Assetjament sexual

Serà més aviat què no m’ha passat!” Elisabeth Terri és actriu, un àmbit que –ho hem vist amb les denúncies de les últimes setmanes– sembla ter­reny adobat per als assetjadors. Un comportament que sovint comença amb un afalac enverinat: “Tu com que ets guapa segur que aconsegueixes el que vols.” Ofensiu, pel que comporta, assegura Terri, “perquè és cert que a la nostra feina és important la imatge, però això no vol dir que tu la utilitzis per aconseguir res”. A vegades la frase és només el preludi d’allò que ha d’arribar. I Terri relata un dels episodis més desagradables als quals li va tocar enfrontar-se: tenia dinou anys i vivia a Itàlia, on es va presentar a un càsting. “En tornar, va el paio i em truca per dir-me, literalment, que si em ficava al llit amb ell guanyaria.” El va engegar i ell va passar a amenaces contundents: “Si jo vull et faré fora d’Itàlia, em va dir.” Aquesta, però, no va ser la part més dura, es dol. La veritable ofensa la va patir en adreçar-se a l’agència, per denunciar l’individu i veure com llançaven pilotes fora. “Ell era un vell verd però a l’agència em van dir: ‘Nena, no en facis un drama’, i em van fer sentir com una merda.”

No va ser l’única situació d’assetjament, “però de les subtils ja ni me’n recordo”. Té molt present també la por que va passar una nit –en aquest cas a Madrid– en veure un personatge que va intuir que s’abalançaria sobre ella. Així va ser. Per sort, va poder esquivar-lo i marxar corrent.

“És clar que sí. Buah! Tota la meva vida.” A la cantant mexicana Alondra Jahel aquest tipus de situacions l’han perseguit des de joveneta –“de mirades a missatges, mare meva”–; les considera quasi consubstancials amb el medi artístic, “i així es van estroncar moltes oportunitats perquè a aquest preu no m’interessen”. Sort, es congratula, “que les joves estan començant a denunciar-ho obertament”.

Es podria caure en l’error fàcil de relacionar situacions i professions diguem-ne de risc, com el show business. Lluny de la realitat. Ester Peralba és advocada i reconeix que “al llarg de la vida et trobes lamentablement amb aquestes situacions; per sort només de manera puntual, la major part dels homes no són així”. Però per molt poques que siguin, ja són massa. “No és freqüent, però hi ha cops que et trobes un home pel carrer, i no importa l’edat, que fa aquell moviment típic de llepar-se els llavis.” O algú que diu alguna cosa “que et violenta molt, és una interferència en la teva persona, però no saps com reaccionar i continues i t’ho quedes a dins”. Com una agressió sense resposta.

Comportament corporal

Però parlàvem de professions. I l’exercici del Dret no manté a distància els comportaments indesitjables. A Peralba li va tocar patir-ho d’algú amb qui havia de col·laborar, empleat d’un client. “S’atansava exageradament per parlar-me, era el seu comportament corporal, la mirada de dalt a baix, com et posava la mà a la cintura.” Tot plegat li creava tensió, “no sabia com reaccionar, ho passava molt malament cada cop que m’hi havia de trobar”. Fins que l’individu es va envalentir i va començar a enviar-li missatges. Només de recordar-ho sent la mateixa angoixa. I puntualitza que totes “diferenciem perfectament quan un col·lega et fa un comentari simpàtic” o s’ha de dinar o sopar amb un col·laborador o client, “però ser sociable no vol dir que busquem res”.

Joana Baygual es mou en el terreny de les arts plàstiques, com a creadora i com a comissària. I assegura que els comportaments vexatoris respecte de les dones són tan freqüents –“amb tants casos de comissaris o professors de tallers que s’han excedit”– que s’ha posat en marxa un col·lectiu per denunciar-ho i donar suport a les afectades.

En el passat, hi afegeix, va treballar en el sector turístic, que no en surt més ben parat. Recorda moments que es repeteixen –“com quan fan veure que t’ajuden a baixar d’un vaixell i aprofiten per tocar-te un pit”– i algun d’especialment violent: durant un viatge va tenir més que problemes per evitar que l’altre guia, un home, aconseguís entrar per la força a la seva habitació. “Amb l’agreujant que jo era joveneta i ell, més gran, i a sobre era un superior, així que també entra en joc el tema del poder”, insisteix.

El comportament de l’assetjador està sustentat en una sensació de poder sobre la dona. Físic, jeràrquic o de qualsevol tipus. És el que ha percebut Catherine Métayer. “A mi mai ningú m’ha posat una mà al cul, però això passa.” Al que sí que es va enfrontar quan feia els primers passos com a directora d’orquestra era a músics amb problemes per assumir ordres d’una dona i, a sobre, més jove. “Fins que els demostres que estàs preparada, fins que t’imposes”, diu. Avui en dia i com a mentora d’una coral infantil segueix detectant comportaments discriminatoris entre el jovent.

Maria, amb disset anys, reconeix que és així: “Segons com una noia vagi vestida se senten comentaris a l’escola, es diu que va provocant.” I ja, tan jove, relata que algun cop s’ha trobat algun adult “que notes que està massa empalagós”, prou per fer-la sentir incòmoda.

El principi del final de tot plegat, reflexiona Métayer, és atacar el problema des de molts àmbits, amb mesures molt diverses, com ara que “a les grans escoles franceses, fins ara reservades als nois, comencin a accedir noies”, perquè, considera, amb la mateixa formació es començarà a trencar el sostre de vidre per a les dones i, amb ell, a desaparèixer aquests comportaments indesitjables.

