ITV a les pistes

A Grandvalira-el Tarter toca primer fer recollida. La Copa del Món d’esquí femenina va aterrar a la pista de l’Àliga a finals de febrer i encara queda feina. Més de tres mesos després. “El que hem fet és treure les graderies i el suport de la pantalla gegant. No ho hem pogut desmuntar abans perquè hi havia neu. També hem recollit tot el que havíem enterrat a sota, cables i els forros, que són els tubs per on passen. És una feina que no pots fer fins que no es fon la neu”, explica Enric Barbier, director tècnic de Grandvalira Ensisa. Al seu negociat, i després de comprovar que els camins estan en perfecte estat, “ataquem la preparació de la temporada d’estiu, que comença el 2 de juliol. El golf, el Bikepark de Soldeu, el Family Park de Canillo... Hem de revisar les pistes del Bike, que Deu n’hi do com de tocades queden després de l’hivern, com el camp de golf, que ha de recuperar la seva vida, i a Canillo netejar el llac, preparar les activitats familiars i la tirolina. Paral·lelament, comencem les obres definides al pla d’inversions. Sempre hi ha coses a fer”, assegura.

Un dels treballs més curiosos en el manteniment de les pistes és el de vigilar l’erosió del ter­reny i més si es tracta d’un recor­regut de Copa del Món com el de l’Àliga. Per protegir el traçat els operaris han de sembrar-hi gespa. I no de qualsevol manera. “Ho fem amb helicòpter perquè si utilitzes altres mitjans fas bastantes destrosses. Enguany serà la tercera campanya de fertilització a la pista. Hi tirarem llavors, adob i una mica de fixador. Poca cosa perquè hem vist que està molt ben recuperada”.

Els mitjans aeris també s’utilitzen per treballs de gran envergadura, com el manteniment dels remuntadors. En aquest sentit, Barbier explica que “enguany ens ha tocat fer la segona gran inspecció del telecabina de Soldeu. A l’abril es va desmuntar la línia completament amb helicòpter, es va transportar al pàrquing, es va desmuntar tot, es va netejar i es van canviar totes les peces de desgast, sobretot els eixos de tots els balancins. Per tant, ara ja està com nou”.

A l’altra vall, Tommy Haytree, responsable de manteniment de Secnoa, sector Arcalís, apunta que una de les actuacions que passen més desapercebudes a la gent és el de la seguretat dels telecadires. “Cada any és obligatori fer una radiografia del cable per verificar que no té cap tipus de fallada, de la qual s’encarrega una empresa externa, que presenta un informe a Govern perquè hi doni el vistiplau. També es fan proves de càrrega a les cadires, és a dir es posen blocs de ciment amb el pes que correspongui ja sigui per un 4 o un 6 places i es realitzen proves de frenada. A més de comprovar cada pilona per confirmar que funcionen els factors de seguretat.

Enric Barbier indica que “tot el que sigui treball de cable és delicat per als operaris que se n’encarreguen. Les persones que toquen revisions de les pinces o dels aparells desembragables que es desacoblen del cable s’han de reciclar regularment perquè tenen una gran responsabilitat. Són revisions que estan molt normades i que són delicades perquè al cap i a la fi transportes persones i la seguretat és primordial”. Haytree remata: “Són coses que reglamentàriament hem de fer cada any i que la gent majoritàriament desconeix“.

Al fil d’això, Joan Clotet, responsable tècnic a EMAP, sector Pal, assegura que “el client no és conscient de la feina que es fa a l’estiu a les estacions. Des de l’acabament de la temporada fins que engeguem la següent ho estem preparant tot perquè al novembre estigui a punt”.

El sentiment de treball invisible per al gran públic el té també Sebastià Plaza, cap de màquines a Ensisa, que està ampliant a l’encreuament entre la pista de l’Àliga i Gall de Bosc un pas de circulació fàcil per a debutants i principiants i així comunicar sense problemes Soldeu i el Tarter. “Aquí no parem. L’estació és viva. Cada any fem coses”, assenyala. Al respecte, Enric Barbier sentencia que “en una estació d’esquí quan no pots fer un pas endavant cada any el més segur és que al següent en facis dos cap enrere. Aquí afortunadament anem avançant”.

Dintre dels treballs a realitzar, Sebastià Plaza explica a tall anecdòtic que “avui mateix és dia de recollida de les escombraries que hi ha tirades per l’estació. Cada departament té un sector assignat i es va recollint el que es troba. Què hi ha? Normalment plàstics i ampolles. Cada any n’hi ha menys, també s’ha de dir, potser perquè la gent està més mentalitzada. Abans trobaves de tot, fins i tot la carcassa d’un cotxe”. Sobre la jornada de neteja, Enric Barbier hi afegeix que “ja fa uns anys que fem participar els clubs en la recollida. Ja que a l’hivern nosaltres els preparem les pistes, els les assegurem i poden entrenar regularment, el que fem és reservar-los les pistes on entrenen i les netegen”.

