Transport públic, en el punt de mira

Agafar el clípol és una experiència exclusiva de les valls d’Andorra. Només es pot fer aquí. Ara, ha plogut molt d’ençà d’aquell 14 de juliol del 1956 en què Climent Travesset i els germans Joan i Enric Pol van fundar l’empresa de transports Clípol. Malgrat això, al Principat anar en autocar està lligat a aquesta marca, que ha perdurat al llarg dels anys, saltant de generació en generació. Ara bé, se n’ha sabut preservar el llegat? Els clípols actuals responen a les necessitats d’un moment i una societat que exigeixen un servei d’autocar –l’únic mitjà de transport col·lectiu que hi ha al país– de qualitat?

Actualment dues empreses assumeixen els serveis regulars interurbans de transport de passatgers. Són la Cooperativa Interubana Andorrana i la Hispano Andorrana, companyies que cobreixen les vuit línies que existeixen i el bus exprés que uneix Escaldes-Engordany amb Sant Julià de Lòria cada deu o bé quinze minuts. “Es valora poc però tenim un bon transport públic”. És el diagnòstic que fa Jordi Gaeta, director de la Hispano. Gaeta és del parer que Andorra, en l’àmbit de transport públic, “està ben cobert”. “Arriba a totes les parròquies i hi ha bastanta freqüència”, exposa. Els vehicles de les línies regulars –d’Escaldes a Sant Julià i d’Encamp, de Soldeu, del Pas de la Casa, d’Arinsal i d’Ordino a Andorra la Vella– passen cada deu, quinze, vint o fins i tot trenta minuts depenent de l’itinerari.

I el preu? El bitllet senzill per a un sol viatge oscil·la entre els 1,80 (d’Andorra la Vella fins al poble de Canillo) als 6,10 euros (d’Andorra la Vella al Pas de la Casa). Amb la particularitat, vigent encara de moment, que cal comprar un nou bitllet cada cop que es canvia d’autobús. Així per exemple, per anar de Canillo o Encamp a la Massana o Ordino cal canviar de línia i, per tant, abonar dues vegades els 1,80 euros, un greuge que ha de resoldre el nou sistema que el Govern ha tret a concurs i que es troba, ara per ara, empantanegat. “Som un país on les distàncies són molt curtes i on és molt possible que en un mateix dia hagis d’anar a pobles diferents. Amb el preu que val cada bitllet és obvi que acabes arribant a la conclusió que per viure a Andorra cal tenir cotxe”, explica la Maria Hernández, que malgrat els planys segueix resignadament fidel al transport públic. “Jo el que no puc entendre és perquè per anar fins a Escaldes he de pagar quasi dos euros!”, es queixa des de la capital Jordi Vidal. Josep Miquel, conductor d’autobús, va més enllà i ho il·lustra així: “D’aquí [la Poste] a l’Hiper ja has de pagar 1,80”. És un trajecte de 300 metres, menys de cinc minuts a peu. “I tant que la gent es queixa del preu. Fan això dos cops al dia i s’arruïnen”. Miquel pilota un dels autocars comunals de la capital que fa el trajecte de Ciutat de Valls. I segons assegura, els usuaris prefereixen aquests autocars –blaus, petits, plens– als de les dues grans companyies de transports. Els dos vehicles transporten mig miler de passatgers cada tarda des de Ciutat de Valls. Tot i ser a priori més incòmodes i antiquats, els petits busos comunals fan un bon servei, exposa cofoi Miquel. “El preu està millor, perquè val vuitanta cèntims i amb l’abonament ja pagues deu cèntims menys. Totes les companyies haurien de tenir un abonament així, com tenen a Barcelona, i cobrar el mateix”, argumenta.

I és que, parlant de preus, Andorra està al nivell de Lisboa, Chicago, Lió, París o Madrid. Prop de dos euros el bitllet senzill. El xofer Miquel revela potser l’element que ho deslloriga tot: “El comú subvenciona el bus independentment de la gent que hi hagi”. En l’àmbit estatal, què n’opinen els gestors del transport? Gaeta considera que “si l’administració volgués ajudar amb el transport es podria subvencionar, i això seria una solució”. “A Espanya el transport està subvencionat i hi ha pèrdues”, diu. Gabriel Dalleres, president de la Cooperativa Interurbana, té clar que “o se subvenciona o s’ha de buscar transport a demanda”. “En pobles dispersos seria una solució, més que fer passejar busos perquè sí”, sentencia. “Si el Govern vol facilitar el transport públic el que ha de fer és subvencionar part del trajecte”, conclou Gaeta.

Mentrestant, però, la realitat dels centenars de ciutadans que, sigui dia a dia sigui periòdicament, utilitzen el transport públic dista és tossuda. “El transport públic d’Andorra està a la prehistòria”, manifesta Mireia S., usuària habitual de l’autobús. A parer seu, “perquè sigui una opció real que desbanqui el vehicle privat cal que no t’hagis d’esperar hores per anar d’un lloc a l’altre”. Considera que el bus exprés hauria d’ar­ribar també a les valls del nord, ja que és un mitjà que veu “síper còmode” perquè “els vehicles estan molt bé, són molt accessibles i hi ha servei molt sovint”.

