20 anys de patiment

Aquest mes va ser el 20è aniversari de l’estrena de la selecció, en què es va caure per 1 a 6 a l’Estadi Comunal, contra Estònia. Aquell partit va descriure el que podria ser posteriorment el combinat andorrà. Agustí Pol va il·luminar Andorra momentàniament marcant l’1 a 1 a la segona part, però finalment el físic del rival es va imposar i Andorra va acabar sent golejada. És, més o menys, el que li ha estat passant a la selecció durant 20 anys. Ho ha provat en múltiples ocasions i hi ha hagut moments d’esforços recompensats, però finalment les condicions adverses s’imposen.

La Federació Andorrana de Futbol (FAF) fa anys que treballa per mirar de reduir distàncies respecte a les grans seleccions del món, a les quals s’ha d’enfrontar fase rere fase, però de moment no ha acabat de trobar el resultat esperat. El director tècnic de la FAF i exseleccionador, David Rodrigo, sap de primera mà per què costa tant guanyar quan es porta una selecció del nivell d’Andorra i amb els condicionants que té. “Som una federació molt jove, molt limitada en recursos, en instal·lacions, en jugadors, en població i en mitjans en general respecte d’altres seleccions”, resumeix Rodrigo. Des de la creació de l’ens futbolístic, el 1994, fins a l’actualitat, hi ha hagut un creixement exponencial. “Al principi érem quatre qui ho portàvem tot. Només es veuen els resultats de l’absoluta, però hi ha molt més”, exposa el director tècnic, que recorda que el futbol és l’esport amb més llicències i equips al Principat, fet pel qual fa un “balanç positiu” del que ha estat el futbol andorrà al llarg de dues dècades, malgrat que lamenta que l’únic que veu la gent des de fora siguin els resultats de la selecció i els 86 partits sense guanyar. “Intentem competir. Hem estat a punt de puntuar, però falta la cirereta”, assenyala.

Tot i que són 20 anys els que fa que pateix la selecció andorrana la superioritat de les millors seleccions del món, hi va haver una època en què Andorra va veure la llum. Va ser durant la fase de classificació per al Mundial d’Alemanya 2006. Aquella generació de futbolistes andorrans va poder assolir cinc punts en una fase, amb el primer i únic triomf, davant Macedònia, i dos empats més posteriorment, davant Finlàndia i la mateixa selecció amb qui va assolir la victòria. En aquella època, hi havia jugadors que havien estat a la segona divisió B espanyola amb l’FC Andorra i es va portar jugadors de més qualitat al país, que van acabar obtenint la nacionalitat andorrana i van poder donar-li un punt afegit de qualitat. Alguns dels membres d’aquell FC Andorra segueixen vinculats al futbol del país, com el seleccionador, Koldo Álvarez, el tècnic de la sub-21, Justo Ruiz, o l’actual capità, Ilde Lima.

“No sé si es tornarà a repetir. Era una selecció amb una columna vertebral en la qual la major part de jugadors havien tingut alguna experiència professional”, explica Ruiz sobre aquella generació en què sí que es van assolir resultats. Actualment, aquest és un factor amb el qual la tricolor no compta i repercuteix negativament. “Ara només hi ha el Marc Vales a Finlàndia i el Max Llovera a segona B. La realitat del país per a la resta no canvia res”, comenta el capità de la tricolor, Ilde Lima. Aleshores, ja es veia a venir que el futur no seria fàcil després dels cinc punts que es van obtenir. “Tots pensàvem que quan acabés aquella fornada de jugadors amb experiència internacional seria complicat formar una selecció amb només jugadors de casa”, exposa Ruiz, que puntualitza que “a dia d’avui hem de seguir treballant amb el que tenim a casa”.

Actualment, la realitat és una altra i la qualitat augmenta en les seleccions rivals a la vegada que s’intenta millorar la dels futbolistes nacionals. “Ho he dit moltes vegades, el que es va aconseguir és molt difícil. El nivell entre Andorra i els altres equips és abismal. Des de llavors s’ha anat millorant, però és lògic i s’entén que no s’aconsegueixi perquè estem a anys llums”, assumeix Marc Bernaus, l’home que va fer el gol que va donar l’única victòria a Andor­ra, el 13 d’octubre del 2004.

La generació dels cinc punts ja queda enrere i l’actual se centra a tallar una ratxa de partits sense guanyar i puntuar en una fase de classificació. Gestionar aquest moment delicat, amb els condicionants de la tricolor, no és gens fàcil. “Hi ha ansietat. Dels jugadors, del cos tècnic, de l’entorn...”, explica Rodrigo. Malgrat tot, Koldo assegura que no es perden les ganes: “És digne d’elogi per part de qualsevol psicòleg avaluar els nostres jugadors. Surten cada vegada al camp pensant que poden guanyar. Tots hi creiem i es nota en els partits. Si penséssim en la ratxa no seria possible”, explica Koldo. Un dels aspectes més durs de tenir el rècord són les crítiques que reben els jugadors, tant dins el país com fora. No obstant això, els protagonistes sempre intenten no donar-li gaire importància. “Jo no faig ni cas a les crítiques. A ningú li agrada perdre i si sortim al camp és per guanyar, però no podem fer-hi més. Hem de continuar i esperar que arribi aquesta oportunitat i posar fi a aquesta ratxa. Crec que no ens afecta perquè coneixem la nostra realitat”, assenyala el capità de la tricolor.

