ETA a Andorra (2)

De José Maria Salegi Urbieta, diu Betriu, “al final ens vam fer amics”. És una manera de dir-ho. “Quan els trèiem a passejar al pati de la presó, ell em saludava sempre amb un ‘hola, txakurra hijo de puta’, abans d’afegir, ‘piensa una cosa: yo te mataré a ti’. Jo li responia fredament, ‘tranquil’, en el mateix to. Quan després del ràpid procés els vam lliurar a la gendarmeria francesa, quaranta efectius amb gossos i sota el comandament d’un coronel, va demanar acomiadar-se de mi, em va estendre la mà, i la hi vaig estrènyer.”

“De la presó de França va intentar escapar-se’n diverses ve­gades. En dos dels intents ja havia arribat a la teulada quan el van reduir. I quan ingressava al centre algú d’Andorra, per uns mesos, sempre m’enviava un missatge: ‘dile al Betriu que le mataré’.”

No va tenir l’ocasió. En sortir lliure, dotze anys després –dos de propina sobre la condemna del Tribunal de Corts, pels intents de fugida– els “poli-mils” portaven més d’una dècada autodissolts. Es va exiliar a Mèxic, on moriria als poc més de cinquanta anys, fulminat per un infart en ple car­rer de la capital.

Un germà seu, Mikel, havia estat abatut a trets per la guàrdia civil a Sant Sebastià el 1974, encara en vida de Franco.

El procés va ser força ràpid. I és que a Andorra hi havia pressa per desfer-se de la potencial amenaça. Agustina, funcionària jubilada del centre penitenciari, que aleshores estava a sota de Casa de la Vall, afirmava no fa gaires anys que encara s’esgarrifava en recordar els càntics dels detinguts. Molt probablement, un seria l’Eusko Gudariak, himne dels soldats bascos en la guerra civil, fet seu després per ETA.

Vint-i-dos dies després de les detencions, el Tribunal de Corts havia condemnat els tres homes a deu anys de presó cadascun: a Lopategi, a tres anys; a vuit mesos a les altres dues noies i es produïa el lliurament als gendarmes.

En aquest lapse de temps, Andorra va quedar trasbalsada, i el servei d’ordre atabalat, amb jornades allargades moltes hores, per les precaucions de seguretat a la presó i l’entorn, pels abundants controls a carrers i carreteres...

Un empleat de l’Arxiu Històric que tenia aparcat el cotxe al davant –en front de les dependències actuals de la CASS– es va trobar el parabrisa amb tres forats de bala. D’entrada, l’asseguradora va dir que la pòlissa no incloïa el supòsit de terrorisme. Després, en primera instància, van atribuir els impactes als fugitius d’ETA, i que si volia anés a reclamar-los-hi a la presó de França. Van passar mesos fins que el director del servei, Antoni Aleix, va acceptar que pel lloc i l’orientació del vehicle, haurien d’haver sortit d’armes dels policies, i l’hi van pagar.

L’interessat (que vol guardar l’anonimat) recordava, amb mitja rialla, que en aquells temps ell i la parella passaven amb relativa freqüència la frontera del Runer, i cada vegada esdevenien una atracció per als policies i guàrdies civils, sobretot en repetir la tesi oficial que eren trets d’ETA. Alguns no s’estaven de posar un dit pels forats, i si portaven el fill, aleshores gairebé un nadó, sempre al seu cabasset al seient del darrere, afegien la pregunta: “¿y al niño no le pasó nada?”

Avançat el 1985, un petit grup de persones de l’Asociación de familiares y amigos de presos y exiliados, arribades del País Basc va desplegar una pancarta a l’Avinguda Meritxell i va repartir unes octavetes on reclamaven al Govern d’Andorra la llibertat per als tres encara empresonats. Al revers del pasquí s’hi podia llegir “El 13 de Abril del 1982, 6 abertzales vascos militantes de Eta (p. m.) eran hechos prisioneros en Andorra después de ser salvajemente golpeados por la policía de ese país. Hoy, tres años y medio después, 3 de ellos aún siguen detenidos en cárceles francesas con penas de 10 años cada uno.”

“Los tres detenidos, Kepa Garmendia, Txema Salegi y Patxi Hernández han dado comienzo, el día 4 de Febrero pasado, a una huelga de hambre indefinida y hasta las últimas consecuencias, para exigir al gobierno andorrano su puesta en libertad inmediata.”