A més del preu i els horaris, que són dels elements més criticats pels usuaris del transport públic, d’altres queixes fan referència a la manca d’informació sobre línies i hores a les parades i, també, a la poca freqüència de pas a la nit. Joani Núlez va de la capital a Canillo i el primer que destaca és la desorientació: “Al principi anava molt perduda perquè no sabia com anava i costava trobar informació”. També hi ha altres aspectes que sovint no són tinguts en compte, com l’amabilitat dels conductors o les places lliures, si els vehicles van plens o no. La Carla Pereira i la Jessica Carvalho, de 13 i 14 anys, fan servir diferents autocars cada dia. “No ens agrada perquè el conductor deixa passar molta gent i de vegades si vols sortir no pots. Costa molt perquè va molt ple”, relaten, i asseguren que als matins, en hora punta, han d’anar dretes. “Ens agradaria que passessin més busos i poder seure”, diuen. Per contra, Dalleres replica que ni l’augment de vehicles ni l’ampliació d’horaris “es justifica pels usuaris que hi ha”. “El servei és adequat, hi ha moltes places buides i molts més serveis que usuaris que el necessiten”, indica.

Servei insuficient a la nit

Una altra crítica dels adolescents fa referència al servei de nit, que veuen insuficient. “Estaria bé que els busos de dia acabessin més tard, perquè molta gent ha de venir corrents”, destaquen les noies. En la mateixa línia s’expressen José Matías Salamanca, Marc Ibáñez i Josel Lliset, de 17 anys, els quals lamenten que hi hagi “tan pocs busos a la nit”. I revelen una dada: no hi ha autocars que vagin i tornin del Pas de la Casa a la nit, on solen sortir de festa. “Ens hem d’esperar al primer bus del matí, que surt a un quart de vuit”, deploren. Uns joves que amb poca estona de conversa confessen que quan puguin treure’s el carnet de conduir s’oblidaran de l’autocar. Si poden, abans: “És millor la moto. Els busos s’endarrereixen molt. Diuen a i mitja i no passen fins a i 45 i de vegades arribes i ja ha passat”, diu Salamanca.

De moment, i mentre no hi hagi servei nocturn, la línia Andorra la Vella-Pas de la Casa és freqüentada per treballadors que fan el trajecte diàriament. Luis Baqué, un dels conductors que s’ocupa de portar la gent fins al poble fronterer, fa palès que el transport públic al Principat “no és barat” ja que hi ha “molta despesa” i al·lega que “tot això s’haurà de regular”. Tanmateix, “el Govern demana més del que pot donar l’empresa”, ressenya.

De moment, el nou sistema de línies d’autocar que s’havia de posar en marxa aquest mes de setembre –i que inclou la reivindicació del bitllet integrat i la mi­llora de la senyalització i informació– s’ha prorrogat. Els clípols hauran de seguir esperant.

EN BUS FINS AL PAS

On dia, vaig al Pas”. “Molt bé. Sis amb deu si us plau”. Encara en tenies prou, rumies, i et tranquil·litzes pensant que has de creuar el país, travessar muntanyes, passar revolts, molts revolts, i saludar el túnel. És clar, el túnel, deu ser per això. Una dona acapara mirades. Mira desorientada cap al conductor. Els ulls oculten una interpel·lació evident: “M’obre el maleter, senyor?”. “Se l’ha d’obrir vostè mateixa”. Entre alguns l’ajudem. Se’n diu servei públic. La dona dels paquets puja trasbalsada. Respira fort, paga amb una ganyota i s’asseu. “Vinc d’Alcarràs, de fer la collita, però ara ja s’ha acabat i me’n torno cap a Romania. La meva filla em ve a buscar al Pas de la Casa amb el seu xicot. Que saps quant dura el viatge?”. Paeix que serà llarg i agafa el mòbil. La gent que brama la parada s’aixeca amb el cotxe en marxa. “Obro per darrere”, diu el xofer. Au, creua tot el bus, que frena de cop. “Ai que caic”, se sent. La noia que venia de treballar a Ponent deixa el mòbil. Sembla que es mareja. Puja una dona amb un nadó als braços. Rere seu, una altra s’asseu a primera fila perquè no li agraden els revolts. Arriem, però al cap de mig minut, pam. Dos cotxes aturats al mig de la carretera. Parada en sec, acabem amorrats a la matrícula del BMW platejat perquè els que anem en autocar apreciem bé l’interior del cotxe. Arrenquem i tornem a parar. Control policial a un Peugeot, ara. Fa quinze minuts que ha arrencat, un quilòmetre recorregut i set parades. “Pari a la pròxima”, diu algú que ja en té ben bé prou. Puja un matrimoni de jubilats catalans. Ell es queixa de la immigració (àrab, és clar) amb el seu accent andalús. Voregem una parella amb un pal fent-se una foto a Sant Joan de Caselles, església apreciada pels Thyssen. A les Bordes d’Envalira, semàfor per obres. Parem. Esperem. Deixem passar tots els cotxes que baixen i apa, endavant. Benvinguts al Pas de la Casa, quasi una hora després. 11 graus i dia assolellat.