Més sacrifici des de petits

Qualsevol èxit esportiu comença per una bona base. El treball que es fa durant la formació dels esportistes en determina les possibilitats de convertir-se en un referent i és vital posar-hi una estructura potent al darrere per fer augmentar les possibilitats. Tradicionalment, Andorra ha tingut sempre moltes dificultats a l’hora d’obtenir resultats destacats a les competicions internacionals per múltiples motius, entre els quals la feina dels esports de base. Totes les federacions esportives són plenament conscients des de fa molt de temps que la feina de formació dels més petits és vital, és el més important, i per aquest motiu han intensificat els esforços a l’hora de potenciar el planter.

Treballar bones fornades d’esportistes per al futur es pot fer de moltes maneres possibles. La més bàsica i que cada vegada estan adquirint més federacions és tenir programes de tecnificació. Els joves amb més talent i amb més projecció s’ajunten i entrenen més hores i de manera més intensa. Però dins d’un programa de tecnificació hi ha múltiples opcions d’execució. L’exemple amb més força del país és el de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE), que des de fa uns vuit anys té el programa esquí-estudi, en el qual a partir de la secundària els nois passen alguns matins a pistes entrenant i després recuperen les classes a la tarda durant l’època de neu. “Ens adonàvem que quan els joves arribaven a competir per la federació hi havia moltes mancances i retards en comparació amb els altres països. Vam haver de buscar un sistema que els permetés entrenar més, tant la tècnica com el físic, i el que vam trobar és aquest”, explica Xavi Coll, el coordinador de la tecnificació de la FAE.

La Federació Andorrana de Futbol (FAF) ha engegat a inici d’aquest curs el seu programa d’esport-estudi, malgrat que només amb el Col·legi del Pirineu. “Hem donat la possibilitat a 16 nois de començar el dia entrenant a la Borda Mateu. Després els pugem a l’escola i a la tarda hi tornen. Pretenem que augmentin la càrrega de treball i amb aquest sistema passen de tres a set entrenaments setmanals. Creiem que així podem millorar a mitjà termini”, comenta el coordinador de la base de la FAF, Justo Ruiz, que hi afegeix que “ens encantaria poder ampliar-lo a totes les escoles del país, però de moment aquesta és la que ens ha brindat la possibilitat de fer-ho”.

Malauradament, la resta de federacions encara estan lluny de poder comptar amb un programa d’esport-estudi, i en aquest sentit reclamen la possibilitat de tenir un sistema similar al de l’esquí per no notar tanta diferència respecte a d’altres països. “És la gran lluita de fa molt de temps. Ens agradaria poder tenir-ho també”, exposa el director tècnic de la Federació Andorrana de Judo (Fandjudo), Dani Garcia, la qual ha arrencat un projecte de tecnificació amb 14 esportistes que té els Jocs Olímpics de Tòquio del 2020 i els Jocs dels Petits Estats d’Andorra del 2021 com a gran objectiu. “És un treball amb diferents professionals: els entre­nadors, una psicòloga esportiva, fisioterapeutes, osteòpates...”, indica Garcia. Aquesta és la manera que han trobat des de la Fandjudo per mirar de combatre la manca d’hores de treball respecte a d’altres països, però podria no ser suficient sense el programa esport-estudi. “Andorra hauria de tenir un centre d’esport-estudi per a tothom”, comenta la presidenta de la Federació Andorrana de Gimnàstica (FAG), Eva Rodríguez, que hi afegeix que “les gimnastes entrenen molt, però vas a a les competicions i els falten entrenaments. Penso que tenen el mateix talent que les de la selecció espanyola, per exemple, però la diferència són les hores de treball. Com més hores hi dediques, millor serà”.

