Un any sense casa

I és que encara que les últimes previsions fixaven que a mitjan aquest any els veïns podrien tornar a casa, de moment no hi ha data. I com remarca el president de la comunitat de propietaris, Pancho Lizama, “cada client té un cas diferent. Cada companyia d’assegurances és un món”. Admet que “l’asseguradora no té sentiments, el que diu la lletra petita va a missa, tingui 18 anys o 80 el client”, si bé deixa clar que “totes han donat resposta, però segurament no és la que voldria el client”.

I és que si una cosa es va fer evident amb l’incendi del Tiffany’s és la necessitat de tenir una assegurança d’habitatge. “Jo no sabia que tenia una bona assegurança fins que ha arribat el sinistre”, afirma Lizama. “L’assegurança cobreix el que diu que cobreix. Hem de ser conscients del que tenim contractat”, assenyala Gemma Pla, representant d’Assegur, l’asseguradora de la comunitat de veïns i que també representa alguns privats. “És obligatori tenir assegurança i amb uns imports mínims”, remarca, i indica que “els dies posteriors a l’incendi vam tenir moltes visites de ciutadans que volien revisar les seves pòlisses o fer-ne de noves”. I com van reaccionar? “Nosaltres des del moment zero hem buscat per reallotjar veïns i si podien aportar alguna cosa de documentació ja s’iniciava el tràmits per indemnitzar. Ara bé, la totalitat de la indemnització no es podrà pagar fins que no s’acabin els peritatges”, exposa. Una tasca que “està a punt de tancar-se”. Amb tot, va admetre que “no entenc que hi hagi companyies que encara no hagin indemnitzat gens els seus assegurats”.

Tampoc no s’han pogut esclarir encara les causes del sinistre. “Oficialment l’origen és desconegut”, indica el president de la comunitat de propietaris. Pla hi afegeix, però, que “cada asseguradora haurà fet, també, la seva investigació i tancarà les conclusions”. Tot això també pot condicionar les indemnitzacions que s’han de rebre i si cal reclamar alguna responsabilitat.

Preocupació

També es mostra preocupat per la seva situació el Miquel Zambudio. És propietari d’un dels pisos, que va quedar malmès per l’aigua. “El pis està molt afectat i hem perdut algunes pertinences, a més dels danys en el parquet, portes, pintura del sostre, armaris de la cuina malmesos, finestres, etcètera.” Relata que “durant el primer any l’assegurança ha respost molt correctament, però ara ja se’n desentén. A partir del dia 29 i fins que s’acabin les obres tot és a càrrec nostre. Hem de pagar l’estada fora de l’edifici i tampoc sabem com respondran pel que fa als danys del contingut del pis”. Això els genera cert neguit i més tenint en compte el seu cas: són una parella de jubilats i malgrat que habitualment viuen a la Massana, mensualment baixen a Catalunya per rebre assistència mèdica especial i veure la família.

El Miquel recorda que el dia de l’incendi eren a Barcelona. “L’endemà vam pujar i va ser un moment bastant dur. Tot estava ple de runes, feia pudor de fum, no hi havia llum i ens vam trobar una visió dels habitatges realment impressionant i sense saber per on començar a agafar les coses. Només teníem cinc minuts”, exposa. Mirat en perspectiva remarca que va trobar a faltar una mica d’ajuda per poder treure les coses de casa i quant a la resposta de l’administració, “en l’aspecte humà hem trobat a faltar interès per la situació de les persones que vivim al Tiffany’s. En l’aspecte tècnic les coses s’han fet força ràpid”. Això sí, remarca, especialment, que tant pel que fa als administradors com a la representació de la comunitat “hem d’agrair ben sincerament la dedicació que han tingut i estan tenint, perquè tot el conjunt de les obres a fer es realitzin ràpid i de la millor forma possible”.

Una tasca que no sempre és fàcil. L’administrador de l’edifici, Marc Reig, remarca que un cop passat l’incendi “ens vam posar a treballar pensant en la reconstrucció”, encara que el primer pas va ser “assegurar que l’estructura no estava afectada i que no calia tirar a terra l’edifici”. Garanteix que “estem treballant a marxes forçades perquè les obres s’acabin com abans millor”, però no s’aventuren a donar una data. El què és clar és que fins que no s’hagin acabat els treballs ningú no hi podrà tornar. Fins ara la meteorologia també ha condicionat i ha contribuït al retard. “Entenem els afectats i empatitzem amb ells, per això en tot moment els hem facilitat les coses. Amb la majoria de propietaris ja hi teníem contacte, però sí que és cert que després d’això hem agafat molta més confiança, s’ha fet una gran família, per a bé o per a mal”, explica.

