La veu del ciutadà

Ombudsman als països anglosaxons, Defensor del Pueblo als de parla hispana, Défenseur des Droits a França, Síndic de Greuges a Catalunya i Raonador del Ciutadà a Andorra. Diferents noms però una mateixa missió: vetllar pels drets i llibertats dels ciutadans davant de l’administració i defensar-los en cas de desemparament. Una figura que en la modernitat va néixer a partir de la institució sueca de l’ombudsman el 1809 i que es va estendre per la majoria d’estats democràtics durant la segona meitat del segle XX. Al Principat, la cultura de l’ombudsman va arribar el 4 de juny del 1998 amb l’aprovació per part del Consell General de la Llei de creació i funcionament del Raonador del Ciutadà i l’elecció al novembre de Ricard Fiter com a primer Raonador per un període de sis anys. El 2004 Pere Canturri prendria el relleu seguit de Josep Rodríguez el 2011 i Marc Vila des del 4 de desembre del 2017, dia que va jurar el càrrec a Casa de la Vall.

Els consellers que raonaven davant dels tribunals per rebaixar les penes van donar el nom a la pràctica moderna de raonar però davant de l’administració pública, àmbit on el Raonador té competència d’intervenció, mentre que en els àmbits judicial i legislatiu el que té és la potestat de fer recomanacions sobre aquelles disfuncions que detecti o bé que notifiquin els ciutadans. “El gran avantatge és que quan envia una recomanació a un organisme de l’administració té deu dies per contestar. No hi pot haver silenci administratiu”, destaca Ricard Fiter, que considera que “la funció principal del Raonador és saber escoltar”. “Encara que demani coses impossibles [on no hi té competència] la gent vol ser escoltada”, emfasitza.

Fiter, que va viure un nomenament controvertit per les crítiques a la manca de consens des de les files liberals de Sant Julià, recorda la implicació de Rosa Saravia en la implantació d’aquella experiència primigènia i l’èxit de dur a la pràctica l’horari intensiu, de dos quarts de nou a tres. Això permetia que els treballadors poguessin acudir al Raonador. “La Rosa i jo vam començar sense local fins que en vam trobar un a Prat de la Creu”, rememora Fiter, que assegura que hi va haver “una explosió de tranquil·litat” entre la ciutadania pel fet de tenir per primera vegada “una institució que almenys els escoltava i actuava àgilment trametent les seves queixes a l’òrgan afectat”, i que “va ser molt benvinguda i agraïda per tothom”. “En un any tothom coneixia el Raonador”, assenyala, un mèrit dels mitjans de comunicació, que “van ser el braç llarg de la institució”.

Altres vegades, el Raonador actuava de part o d’ofici com, per exemple, el maig del 1999, quan va portar a la fiscalia l’enfonsament del sostre de dues aules de l’escola francesa de Sant Julià per tal de determinar-ne els responsables. Fiter enumera algunes de les victòries del seu mandat com a Raonador: la instal·lació d’adhesius a les portes de l’hospital després que tres persones resultessin ferides, la neteja del riu Valira per la presència de rates, mòbils gratuïts per als ciutadans que es movien en cadira de rodes o transport gratuït i l’exoneració del foc i lloc i de la renovació del permís de conduir per als jubilats. I una frustració: no haver aconseguit que es creés una llar refugi per a les dones víctimes de violència masclista. “El Govern i el Consell General no van acceptar la recomanació. Van fer pisos de custòdia però l’agressor podia anar-hi i impunement atacar la dona”, lamenta, i deplora com acudien dones maltractades a ell però només la meitat s’atrevien a denunciar. Per contra, relata com va aconseguir l’extradició de dos andorrans que malvivien en una presó de Rabat i que un cop a Andorra signessin un manifest contra els efectes de la droga o que la comunitat islàmica del país difongués un comunicat condemnant els atemptats de l’11-S.

Una feina que va aixecar suspicàcies entre els que governaven: “Al principi el Govern era una mica reticent i l’oposició deia que l’estàvem avançant per l’esquerra perquè tocàvem molt el tema social”, indica Fiter, que tot i haver de sortejar diversos tocs d’atenció per part del poder al final “l’administració es va posar les piles”.

Queixes més habituals

Les necessitats de la societat són canviants en cada context històric. Una prova són les queixes que rep el Raonador del Ciutadà, que també van mutant. A l’època de Fiter (1998-2004) es rebien demandes contra l’atenció dels funcionaris de l’administració, per qüestions de salubritat i de circulació, per problemes d’accessibilitat... I també queixes dels pensionistes, per actes discriminatoris i violència de gènere i en aquell temps també pel forn incinerador, que Fiter subratlla que “era un tema molt delicat” pel rebuig ciutadà que va suscitar per qüestions mediambientals.