Maldecaps

En els treballs de manteniment de les pistes (s’ha de recollir i reparar tot el que s’ha trencat durant l’hivern) és clau comprovar el bon funcionament del sistema d’innivació. Joan Clotet, de Pal, comenta que “s’ha de mirar tot, les bombes d’aigua, els compressors, s’ha de revisar la part elèctrica, les vàlvules... Tot ha d’estar en perfecte estat de revista perquè funcioni a ple rendiment quan ho necessitis al novembre”.

A la zona del camp de golf de Soldeu es van detectar durant l’hivern fuites d’aigua i ara hi estan treballant. La màxima, per a Enric Barbier, és clara: “aigua perduda no fa neu”. I en això estan. Ho explica Òscar Juárez, responsable de canons de Soldeu-el Tarter: “Estem canviant tot un tram de canonada, d’uns 180 metres, perquè hi hem trobat forats per l’electròlisi. Si tens una petita fuita de 10-15 metres cúbics no te n’adones però hem trobat senyors forats de 2 centímetres. És tracta de canonada vella i per evitar-nos maldecaps hem decidit substituir-la per un altre tipus de material galvanitzat que esperem que duri deu o quinze anys”.

Sota la seva responsabilitat té el control de més de 150 quilòmetres de tubs soterrats que són meitat d’aigua, meitat d’aire i que cal tenir en perfecte estat, cosa que comprova al setembre. “És quan fem una posada en marxa de tot el sistema d’innivació, omples totes les sales de màquines, totes les canonades i fas un control visual de les pistes on hi ha canons per comprovar que no ens trobarem sorpreses a mitja temporada”. Aigua que es perd no fa neu.

A Soldeu-el Tarter hi treballen a aquestes alçades de pretemporada sobre el terreny una setantena de personal fixe, que augmentarà fins al centenar amb l’obertura estival. A Arcalís el volum de treballadors és menor, tenint en compte que l’estiu no és el punt fort de l’estació. “Tenim tres mesos obert el telecadira de Creussans per a vistes panoràmiques, obrim el restaurant de La Coma i una zona d’inflables per a la canalla. Poca cosa més”. Res a veure amb l’altre soci de Vallnord Pal-Arinsal, que té en les activitats amb la bicicleta de muntanya de protagonista la seva pedra filosofal a l’estiu. “De l’esquí passem al Bike Park. Estem explotant la muntanya deu mesos l’any, cosa que fa molt de temps era impensable. Ara això ens dóna una vida impressionant”, sosté Joan Clotet, responsable tècnic d’EMAP.

Cadascú mira de trobar la fórmula màgica per engreixar el compte d’explotació, però la neu segueix sent l’autèntic mannà. I tot ha d’estar preparat per quan arribi l’hivern i els esquís surtin dels armaris.

GOLF I BIKE PARK 'TOP'

La Maxiavalanche rep aquest cap de setmana més de 500 bikers a Pal. Al marge de les competicions, la bicicleta de muntanya s’ha convertit en un negoci important gràcies a l’aposta per un Bike Park que té categoria de Copa del Món. I com a tal ha de tenir una cura especial. “Només acaba l’hivern les retros entren a la part baixa de la Caubella per treballar i preparar els camins fins a la Massana, que és la part que obrim primer”, explica Joan Clotet, d’EMAP. I afegeix, “al Bike Park hi ha un equip important amb tres màquines que treballen pels circuits, rasclant i fent el manteniment dels recorreguts de BTT. Quan ja estan oberts tenim els Bike Patrols, que vindrien a fer la feina dels pistards a l’hivern per garantir la seguretat”.

A Soldeu, el golf va ser l’aposta amb la construcció del camp més alt d’Europa (2.250 metres). La instal·lació requereix una cura minuciosa. “Fer créixer la gespa a aquesta altitud és un desafiament bastant important per molt que sigui un tipus especial”, assegura Richard, maquinista a l’estació a l’hivern i que a l’estiu se centra en el camp de golf. Un dels encarregats que els greens presentin el millor aspecte és Alexis Morillere. Segons ell, “a l’hivern la gespa està dormint colgada per la neu. Quan es fon és el moment de raspar el més ràpid possible la gespa perquè pugui respirar i ressembrar les zones que s’han quedat pelades. Gairebé és com començar de zero cada any”. I amb molt poc temps. Tot just un mes i mig per posar-ho tot a punt. Per a tres mesos de funcionament.