De la gorra al casc

L’incendi va comportar un canvi de vida radical per a les més de 150 persones que hi havia al Tiffany’s. Un dels que han vist més alterat el seu dia a dia és el Pancho. “Tinc un company que sempre em diu que és increïble veure com canvio de gorra”, afirma. Deixa la gorra de l’uniforme d’agent de circulació i es posa el casc per supervisar el que faci falta de les obres i els tràmits que s’han d’anar complint a l’immoble cremat. “No vull ser la causa del retard de qualsevol tramitació administrativa”, assegura, lamentant la lentitud de la burocràcia. “Molta gent em diu que faig mala cara, però és normal. Estic cansat, és clar!” I és que des del foc que no ha parat. “Aquell dia estava treballant i em va tocar fer el perímetre de protecció. Els meus nanos van ajudar en l’evacuació de l’edifici porta per porta. I mitja hora després ja em trucaven del Canadà, Nova York i Londres, vaig haver de donar el mòbil al fill”, explica. Seguint el consell d’un amic policia l’endemà va anar a treballar. “Però els primers dies era una paranoia constant perquè no m’oblidés de res. Al cap d’unes setmanes o mesos arribes a descansar, perquè els primers dies dormia però no descansava”.

El Pancho no amaga que ha perdut moltes coses, però “no et pots enfonsar per una cosa material. Només una mentalitat positiva pot ajudar a acabar bé. Hem de pensar que allò material es pot canviar, però els humans, no”. Per a ell tot aquest procés ha estat, també, “una escola d’autoaprenentatge de com es pot ajudar”.

Per a d’altres ha estat més difícil posar-se al costat optimista. La Rosario Marines vivia en un dels àtics que es van cremar. “El dia del foc estava de vacances als Estats Units. Per una vegada que marxo!”, recorda. “De seguida vaig escriure al Facebook per si algú em podia donar informació perquè casa meva es cremava”, detalla. En el seu cas l’incendi va arribar tan sols dos mesos després d’haver-se quedat sense feina. “De cop estava sense feina i sense casa”, comenta, remarcant que “la gent treu importància al valor material, però vaig haver de lluitar molt per tenir el que tenia. El que vaig perdre és sentimental, eren 26 anys en aquell pis”. Ella, a més, ja havia passat un altre incendi en la mateixa finca fa vint anys, quan se li va cremar una habitació.

Tot i disposar d’un pis on reallotjar-se, com en el cas de la Maria es troba que el dia 29 se li acaba la cobertura de les assegurances i per tant haurà de fer front a una hipoteca i a un lloguer. “Com ho he de pagar?”, es pregunta. Relata que ha passat un any molt complicat. Al principi “no volia sortir de casa, no volia veure ningú i no he aconseguit adaptar-me a la casa on estic vivint. El primer dia volia fer-me sopa i em vaig adonar que no tenia cullera per remenar. Va ser un drama!”, confessa. Durant aquest any “he tingut moltes crisis, et cau el món a sobre”. De fet, confessa que encara “no he aconseguit pujar al pis de dalt tota sola. I el dia que vaig poder entrar a buscar les coses em va costar molt entrar. Tenia por”, remarca.

Fa pocs dies que ha trobat feina i quan li van dir que al març potser podria tornar a casa va començar a remuntar. Ara, però, sap que tot just a l’abril podran començar les obres de l’interior. “Tinc moltes ganes de tornar i m’he adonat que després de tot soc afortunada perquè tothom m’ha ajudat molt, estic molt agraïda”, manifesta. Tot i així, considera que no es van protegir prou els pisos de les inclemències meteorològiques. “Si ho haguessin tapat millor, segurament hauríem pogut tornar abans. La primavera passada va ploure molt i l’aigua va afectar fins i tot les plantes més baixes, que inicialment no estaven afectades”, explica.

Els sentiments de tots són complicats d’explicar. “No sé què sento. Ràbia, potser”, diu la Maria. El Pancho hi afegeix: “Una barreja de ràbia i satisfacció, perquè veiem l’inici del final. Encara que no tinguem data per poder tornar a casa.”