Quan raonava Canturri (2004-2011) van agafar força els problemes socials de la ciutadania resident al país. Des de les pensions insuficients fins a les dificultats per accedir a l’habitatge de lloguer, una problemàtica que ha revifat en l’actualitat per la pujada dels preus dels arrendaments. A Josep Rodríguez (2011-2017) li va tocar viure la crisi, i amb ella l’impacte social que va provocar. “Els problemes eren fonamentalment de tipus social. Hi ha un moment que l’economia de les persones no arriba a cobrir les necessitats i les hem d’orientar per demanar ajudes i que se’n surtin”, relata. Rodríguez assegura que la tasca principal del seu mandat ha estat donar a conèixer més la institució perquè quan va començar “hi havia desconeixement, la institució no era prou coneguda tot i haver-hi hagut dos raonadors”. “Possiblement perquè abans no s’havia fet la publicitat que tocava”, reflexiona. L’altra era visibilitzar els problemes, perquè “Andorra té unes mancances que mai abans s’havien fet públiques i cal prendre consciència per solucionar-les”. Ara, en canvi, “la població coneix més bé la institució” tot i que “s’ha de fer un recordatori constant de qui som i què fem”.

Tot i que l’emergència social de la crisi ha minvat, problemàtiques com la de l’habitatge s’han agreujat. “És un problema que fa temps que patim i avui en dia és un dels principals. La població necessita un habitatge digne i no el tenim. Tenim més població que pisos”, alerta, i subratlla que això afecta amb més intensitat els treballadors de temporada. És per això que defensa que el Govern intervingui en la qüestió dels pisos turístics i els immobles buits de les residències passives –Canturri havia proposat gravar-los per incentivar el lloguer–. Per Rodríguez, una solució seria que les mateixes empreses subministressin allotjament als treballadors. “Cal valentia per mirar que la gent temporera tingui un habitatge digne”, insisteix.

Una altra de les desigualtats creixents rau en l’encariment generalitzat dels preus i la congelació dels sous, segons apunta Rodríguez, el qual enumera, però, algunes coses que han anat millorant. Una és el tracte al ciutadà, una queixa que es repeteix any rere any, sobretot a la CASS. “Ha baixat perquè hi ha una conscienciació per un tracte més acurat, l’empleat és més conscient de les seves obligacions”, exposa, destacant que quan va començar “hi havia més queixes i més greus però de mica en mica s’ha anat solucionant o amortint”. Un mèrit que no és del Raonador, opina, sinó perquè “qui té el poder ha pres consciència que existia aquest problema” i “l’administració és més conscient de les obligacions”.

Ara, a les portes del 2018, la institució afronta “una època d’incertesa” per la reforma de la Llei del Raonador, que amplia les competències, i per tant “la feina es pot multiplicar” i generar més necessitat de recursos econòmics i humans (ara hi ha quatre treballadors) i d’un espai més gran.

2018 amb més responsabilitats

Un repte que assumirà Marc Vila, el qual té clar que “haurem de veure com treballem des d’un punt de vista completament nou” perquè “hi ha tres àrees noves de responsabilitat”, com són l’atenció als menors, que poden acudir al Raonador a partir dels dotze anys sense necessitat d’anar acompanyats; discriminació de qualsevol tipus, i per exemple en cas de violència masclista es podrà actuar de manera més directa portant-ho a la fiscalia, i discapacitat. Vila precisa que destinarà els primers mesos a calibrar el volum de feina que això suposa per determinar quin augment de recursos és necessari. “Tirarem endavant amb el que arribi a l’expectativa de la nova llei”, indica Vila, que agraeix el traspàs “excel·lent” del predecessor. El nou Raonador espera que la institució “es consolidi com un dels focus de defensa més propera al ciutadà”, fet que “dependrà de com de bé es faci”. “Espero que pugui servir per millorar la vida”, diu.

Qui va ser ministre d’Interior inicia aquesta etapa amb “la sensació que els drets humans estan passant un mal moment al món” i que “hi ha ganes de ser més que un resistent passiu” i per tant “passar a l’acció”. Tot i que al Principat “ens salvem” del retrocés generalitzat en matèria de drets humans, “encara hi ha algunes mancances” pel que fa a la seva protecció. Un dels camps en què hi ha marge d’actuació és el dels drets socials i laborals com, per exemple, el dret a tenir un habitatge digne. “És un dels problemes en què hauré de mirar exactament fins on arriben les competències que tinc i per tant miraré d’estudiar-ho”, promet. És a partir d’aquesta convicció que es va sentir atret per la posició que ocupa. “A Andorra el següent lloc on es defensen els drets després dels tribunals és la institució del Raonador”, diu, i assegura que no li preocupa “gens” la pressió política que pugui rebre.