Microestats sotmesos

És evident que Andorra no és l’única selecció que pateix per gua­nyar. També San Marino i Liechtenstein, entre d’altres, surten contínuament al camp sotmeses al domini de les grans, malgrat que no han arribat a patir una ratxa com l’andorrana. Entre els microestats hi ha certes excepcions que no pateixen al nivell d’Andor­ra. Per exemple, les Illes Fèroe, el proper rival de la tricolor en partit oficial, ha pogut anar assolint triomfs regularment, tot i tenir menys nombre de llicències que Andorra. Els condicionants externs, però, no són els mateixos entre les dues seleccions. “Pertanyen a Dinamarca i la facilitat per aconseguir passaports és molt més fàcil que la nostra, com també la de Liechtenstein. Nosaltres no ho tenim fàcil en aquest sentit i estem limitats en l’àmbit esportiu i de lleis perquè han de passar 20 anys per obtenir el passaport. Tenim el mateix problema que San Marino. Un nen que arriba aquí amb 8 anys no pot jugar a la selecció fins als 28 i és un nen que s’ha desenvolupat a Andor­ra”, exposa Rodrigo.

Seguint la comparació amb altres microestats, el rànquing FIFA situa Andorra en el lloc número 203 del món d’entre les 211 que hi són presents, mentre que hi ha petits països sense tradició de futbol, com ara les Illes Caiman, les Illes Montserrat o les Illes Fiji, que estan situats per damunt. Per tant, són millors que Andorra? “El rànquing FIFA no és real. No pots comparar una selecció com la nostra, que juguem amb equips com la campiona d’Europa, amb altres microestats que no juguen els mateixos partits que nosaltres”, assegura Lima. Els equips de les confederacions d’Oceania, Àfrica o Amèrica tenen més facilitats per guanyar en enfrontar-se més sovint entre elles i no es poden comparar amb Andorra. Tot i això, el capità accepta que estan “a la part baixa del rànquing per mèrits propis i tampoc és una bestiesa perquè és normal. Trobem excepcions en països petits, però són seleccions que són més bones en molts aspectes, com ara Islàndia”.

Un futur millor?

La manca d’instal·lacions de futbol que ha caracteritzat el país, la xifra reduïda de passaports, així com la dificultat de nacionalitzar, el baix nivell de la lliga andorrana, que cada vegada va a més però segueix sense ser suficient, juntament amb la categoria en què es troba l’FC Andorra actualment, i l’enorme nivell dels rivals de la tricolor són factors que han condicionat clarament aquesta ratxa negativa. Aquests no canviaran de cara en un futur més proper, per la qual cosa és fàcil esperar que aquesta ratxa negativa s’estengui a mitjà termini, malgrat els esforços de la FAF i els jugadors. “Treballem per guanyar, però el ritme d’evolució que tenim no és tan ràpid com els dels altres. Les seleccions estan més preparades físicament i tàcticament, i això no s’atura. Per molt que vulguem córrer serà difícil agafar-les. Treballem per tenir bons jugadors, però no tan sols dos o tres que estiguin per sobre de la resta, sinó que estiguin tots equilibrats”, comenta Ruiz.

En aquest sentit, la base és una de les grans esperances. La victòria de la sub-21 el 2015 davant Letònia (1-0), i de la sub-19 fa un mes contra Liechtenstein (4-1), són resultats de referència que permeten somiar en un futur millor a més llarg termini. “Estem treballant bé pel que fa a base. Els jugadors veterans saben que els joves vénen forts i això es veu cada vegada més en els entrenaments, en què hi va havent més joves i estan competint. No es poden relaxar”, explica Rodrigo. La prioritat, però, hauria de ser “intentar exportar jugadors perquè agafin experiència de fora del país”, explica Ruiz.

Una altra de les grans esperances és la Lliga de les Nacions, la competició que entrarà en vigor a partir del 2018 i que en dates de partits amistosos enfrontarà seleccions en funció del nivell. “Serà molt atractiva per a nosaltres, perquè ens enfrontarem a rivals superiors, però no tant. Serà una bona prova de foc”, comenta Rodrigo. En disputar aquest partits de la Lliga de les Nacions, Andor­ra gaudirà de més oportunitats per trencar la ratxa negativa, tot i que no es llança la tovallola abans d’hora. “Al març tenim una ocasió a casa contra les Illes Fèroe, però no ens hem d’oblidar que és un equip que va empatar contra Hongria, va guanyar Letònia i és molt fort. És una data que tenim marcada al calendari, però sense perdre de vista que és superior a dia d’avui”, comenta el seleccionador.

En cas que se segueixi allargant més la ratxa, Andorra ho seguirà intentant una vegada i una altra sense parar. “El futbol té aquestes coses, però crec que ens està reservant alguna cosa bona”, conclou Koldo.