Aquesta és una de les múltiples lluites de les federacions a l’hora de treballar la base, però n’hi ha moltes més. Atraure joves de vegades és una feina complicada i la majoria de cops que es fa hi ha una diferència significativa entre el nombre de nois i el de noies, sempre depenent de l’esport, és clar. Per exemple, la Federació de Futbol té facilitats per comptar amb joves jugadors. Actualment, és la que té més llicències federatives de totes, amb unes 2.690, de les quals 1.148 són de futbol i 1.195 de futbol sala, que en edats més baixes es practica més per les condicions meteorològiques del país. Alguns dels llicenciats repeteixen en els dos esports, però és evident que el futbol atrau molt. No obstant això, no ho fa amb tothom perquè comptar amb noies és sovint complicat. D’aquestes 2.690 llicències, només 347 són de noies (200 en futbol i 147 en futsal). El mateix succeeix, per exemple, al bàsquet. El ganxo del BC MoraBanc Andorra és evident, però potser no tant per a noies. Aquest any hi ha més nois que mai que en practiquen, amb 255 joves, dels quals 150 són federats i només 24 són noies. “Estem intentant equilibrar-ho, però ens hem d’esforçar entre tots. Ho dic com a opinió personal, crec que és més un tema cultural i l’esport femení mereix una reflexió profunda. L’esport està pensat i legislat per homes, i té un marc competitiu per a homes. Penso que s’hauria d’imposar una política esportiva que promogués més la participació femenina que la masculina”, valora el responsable de la base del MoraBanc, Jaume Tomàs.

El mateix cas es dona en molts altres esports. Per exemple, dels 210 federats al rugbi entre l’escola de la federació i el VPC hi ha unes 26 noies. Al judo, dels prop de 200 joves, el percentatge és de prop del 80% de nois, el 20% de noies. “Curiosament tenim millors resultats en categoria femenina. El fet d’haver-hi tants nois i entrenar amb ells els fa pujar molt de nivell”, puntualitza Dani Garcia. En esquí, dels 842 llicenciats, el sexe masculí té més presència, tot i que de manera més lleugera. L’esquí és potser un dels esports que més equilibri té, juntament amb la natació.

També hi ha casos que se situen en l’altre extrem, com és el cas de la gimnàstica, que entre la rítmica, la qual només practiquen noies de moment, i l’artística, hi ha unes 500 llicències de base i les de nois suposen un percentatge gairebé insignificant. “De moment, la rítmica no està reconeguda en l’àmbit internacional per als nois, tot i que ja hi ha competicions, i per a l’artística s’ha de tenir una condició física important. És sacrificat i t’ha d’apassionar molt”, justifica Eva Rodríguez sobre el baix nombre de competidors masculins.

Universitat o esport

La manca de continuïtat és l’altra gran problemàtica de l’esport de base andorrà. Les promeses arriben als divuit anys i han de pensar en els estudis universitaris. En aquest punt, seguir practicant el seu esport els suposa una dificultat, ja que no sempre tenen el temps suficient per compaginar-ho tot. “Si quan arriben a Barcelona aconseguim que el 20% continuïn jugant ja és molt. Hem notat que la tendència cada any millora, però anys enrere hi havia promocions que si se n’anaven 24 nois, deixaven de jugar els 24”, explica Jaume Tomàs.

Les federacions, però, volen lluitar contra les retirades massives en aquestes edats guiant-los i ajudant-los en el seu camí universitari, que acostuma a donar-se fora d’Andorra. “Sobretot parlem directament amb ells quan els toca fer el pas. Intentant fer-los veure que amb d’altres generacions no passava tant i que els que estudiàvem a fora continuàvem. Per això els posem facilitats perquè o bé juguin a Andorra, o si volen fer-ho a fora, els intentem buscar equips de més nivell que el nostre perquè es formin, sempre que estigui al nostre abast”, explica el director tècnic de la Federació Andorrana de Rugbi, Jonathan Garcia. En el cas del rugbi, aquesta temporada han pogut fidelitzar bona part dels júniors de la campanya passada. “És un èxit, hem tret una fornada molt bona i la que ve també ho serà”, hi afegeix.

També a la FAF busquen equips de fora per als jugadors, de manera que no només no ho deixin, sinó que puguin fer un pas endavant qualitatiu, mentre que altres federacions, especialment d’esports individuals, cerquen universitats per als esportistes que els permetin compaginar l’esport i l’estudi o centres d’alt rendiment. És el cas de la FAE o també de la Fandjudo. “Crec que és el nostre gran punt positiu. Intentem prevenir que ho deixin. Jo quan vaig fer divuit anys em vaig quedar sol a la meva promoció, però ara els acompanyem a França o a Espanya perquè entrenin en un CAR i els fem un seguiment. El Govern també ens ajuda”, explica Dani Garcia.

Tot aquest treball d’intensificació a la base, juntament amb una bona continuïtat, és el que ha de permetre que en un futur Andor­ra no tingui tants problemes per obtenir bons resultats a les competicions internacionals.