Museus en el punt de mira

Quin valor s’ha de donar a aquestes estadístiques? “Tothom valora si s’ha d’obrir o tancar un equipament cultural en funció del nombre de visites, és un indicador, i si no hi ha ningú s’ha de tancar”, admet Marta Planas, cap de l’àrea de Museus i Monuments del Govern. Però aporta un parell de matisos importants. El primer, “les nostres dimensions, no podem pretendre tenir un públic massiu, aquí no tenim la Sagrada Família”.

La segona puntualització de Planas, la quantitat d’equipaments entre els quals es dispersen les visites: si a la segona meitat dels vuitanta només n’hi havia tres –la Casa d’Areny-Plandolit, el primer a obrir-se; el de l’Automòbil i Casa de la Vall–, en l’actualitat n’hi ha 23, entre els de gestió de Govern, dels comuns, privats i parapúblics. I creixent, amb el Thyssen que s’obrirà previsiblement al febrer i la col·lecció de Jorge Lorenzo.

Xavier Llovera, qui havia estat temporalment al capdavant del departament fa uns anys i que ara és coordinador del Patrimoni Mundial de Tarraco, valora els números de la xarxa andorrana “una mica justos”, però també matisa que per al visitant que arriba a Andorra l’interès no comença precisament en el patrimoni cultural, sinó que és un complement de l’esquí o les compres. Dit en xifres, aportades per Andorra Turisme, tan sols el cinc per cent dels turistes arriben atrets per l’oferta cultural.

Ens hem de capficar? “Això passa a tot arreu, que l’objectiu és augmentar la clientela, és un tema permanent, i tatd o d’hora el ministeri haurà de tenir un responsable de màrqueting, algú que sàpiga com col·locar l’oferta al mercat”, considera Llovera, que de moment apunta idees, com la de “combinar cosetes, és a dir, fer petites capsetes, com les de perfumeria dels supermercats”.

Opinió molt aproximada a la de Cristina Yáñez, experta en patrimoni, professora de l’UdA i autora de la tesi Anàlisi de la implantació de les TIC als museus d’Andorra. “El nombre de visites s’agafa com un indicador perquè és fàcil i perquè preocupa”. L’objectiu, considera una evidència, és “anar a guanyar en quantitat”, però també “és vital guanyar en qualitat de la visita perquè aquesta és una manera de fer apujar els números”. S’ha d’invertir en visibilitat i en el vessant educatiu dels equipaments, “i aleshores inevitablement serà una roda que es retroalimenta, però l’objectiu primordial és millorar l’impacte en el visitant”.

Retorn econòmic

Recuperant la qüestió de l’escassedat de turistes culturals que visiten el país, Yáñez insisteix que, al contrari, “s’ha d’entendre que invertir en cultura té un retorn econòmic”, fet que veu demostrat en les mateixes xifres que aporta Turisme per avalar el que es gasta en el Cirque du Soleil. Aquest cinc per cent de turistes que vénen atrets per l’oferta cultural es pot modificar i convertir la cultura “en un sector estratègic, i tal com es fan esforços per vendre neu i botigues, s’ha de vendre Andorra com a destinació de turisme cultural, i no tan sols durant l’estiu”.

Invertir en visibilitat, fer accions de màrqueting. Però per això calen recursos. I el ministeri de Cultura no és que en vagi sobrat. De moment, diu Planas, intenten moure els museus a les xarxes socials. “El nostre turista cultural és més aviat un turista accidental, que ve per una altra raó i després vol fer alguna descoberta cultural i natural.” Així que l’ham per atreure’l a l’equipament passa per “estar més visibles”. I no ho afirma directament però sí que deixa entreveure que Andorra Turisme no sempre els té a les seves oracions.

És l’anterior un d’aquells lluços que es mosseguen la cua: Enric Torres, cap de producte i nous projectes d’Andorra Turisme, adduïa fa un temps en ser preguntat per la qüestió que no és que no creguin en el romànic, per exemple, però no té sentit invertir més en la promoció d’unes esglésies “que només estan obertes durant els mesos d’estiu pel cost que generen”. Caldria que Patrimoni hi investís més recursos. Per Planas, és absurd tenir totes les esglésies obertes amb personal plegat de braços en espera del visitant. “S’ha de fer una obertura a la carta” i de fet, afirma, ja es deixen les claus als grups de visitants que porta l’Associació de Guies.