Hem respectat el text original en espanyol, amb la peculiar grafia i un lèxic habitual en les publicacions d’ETA i l’entorn. Pel que fa a la manifestació, va durar els pocs minuts fins que van arribar uns efectius del servei de policia, que va comissar els impresos, i es van enretirar sense oferir cap mena de resistència. L’any següent, un noi es va presentar a l’oficina de Banc Internacional a Escaldes, amb una quantitat important en francs, demanant que els els canviessin per pessetes. Li van dir que no podien completar l’operació en aquell moment i que tornés l’endemà.

Així ho va fer, i aquell segon dia, el 7 de juny del 83, només sortir el propietari de les pessetes canviades, van entrar dos individus més que van amenaçar els empleats i van recuperar els francs i quelcom més.

Betriu es mostra convençut, per indicis raonables, que una altra vegada els autors van ser membres de la branca politicomilitar d’ETA, tot i que en aquesta ocasió no van poder ser identificats ni detinguts.

Un escamot que se suposa de milis –ETA militar, amb l’altra branca ja dissolta– seria protagonista d’un quart atracament, en aquest cas a l’oficina de Crèdit Andorrà a Canillo.

En aquella ocasió, només es va poder detenir una de les participants, Begoña Otaño Labaca, quan intentava creuar la frontera francesa al volant d’un cotxe de matrícula de Sant Sebastià. Seria jutjada per complicitat i encobriment. Segons els resultats de la investigació, hauria deixat els altres dos membres del grup a la vall d’Incles perquè creuessin per la muntanya. Se suposava que un d’aquests dos hauria estat el germà, registrat a Espanya com a Juan Ignacio Otaño Labaca.

Aquest altre Otaño seria arrestat a Andoain (Guipúscoa) a instàncies de la justícia francesa el 2010, quan tenia ja 51 anys, en una mateixa operació que el bomber de Tolosa Iñaki Iterategi (El Mundo del siglo XXI, 21-02-2012) .

Els càrrecs contra aquests dos no incloïen cap atemptat realitzat personalment, sinó informacions a l’organització sobre possibles víctimes i enviament de cartes reclamant l’impost revolucionari. Van rebre penes relativament lleus, en tractar-se de delictes considerats de terrorisme a Espanya: sis anys.

La reclamació de l’impost, mitjançant cartes amb acusacions de ser “explotadors del poble basc” (o “del poble”, tout court) i amb amenaces de mort al destinatari i la família, va ser el cas més recent de la presència suposada d’ETA en aquestes valls.

Les cartes les van rebre diverses personalitats de la vida del país, el 1995. De bon inici es van fer gestions discretes, oficialment des del Govern, i oficiosament per algun particular vell amic del cap de premsa del departament i amb bona relació amb el responsable d’Interior d’Euskadi, Juan Maria Atutxa, per conèixer l’abast de tot plegat.

Els primers consells van ser que es fes pública l’amenaça i que en cap cas paguessin res els afectats. La primera de les mesures s’havia demostrat, en casos anteriors, una mena d’assegurança d’eficàcia relativa contra el compliment de les advertències dels suposats extorquidors. La segona era l’única via per evitar patir repeticions de l’exigència de pagaments, perquè una vegada oberta fitxa de client, es tornaven a rebre les mateixes exigències i amenaces passat no gaire temps, com els va passar a molts empresaris bascos. El Govern també va seguir el consell de publicitació i va fer un comunicat de rebuig a l’acció i de suport als afectats, sense desvelar-ne els noms. I ja no es va conèixer cap enviament posterior de missives d’aquella mena a les mateixes ni altres persones d’Andorra.

D’aquest episodi, Lluís Betriu en recorda que es va posar protecció policíaca als amenaçats, en total al voltant de vuit, i els membres del servei d’investigació van haver d’afegir les tasques d’escorta a les habituals, amb llargues jornades que amb prou feines els permetien dormir quatre hores al dia.

Per les informacions rebudes de Vitòria, no sembla que els remitents fossin espavilats estafadors comuns, que ja altres vegades s’havien fet passar per membres d’ETA per competir en el mateix negoci. Més aviat semblava que, tot seguint mètodes de màrqueting postal, l’autor o autors havien trobat les coordenades dels andorrans destinataris, comprovat la seva solvència, i van decidir estendre un palangre, a veure si algú picava en un dels hams.

No va ser així, ni es troba constància de més accions d’ETA frontera endins en els anys posteriors, fins a l’actualitat. Sembla força difícil que se’n produeixin, quan fa gairebé sis anys que van complint l’anunci d’aturada unilateral i incondicional de la lluita armada.