Esperit fallaire

Ensenyar, divulgar i preservar la tradició de la cremada de falles de Sant Joan d’Andorra la Vella és l’objectiu de l’associació que va néixer l’any 2013 per vetllar i fer possible la festa de la cremada de falles que com cada anys es va celebrar el 23 de juny, la nit de Sant Joan, al centre històric de la capital. Van ser una cinquantena els fallaires que van cremar foc la nit del dijous passat i quaranta nens més, el relleu generacional, van rodar llums.

Els fallaires més grans ja ho poden fer, rodar foc, a partir dels 16 anys. I ho fan amb un nou tipus de falla elaborada de forma diferent a la tradicional. Una falla que es fa amb criteris de sostenibilitat i amb paper reciclat elaborat al Museu Paperer de Capellades, a Catalunya. Són unes fulles de paper a les que se’ls dóna forma d’escorça, s’enfilen en una cadena i s’embolcallen amb una malla de galliner.

La falla tradicional es manté. El llibre d’estil de l’associació d’Andorra la Vella explica la falla d’aquesta manera: una falla és un tronc llarg i prim de boix a l’extrem del qual s’hi enfilen diverses peles de beç o bedoll assecades. Antigament, també s’enfilava l’escorça en un filferro substituint el tronc. Aquest últim element és amb el que els joves que passen a rodar de llum (les falles infantils creades el 2005 per a l’aprenentatge dels més petits) a foc celebren la seva iniciació amb el bateig de foc.

Aquesta falla, però, la fa rodar només el fallaire major –enguany l’honor ha recaigut en Albert Roig– a l’inici de la festa. A la placeta del Puial, el fallaire major i el seu equip (el que el va ajudar a trobar l’argolla de Fontargent un parell de setmanes abans de la nit de Sant Joan a la Vall d’Incles) la fan rodar acompanyats dels flabiols i els tamborins.

“Abans les falles eren totes fetes amb escorça i hi havia hagut algun ensurt en tendals, cotxes, jaquetes o sabates”, explica Cristina Casal, de 51 anys, i una de les persones que va participar en la recuperació de les falles el 1987. El nou material, assenyala, no ha deslluït la cremada. “La sensació quan cremes i rodes pràcticament és la mateixa, però no deixa la cola com ho fa l’escorça que quan crema queda enganxada a tot el que toca”.

Casal és fallaire des de gairebé trenta anys. “Vam començar de la mà de Pere Canturri. Ens va explicar com es feien les falles quan era jove i ens va ensenyar a fer una mena de lloses amb escorça de bedoll. Un grup de joves vam parlar d’aquesta tradició i ens vam engrescar per recuperar-la”, recorda i afegeix que “a l’inici la gent pensava: què fan aquests xicots rodant foc pels car­rers. Ni ens imaginàvem que acabaríem sent declarats Patrimoni de la Humanitat”.

“El passat 1 de desembre va acabar un camí que es va iniciar fa molts anys i va continuar amb l’elaboració de la candidatura. El 2 de desembre tot va canviar per a l’associació. Va passar a tenir la responsabilitat de mantenir la festa en la seva essència i conjuntament amb la resta pobles del Pirineu”. Així s’expressava el president dels fallaires, Santi Sánchez, tot recordant la data en què les festes del solstici d’estiu a la serralada van ser reconegudes per la Unesco.

Sánchez, de 37 anys, en fa dos que és president i va començar a rodar falles no fa gaire anys. “La meva dona i la seva família han estat de sempre molt relacionades amb les falles i un dia vaig dir que ho provaria. Va ser molt especial”, assenyala, mentre admet que des de petit “sempre he tingut una relació molt directa amb el foc. Abans, a Catalunya, formava part dels diables.

Tot rodant a la plaça

Però, què se sent la nit de Sant Joan rodant una falla “és difícil d’explicar. Molts et diuen que ho fas perquè t’agrada que et miri la gent, però per a mi és un moment molt íntim. Rodo la falla amb el foc i pràcticament no veus qui tens al costat”, explica Sánchez. “Per a la gent que tenim aquesta relació amb el foc és un moment molt màgic. Però per saber què se sent amb la falla, s’ha de provar”, afegeix.

Casal parla d’un sentiment d’emoció. Tant pel propi fet de rodar la falla com perquè fer-ho cada nit de Sant Joan és “un record per als que ja no hi són, per a totes aquelles persones que ens van explicar com era la tradició i ens van ajudar a recuperar-la. És una festa i una joia”.

Jef Pagès és originari de Sant Julià de Lòria, però fa molts anys que té relació amb els fallaires d’Andorra la Vella. Ara té 39 anys i va començar a estar amb ells quan encara no havia fet els 20. “Era just al principi. La gent gran ens va explicar què era el que feien i com es podria recuperar”, indica. “L’evolució al llarg d’aquests anys és impressionant. Érem un grupet petit. I tot ha crescut, tant en col·laboradors com en l’acceptació de la gent”, afegeix.

