La revolució del pàdel

El pàdel es juga per parelles i es podria considerar un derivat del tennis, amb el que comparteix sistema de puntuació –els partits es juguen a tres sets– però no espai, ja que la pista és més reduïda. El tarannà més social del pàdel a hores d’ara passa per sobre del vessant més competitiu i és el que l’ha fet créixer en popularitat, tothom hi està d’acord. També la facilitat d’aprenentatge, que hi va lligat. Si en el tennis abans de poder passar tres pilotes per sobre de la xarxa amb un mínim de condicions segurament calen setmanes de pràctica, en el pàdel amb algunes classes i molt menys temps ja tens la capacitat de poder divertir-te jugant contra algú que pugui tenir el teu mateix nivell. “La pista és més petita, la pala és més curta que una raqueta de tennis i et permet tenir més control, tampoc no hi ha tanta varietat d’efectes i cops. Un amateur té una sensació de satisfacció molt aviat, i nota que està progressant ràpidament. El físic, per exemple, tampoc és tan important com en el tennis, i es pot jugar a bon nivell fins a edats avançades. El jugador de pàdel té una vida més llarga”. Ho explica Gastón Bianchi, monitor a Anyós i que ja fa una dècada que està relacionat amb aquest esport.

A Andorra és complicat poder fer una radiografia dels jugadors i tenir un cens. D’una banda hi ha els socis dels clubs que ofereixen a hores d’ara aquesta activitat i d’altres, però també els practicants que no són abonats i que el practiquen regularment, i també els més ocasionals. Álvaro Suárez, de 28 anys, va venir a treballar al Principat i es va veure obligat a deixar la seva trajectòria en el bàdminton. Jugava en l’àmbit professional, havia estat campió de Cantàbria, però a Andorra tot i intentar trobar una via per impulsar la disciplina no va trobar com seguir. Per això es va decantar pel pàdel, que practica des de fa quatre anys. “Quedes amb tres amics, progresses ràpidament i això t’anima a seguir”, reitera sobre la facilitat amb què s’apuja el nivell. Higini Martínez-Illescas és un altre practicant habitual i ja suma una dotzena d’anys amb la pala. “Em va cridar l’atenció, ja que jugava a esquaix però el pàdel és menys agressiu per a les articulacions”, comenta. No creu que sigui un esport car “comparat amb l’esquí o el tennis, cal una pista més petita i hi juguen quatre persones”. I explica que tot i el caràcter amateur de seguida crea competència entre els que comencen a jugar. “És una rivalitat sana, pel fet que sempre intentes jugar amb gent que en sap més que tu”, comenta.

Un altre dels factors que pot haver ajudat a crear aquesta popularitat és el fet que en els tornejos que s’organitzen acostuma a haver-hi algun tipus de recompensa. “Segurament no els dóna cap altre esport amateur. Material, un viatge, classes... Potser també passa en el golf, però aquest també és un esport més complex d’entrar-hi”, apunta Bianchi.

La disciplina s’ha demostrat completament transversal i també ha atret, i molt, el gènere femení. La Miriam Navarro és una administrativa de trenta anys d’Escaldes que ja en fa cinc que juga a pàdel. Reconeix que abans no s’havia aficionat a cap altra pràctica i que en canvi aquesta l’ha enganxada. “Per a mi el més maco del pàdel és que és un esport que et permet tenir contacte amb molta gent”. Explica que ella només té un grup de WhatsApp amb el que queda per jugar, però que hi ha companyes que en simultaniegen tres o quatre. “Si un dia falta algú per jugar acabes trobant el company”. Disputa tornejos, però sempre des d’un vessant molt lúdic, sense aspiracions. “Fins a un nivell pots progressar però després tampoc no és tan fàcil, i si vols millorar has de practicar i fer classes. I si tens una feina i altres coses en el teu dia a dia tampoc és evident que li puguis dedicar tot el temps que voldries”, conclou.