Tancar? obrir-ne de nous?

Parlant de visites, hi ha un tema que acaba sobrevolant les converses: si hi ha massa museus, si s’hauria de tancar-ne cap o si convé seguir obrint-ne de nous. La ministra Olga Gelabert decidia recentment replantejar l’obertura de l’anunciat museu de la ràdio a Encamp per no tenir equipaments “estàtics”. No han parlat de tancar-ne cap, afirma Planas, “però sí que hi ha museus que s’han de remodelar, que s’ha de replantejar la museografia, perquè qualsevol equipament cultural envelleix en un termini de deu o quinze anys i s’ha de revisar”. Fet que ja es va anunciar que es farà amb el d’Areny-Plandolit. Sense canviar el discurs, però “donant-li el suport de noves tecnologies”. A banda, “pots afegir o canviar coses, però amb cura, perquè l’espai és el que és” en tots els casos.

Les accions les definirà el pla estratègic de museus 2023. Un termini força ampli. El document ha d’estar llest l’any vinent, segons les previsions. Una altra cosa és la implementació. Hi haurà els recursos econòmics? A Cultura confien que sí, que semblaria que podran rebre el suport pressupostari i deixar d’anar “trampejant”. Però també és cert que en aquest horitzó temporal hi ha dues legislatures i set projectes pressupostaris.

Per Llovera, “en moments de dèficit econòmic es poden establir plans d’ajustament, és cert, però no haurien d’anar pel tancament”. I posa l’exemple de la xarxa de cases: n’hi ha tres, però expliquen històries diferents i complementàries, “no són repeticions”. Una idea per ajustar costos, que apunta sobre la marxa, podria ser establir torns de visites, que no tots estiguin oberts permanentment. Però no veu de cap de les maneres, insisteix, “una xarxa sobrecarregada, com diu molta gent, perquè tan sols ho valora en termes de rendibilitat econòmica”.

Per cert, que parlant de rendibilitat, en realitat els museus són una font d’ingressos, a través del marxandatge. El problema és que els diners van a parar a una caixa general de Govern i és difícil reintroduir els beneficis allà d’on procedeixen. Una qüestió que la cap de l’àrea admet que estan intentant reconduir.

Invertir en la dinamització dels museus “tan sols pot tenir retorns positius”, conclou Yáñez, el cas és saber vendre el patrimoni. “Per què no se sap vendre el romànic? Perquè no s’hi creu.” I no tan sols les administracions, adverteix l’experta en patrimoni, sinó tota la societat. “Tant de bo hi hagués uns Amics del Romànic d’Andor­ra que fessin el mateix camí que els fallaires.” Queda dit.

"ANTENES" D'UN FUTUR NACIONAL

L’actual xarxa té un parell de precedents, primer, aquella entusiasta iniciativa del Museu de Zoologia de la família Areny-Plandolit, que va funcionar entre el 1935 i el 1955, després, un museu etnològic de Casa de la Vall que mai no es va obrir al públic. A la dècada dels vuitanta s’inicia l’era moderna, amb l’obertura del Postal, la Casa Museu d’Areny-Plandolit i el de l’Automòbil, a Encamp, segons un recorregut cronològic que fan tant Yáñez a la seva tesi doctoral com Planas a l’article Un museu anomenat Andorra per al catàleg de l’exposició Un profund i llarg viatge, del 2008.

La xarxa s’hauria d’entendre, recorda Llovera, que va estar ben present a l’etapa inicial, com tota una sèrie de petites antenes, repartides pel territori, en forma de centres d’interpretació, cases-museu, exposició de col·leccions, que ajuden a relatar una història, la d’Andorra. Però necessita un “espai que sintetitzi i justifiqui l’existència d’un país que surt del que és normal, que no és un país estàndard”. Aquest espai seria un Museu Nacional. Que de cap manera, adverteix, vol dir que s’hagi de pensar en cap edifici de grans dimensions ni signat per cap arquitecte estrella, idea que considera poc menys que una aberració.

També Yáñez, que puntualitza que el debat a Andorra no és si hi ha pocs o molts museus sinó com posar-los al dia, considera necessària l’existència d’un equipament nacional “que faciliti la comprensió dels discursos unitaris i d’Andorra com a Coprincipat”.