Galàxia Thyssen

Segons l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Carlos Motas, “a Andorra ja aneu més avançats”, malgrat que l’espai a la localitat gironina ja fa des de l’estiu del 2012 que funciona. L’afirmació de l’edil es refereix al fet que de moment només ha estat obert durant uns mesos l’any. Tres fins l’any passat, que va allargar l’exposició des de mitjan juny fins a l’octubre. Les previsions, però, són que es converteixi en un museu que allotgi la col·lecció de pintura catalana, igual que el malagueny acull de manera permanent la de pintura espanyola, a banda de mostres temporals.

La Costa Brava forma part del paisatge de la família Cervera des de fa moltes dècades, amb casa d’estiueig a Lloret de Mar. Als seixanta, quan es va casar amb Lex Baster, la parella va aixecar la casa de Sant Feliu. Amb aquests antecedents, la localitat estava ben posicionada per poder rebre una part del fons particular de Tita Cervera.

També en aquest cas la gestació del projecte va ser –és encara, de fet– llarga. Sobretot perquè es va ficar pel mig la crisi econòmica, que va obligar a fer molts replantejaments. La idea inicial era ubicar el museu en una antiga fàbrica de suro, Can Serra. Idea que es va descartar pel cost: 20 milions, ja que no era de propietat municipal. No obstant això, l’equipament es volia tirar endavant com fos. I l’ajuntament va posar els ulls en el monestir benedictí, el mateix que pels volts de l’any 1000 va fer sorgir al seu voltant el poble de Sant Feliu de Guíxols. Aquí la intervenció s’estima en uns més modestos sis milions. A banda, el projecte es pot anar enllestint per fases. De moment, ja des de fa uns anys està habilitada l’ala més noble, la del palau de l’abat, on ja s’han fet cinc exposicions amb fons Thyssen.

Un “revulsiu”

“Per a una ciutat de 22.000 habitants tenir un Thyssen és un revulsiu econòmic importantíssim”, assegura Motas. Aproximadament 30.000 persones, apunta, han passat per cadascuna de les mostres. Però l’efecte, matisa, no es mesura sols en quantitat, també en qualitat: “Tenim una oferta de sol i platja, tenim un entorn natural que ens ha ajudat a aïllar-nos del boom urbanístic”, i amb una oferta cultural atractiva “ens ajudarà a posicionar-nos i a atreure gent fora de temporada”.

L’alcalde apunta també la importància de la part associada a l’educació i divulgació (de fet, en part per això s’han allargat les mostres: per coincidir amb el curs escolar). I la implicació del teixit comercial de la ciutat, “que també han estat vinculats al festival de Porta Ferrada”. Una implicació en què s’ha d’incidir: “És important la col·laboració del sector públic i l’empresa privada, que ha de veure com a tot l’entorn Thyssen es genera moviment; ens interessa a tots.”

Un barri “gris”, un pla global

El Museu Carmen Thyssen Màlaga es va ubicar en la que en algú ha definit com una zona no exactament degradada, però sí grisa. Una definició que Gemma del Corral, regidora de Cultura i Districte Centre més o menys dona per correcta. “És cert que el centre de la ciutat de Màlaga tenia bastants punts negres, i per això ha estat objecte d’una transformació absoluta en els últims vint anys”, explica, amb la rehabilitació d’espais, l’impuls d’equipaments culturals i fer-lo per a vianants. Un projecte integral de rehabilitació de l’entorn en què, apunta Del Corral, “la transformació va ser un producte ex professo” del Thyssen.

Però no només i no de manera casual. En realitat, forma part del que va definir el pla estratègic per a la ciutat, amb la cultura com a punt fort. “Tenim claríssim que la cultura pot ser un element de transformació, un element social de creixement”, diu la regidora. De moment “s’ha triplicat en dos anys el nombre de turistes, només a causa de l’oferta cultural, perquè res més no ha canviat a la ciutat”, assegura. Tot i que, matisa, “requereix el seu temps”. Al Thyssen s’hi afegeix el Picasso, el Centre d’Art Contemporani i l’obertura recent del Museu d’Art rus i una franquícia del Pompidou, amb un esforç pressupostari considerable: 2,1 milions d’aportació municipal cada any per al Thyssen, tres per al Pompidou i el rus, i 3,3 per al CAC. Al marge, petits equipaments privats i oferta cultural que inclou esdeveniments com el Festival de cinema.