L’elit és una altra cosa

Bianchi tira d’una mena de frase feta per explicar el pàdel: “diuen que el tennis és l’esport i el pàdel el joc”. I si bé és cert que la competició d’alt nivell en el tennis està a molta distància, amb grans patrocinadors i premis, el professionalisme amb la pala ja fa temps que comença a obrir-se camí en l’àmbit de competició d’elit. El World Pàdel Tour (WPT) figura com a circuit més important del món, i els millors especialistes, com l’argentí Fernando Belasteguín, poden estar al voltant dels 100.000 euros per temporada a l’hora de parlar d’ingressos per competir. Són xifres que han anat creixent en poc temps i que fa la sensació que ho seguiran fent, sobretot pel suport de les marques i per l’interès dels aficionats. Al Principat, però, de moment no hi ha res que faci pensar que s’estigui en condicions de fer escola, o de tenir una mena de nòmina de practicants potents. Tot i que hi ha hagut algun intent per agrupar els clubs en els que es practica pàdel i per estructurar una federació al seu voltant, de moment el projecte no ha vist la llum. I segurament aquest seria un pas important per estructurar un projecte que pogués acostar-se a la competició de més nivell. Per a Suárez estaria molt bé començar a promocionar l’esport a nivell de base. “Les competicions cada vegada són més conegudes, i si amb el temps Andorra pogués tenir jugadors a un nivell important donaria molt de prestigi”, comenta. Ell ha disputat tornejos de la lliga catalana a Lleida, enrolat amb un club de la Seu que li ha donat suport. “Hem aconseguit moltes victòries i no ens ha anat malament”, indica tot destacant que sí que segueix esdeveniments com a aficionat i que cada vegada tenen més presència en els mitjans de comunicació. En aquest sentit el WPT ara mateix és el circuit més ben dotat i referent. Molt implantat a Espanya, s’ha anat internacionalitzant i també compta amb més d’una categoria. “A Mònaco, per exemple, han fet una prova espectacular”, explica Suárez. I un exemple de la volada que està agafant l’organització al voltant d’aquest esport és que els responsables del WPT han contractat com a nou director general el que va ser responsable de comunicació de la lliga ACB de bàsquet, que canviava d’esport després de vint anys. El circuit vindrà al Principat l’any vinent segons l’acord per a tres anys al que ha arribat l’empresari resident Miguel Lao, que impulsa un projecte d’instal·lacions, i els seus responsables. De fet ja té dates, del 12 al 17 de setembre.

Més que una moda?

La pregunta que tindrà una resposta definitiva d’aquí a uns anys és si el pàdel ha vingut per quedar-se. Bianchi, natural de l’Argentina, relata com han anat les coses allà, on l’esport va tenir una explosió més primerenca que a Espanya. “Als anys noranta hi va haver un boom i es van fer pistes per tot arreu. Però van començar a haver-hi lesions entre els practicants i la popularitat del pàdel ha anat baixant a la vegada que les instal·lacions es tancaven o es reconvertien”. Tanmateix creu que la realitat que es va viure al seu país no és a hores d’ara traslladable a Espanya i per extensió al Principat. “Des de llavors tot ha canviat molt. Hi havia superfícies de ciment i parets de mur, les pales eren molt més pesades... Ara els materials han millorat, es fan més classes, hi ha més especialització. Jo crec que les coses s’han fet millor, que a Espanya hi ha més seguiment mediàtic i que tot plegat farà que subsisteixi amb més facilitat”. Sobre la proliferació d’instal·lacions al país, tant ell com Suárez creuen que es tracta d’una qüestió d’oferta i demanda, que mentre augmentin els practicants farà falta més pistes. Perquè avui dia l’auge del pàdel és inqüestionable.

PISTES, PISTES I MÉS PISTES

l que podria semblar una excentricitat no fa tants anys s’està convertint en una de les inversions més comunes a l’hora de parlar d’instal·lacions esportives. Al Principat ja hi ha uns quants espais per practicar aquest esport i se’n projecten més. El darrer a fer-se públic és el nou club que impulsa l’empresari instal·lat al país Miguel Lao en els terrenys del Tennis Santa Coloma i adjacents, que comptarà amb sis pistes, cinc de les quals cobertes i climatitzades, com a part principal d’un projecte ambiciós. A aquesta oferta prevista per al maig del 2017 també s’ha d’afegir les quatre pistes que projecta Caldea-Inúu, dues d’elles cobertes. El centre vol oferir l’activitat del pàdel tant als socis del termolúdic com per a practicants externs i turistes.

I ja funcionen al país des de fa temps les pistes d’Anyós Park o les que hi ha al globus exterior del centre esportiu dels Serradells, un espai que el comú de la capital va externalitzar i que va implicar la creació del Pàdel Club Serradells. També cal tenir en compte l’espai actual de què disposa el Tennis Santa Coloma i les que es van construir en el nou complex esportiu de Prada de Moles d’Encamp. Quan es va projectar el nou camp de futbol de gespa artificial, que es va inaugurar l’any passat, ja es va pensar a dedicar un espai adjacent que donés cabuda al pàdel i al tennis, amb dues pistes descobertes per a cada disciplina.

El pàdel ha anat menjant ter­reny al tennis quant a número de practicants i popularitat. L’esport de la raqueta va perdre les pistes cobertes dels Serradells però en el cas del nou club de Santa Coloma, que es dirà Principadel, les previsions són conservar les tres pistes de tennis ja existents i fer-ho amb millores i sota cobert. Des de la federació, que no disposa d’instal·lacions pròpies, s’ha lamentat en reiterades ocasions la manca de lloc per treballar amb el planter. El projecte de Lao també preveu un parell de pistes d’esquaix, un altre esport que en certa manera s’ha vist desplaçat per la febre del pàdel.

El preu de construcció d’una pista de pàdel, que té unes dimensions interiors de deu metres d’ample i vint de llarg, arrencaria a partir dels 12.000 euros i aniria creixent en funció de la qualitat dels materials. El seu muntatge no és excessivament complicat, i la rendibilitat sembla a hores d’ara garantida.