“Com es viu la nit de Sant Joan? És una sensació molt rara. La més maca és quan estàs a la zona del Puial, al casc antic pels car­rers estrets. Rodes el foc i tens un grau de responsabilitat perquè portes una bola de foc i has d’anar en compte. Però també tens un alt grau d’excitació perquè estàs una mica en perill”, indica. “Perill? No. És un risc controlat. Mai hi hagut cap accident. Tots anem molt en compte, ben protegits i estem ben preparats. Tot i que a vegades et cremes”.

Ho explica molt a prop del fallaire major d’enguany, Albert Roig, que riu i ensenya una petita cremada al braç. “Això forma part del joc de cremar falles”, riu Pagès, que insisteix que sempre busquen el risc zero tant per al fallaire com per a l’espectador. “Un fallaire quan està cansat fa un crit per demanar ajut o directament deixa la falla a terra”, diu.

Entre els veterans trobem Miquel Àngel Almeida. Veí d’Andorra la Vella i de 54 anys d’edat. Parla de l’associació com d’una colla d’amics i recorda que va començar cap a l’any 2000 quan va conèixer un grup de persones que feia falles. “Venir cada any a rodar falles m’omple, tant pel fet de mantenir la tradició com pel grau de companyonia que hi ha entre els fallaires”.

Preguntat per les sensacions que té cada nit de Sant Joan, ho té ben clar. “Rodar una falla és molt maco si t’agrada el foc i encara ho és més si tens la sort de rodar una falla tradicional”, indica Almeida, que és dels que admet que “el foc i la pirotècnia sempre m’han agradat. I en el seu dia quan vaig saber que rodaven boles de foc, no m’ho vaig pensar i m’hi vaig apuntar”.

I com molts dels seus companys, convida la gent a participar-hi per saber en primera persona què se sent. “Has d’estar dins per saber què és rodar una falla. Passes molta calor i alliberes molta adrenalina”, explica.

Només dues fallaires majors

Samanta Almeida, de 34 anys i també veïna d’Andorra la Vella, és una de les dues úniques dones que han estat fallaires majors des de la recuperació de la festa. “Déu n’hi do les dones que hi ha que roden falles, però només ha passat dos cops que un equip encapçalat per una dona que ha anat a buscar l’argolla de Fontargent l’hagi trobat”, aclareix Almeida, que es va fer fallaire fa 18 anys quan “en Fidel Solsona va venir a l’escola a presentar el projecte i a demanar l’ajut dels joves per donar-li continuïtat, i una colla d’amigues ens hi vam apuntar”.

Recorda com “molt emotiva” la nit de Sant Joan en què va ser fallaire major, perquè “ets com la representant de tots aquell dia”. Parla, quan se li pregunta per les falles, de quelcom que “quan comences ja no pots deixar” i recorda el parell d’anys que per motius personals no va poder rodar falles. “Notes com si et faltés alguna cosa”, diu i assegura que abans de ser fallaire mai li havia atret el foc. “Em va atreure la idea de continuar la tradició i formar part d’aquest grup”, diu.

Roser Canudas no és tant veterana a l’Associació de Fallaires d’Andorra la Vella. Nascuda a Barcelona fa 35 anys i veïna del centre històric de la capital se’n va fer fa tres anys després de conèixer la tradició i l’existència de l’associació. Ara el seu fill també en forma part. El primer any ja en va rodar, de falles. “Em va agradar molt perquè descarregues molta adrenalina” indica i destaca la idea de “compartir” el que considera que “és una activitat molt familiar i de molta tradició”. A Catalunya havia tingut poc contacte amb la cultura més enllà d’haver vist els dimonis. “El foc em crida l’atenció perquè quan rodes et sents molt forta”, diu.

SANT JULIÀ DE LÒRIA, EL GERMÀ POC CONEGUT

La cremada i el rodar falles no és una tradició exclusiva d’Andor­ra la Vella. A la parròquia de Sant Julià de Lòria també se’n roden la nit de Sant Joan i segons explica una de les fallaires lauredianes, Marta Sebastià, “al poble no vam haver de recuperar les falles com a Andorra la Vella, perquè mai van desaparèixer”. Sebastià afegeix que la tradició a Sant julià s’ha anat mantenint uns anys amb més fallaires i d’altres amb menys”. Dijous passat, setze fallaires majors d’edat i dotze de petits van fer el recorregut tradicional pels carrers de la vila. Una hora i mitja fent rodar falles que va acabar amb la tradicional crema de la foguera. “Ho fem diferent que a Andorra la Vella. Intentem innovar cada any. Ara, per exemple, hem començat a girar amb dues falles a l’hora. Una a cada mà”, assenyala. Tots dos grups de fallaires es reuneixen i col·laboren conjuntament.