica la historiadora encara vinculada al comú. I hi afegeix: “Nosaltres i els diferents governs del comú defensem una tradició històrica que es remunta molts segles enrere i de la qual es tenen molts documents escrits que donen fonament a la nostra posició.” Teresa Rodrigo afirma, també, que el seu posicionament no busca imposar-se sobre l’estudi científic. “No es tracta de demostrar qui té raó o qui no la té. El cas de Canòlic [en el seu Canòlich] arrossega una llarga tradició històrica i té un pes identitari molt gran entre els habitants del comú i considerem que no hi ha cap necessitat de canviar-lo.” Rodrigo fa especial èmfasi també que per al comú actual “el tema del Nomenclàtor no és ni de bon tros un assumpte prioritari”. En el mateix sentit, Robert Pastor, membre del Cercle de les Arts i les Lletres d’Andorra, escrivia recentment que “la defensa de la identitat andorrana no s’ha imposat al llarg dels anys” com en el cas de Canòlic(h), mentre que Teresa Cabanes, presidenta del Centre de la Cultura Catalana, afirmava que “a vegades la voluntat del poble ha de passar per davant de les normes”.

El factor identitari, en canvi, no és per a Ramon Sistac un argument que pugui prevaldre sobre l’ortogràfic. Sistac és catedràtic del departament de filologia catalana i comunicació de la Universitat de Lleida, a més del representant de l’Institut d’Estudis Andorrans a la comissió de la toponímia des de la seva creació. Indica que “sovint es té la percepció que els topònims són propietat d’un territori en particular i no és així. Els topònims són un patrimoni global, formen part d’una propietat col·lectiva, i fins i tot existeix una directiva internacional que els regula”, explica un dels autors de Llengua i literatura a Andorra i els Pirineus i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Sistac qualifica “de falsa polèmica” tota la polseguera que ha aixecat el Nomenclàtor durant aquests anys i en el mateix sentit que Àlvar Valls considera que en el cas concret de Canòlic la norma ortogràfica és clara i definitòria. “Amb la toponímia tothom s’hi atreveix”, hi afegeix el catedràtic, pel qual “s’ha de fer un esforç per protegir la toponímia de la mateixa manera que es realitzen esforços per a la conservació del patrimoni artístic o cultural”.

Més oberts són, en canvi, els arguments etimològics sobre els quals es fonamentes les diverses versions de Juverri i Aubinyà. L’assessora lingüística Roser Carol considera que la primera hauria d’escriure’s amb ve baixa perquè prové de jou (coll de muntanya) i en el desenvolupament de la llengua u deriva a v, mentre que en el segon cas els estudis etimològics indiquen que el terme prové del llatí albinianus.

Canòlic(h) com a gran protagonista i Juverri i Aubinyà com a secundaris no són els únics actors d’aquesta guerra. Canillo i Encamp disputen als jutjats sis topònims (Clot de Maià, el Maià, font dels Clots, camí del Port Dret, riu de Sant Josep i tartera del Goter) que a la darrera proposta del Nomenclàtor presentada per la comissió –en la qual, per cert, es manté la forma Canòlic– figuren amb doble adscripció. Consta que Canillo presentarà un recurs en contra si s’hi afegeix Encamp i que aquest ho farà si no surten doblement adscrits. Un altre front que encalla una proposta que segueix al calaix de Cultura i que tot indica que hi serà per força temps més.