Les veus crítiques s’han fet sentir tant a Màlaga com a Sant Feliu. “Ens critiquen el model, hi ha qui diu que som una ciutat de museu-franquícia”, admet Del Cor­ral, “però al final la gent se’ls ha fet seus”. I hi ha les xifres: un informe sobre el Pompidou parla d’un impacte previst de 18 milions. El del Thyssen es calcula en 5,8 milions des de l’obertura (amb una aportació pública de 10,5). De visites, 815.000 visitants des de l’obertura.

A Sant Feliu es va posar en marxa una Plataforma Aturem el Thyssen. Per l’elevat cost i el que consideren escàs retorn en visitants. I que denuncien aspectes com les condicions laborals: uns sous de tres euros l’hora (a Andor­ra als guies els van oferir 1.300 euros al mes). Des de l’ajuntament treuen importància a les veus discordants: queixes similars, diuen, estan condemnades a morir d’inanició.

Connexió ‘galàctica’

A Sant Feliu, l’alcalde diu que està previst que el museu ja amb col·lecció permanent obri les portes el 2019. “I confio que tinguem col·laboració amb Màlaga i amb Andorra, que formem una xarxa.”

Guille Cervera –director artístic del museu andorrà i molt directament implicat en els altres dos– confirma que hi haurà un nexe entre els tres espais “però encara s’ha de desenvolupar”. L’art, afirma, “no entén de fronteres ni de distàncies i és evident que hi haurà sinergies, fils conductors” entre els tres espais i les propostes que facin. “Més endavant també podem variar el patró d’exposicions i amb les de llarga durada es poden alternar d’altres, més curtes: l’objectiu és generar caixa perquè el museu sigui sostenible.” Però tot plegat, puntualitza Cervera, “arribarà amb la consolidació”.

REPORTATGE

L'ÚLTIMA ESPERANÇA DEL BARRI

Delega en el museu una comerciant de la zona alta la complicada tasca de ser “l’última esperança per al barri”. Ni més ni menys. Estan, diu, “contents, és clar, i tenim l’esperança que reactivi el barri”, que gràcies a l’impuls que hi pugui donar “s’obrin més botigues, s’arreglin façanes”, i la vida turística i comercial comenci a bullir en una zona, la part alta escaldenca, que fa temps que està en franca decadència. Anteriors experiments no han estat vàlids: el CIAM va ser un fiasco i sobre l’obertura al seu edifici de la sala d’exposicions del Govern, Art al Roc, diu la mateixa empresària que està “allà, mort de riure”. El cas, considera, és que no es fa cap esforç per publicitar la seva existència. Així que en el Thyssen Andorra diposita expectatives, però també cert escepticisme que sigui la clau definitiva.

Més convençut està un veí immediat de l’equipament, el propietari del bar Clixé. Fa quatre anys que està instal·lat en aquest indret, després d’haver regentat uns quants locals nocturns, recorda, i confia que “serà un punt de referència internacional”. Res a veure amb el CIAM, “que havies d’explicar què era”. I “ja tocava”, apunta, comptar amb un projecte emblemàtic que pugui fer revifar la zona.

També als voltants del museu té el seu local Marc Andorrà. “Esperem que pugi més gent, que no continuem aquí estancats, perquè la gent, en veure que acaba la zona per a vianants, fa mitja volta.” El nou museu aixeca certa expectativa, però amb reserves: “Esperem, però ja no confiem gaire.” I es fa ressò del que li ha comentat algun altre comerciant: “Es veu que s’ha comentat que no tenim prou qualitat per estar al costat del Thyssen.” La veritat, diu, “no ens ha agradat gaire”.

Beatriu Grougnet es mostra particularment molesta perquè la part acabi convertida en la zona Thyssen. “No veig per què hem de perdre la identitat: això és la zona alta o Carlemany.” A banda, “si se’ns coneix com a zona Thyssen i un dia, d’aquí a uns anys, tanquen, aleshores, amb quina cara ens quedarem?”