En les situacions d’assetjament hi ha un component jeràrquic. La mateixa conducta de l’assetjador envers la subordinada el manté cap a una superior? La resposta clarament és que no, atorga la portaveu d’Stop Violències, Vanessa Cortés: “Si una dona és superior no crec que li ho fessin a la cara; són masclistes, no idiotes”, ironitza.

Montserrat Ronchera assegura haver-les vist de tots colors. “A la meva joventut era habitual trobar-te al cine amb algú al costat que intentava tocar-te.” Però la part més dura l’ha viscut en l’ambient laboral. No directament, sinó en les carns de dones més joves i en llocs de menys responsabilitat. “Era freqüent allò de tocar-li el cul a la secretària i dir-li que no s’enfadés, que era broma.” O sentir dir als col·legues allò de “tinc una secretària nova i està bona, passa per aquí que te la presento”. Encara ho explica enfurismada. “Al final em vaig fer la xula, vaig reaccionar en un moment de ràbia contra aquells tipus, que ho feien com una mostra de masculinitat, de poderio.” Per ella, assegura, “només són uns miserables”. És clar que enfrontar-s’hi, sigui per una mateixa o per tercejar per una altra dona, més indefensa, “té conseqüències, t’ho fan pagar: et suposa jugar-te la prima, la promoció o la feina”. D’altra banda, hi ha dones, es plany, “que els segueixen el joc”, cosa que “molesta molt”.

El fet que narra Ronchera es refereix a fa temps. La situació ha canviat o encara es reprodueix? “Avui mateix m’ha explicat una coneguda que el seu cap li havia tocat el cul i el que més bèstia em sembla és que ella no ho trobés tan greu, que es limités a dir: ‘Què vols, si és un vell verd’; em fica molt nerviosa”. Ho explica la veterinària i consellera massanenca Jael Pozo. Qui recorda que posar-li la mà a les natges a una dona sense que ella ho vulgui “ja no és baixa intensitat, és una agressió”. El problema, es pregunta, “és si està tan admès dins de la societat que ja ni ens adonem que és violència, perquè quan passa una cosa així i no la denunciem vol dir que està acceptada”.

Personalment, Pozo no recorda cap situació de les descrites, “potser perquè em moc en un àmbit laboral molt femení i entre molts amics gais o perquè tinc cert caràcter i dec fer por”. Però, reconeix, “en l’àmbit polític hi ha caldo de cultiu, hi ha un sostre de vidre bèstia”. Tot plegat “forma part de la nostra cultura”.

L’àmbit polític

Des del mateix ambient, el de la política, es manifesta l’actual ministra de Cultura, Joventut i Esports, Olga Gelabert. “No pots venir a treballar en xancletes, has de tenir una presència i, al temps, t’has de passar la vida demostrant que no ets un ornament, un florero”, diu, per afegir que “has de demostrar tres cops més dedicació que un home perquè et prenguin seriosament”.

No són situacions estrictes d’assetjament, però formen part del mateix paquet. I fora de l’entorn professional la ministra admet que també és de les que han patit algun desaprensiu: sortint d’un local nocturn, a Salou, a un desconegut se li va acudir la idea de posar-li la mà on no tocava. “Li vaig clavar un mastegot que encara deu tenir la mà marcada a la cara.” Resposta que “potser no era la solució, perquè et poses al mateix nivell, oi?” Però no es va poder reprimir. La solució, doncs? “És l’educació, a l’escola i a la família”, considera.

La nit, l’oci nocturn, semblen propicis a aquestes situacions. Renata Tolot fa trenta anys que s’hi dedica i ha bregat amb tot tipus d’individus i circumstàncies. Que resumeix dient que “suposo que creuen que la cambrera està en venda amb les copes”. Temps ha tingut fins i tot d’establir una tipologia, del jove agressiu per inseguretat al vell verd. Els que l’engrapen pel braç, els espontanis que l’agafen de la cintura sense ser convidats o els que es posen violents en ser rebutjats, cosa que acaba amb el guàrdia de seguretat fent-los fora, és clar. “De més jove em preguntava si potser jo estava donant un missatge incor­recte”, recorda. Ara ja no, “ha arribat un moment en què ja ni hi penso”.

Però si això és el pa de cada dia, alguna vivència molt més greu va haver d’encarar en el passat: un dia el seu cap la va cridar al magatzem amb l’excusa que l’ajudés. Se’l va trobar masturbant-se. Va marxar sense ser capaç de reaccionar, “i a sobre no vaig dir res perquè no em fes fora”. Sentint-se malament amb si mateixa: “Pensava si li hauria donat peu.”

La nit i les faldilles

I si treballar-hi és dur, anar a un local d’oci nocturn com a clienta pot suposar “que es passin tota la nit grapejant-te, sobretot si se t’acut portar faldilles”, reconeix amb cansament Esther Jover. “Si els rebutges es posen desagradables i et pregunten si ets lesbiana, no entenen que sortir a fer una copa no vol dir que portis el cartell de disponible.” Lamentablement, concorda amb altres participants en aquest recull de testimonis, hi ha un greu problema de transmissió de models: “Una coneguda va arribar un dia a casa queixant-se que uns homes des d’un cotxe li havien tocat el cul i el pare li va dir que no patís, que això volia dir que estava bona.”

En l’ambient professional, Jover, periodista, troba particularment “desagradable tant aquells polítics que fan la brometa d’‘ai, quantes noies’ com les compa­nyes que els riuen la gràcia”.

Tornant a l’oci nocturn, a vegades la situació s’agreuja fins que acaba intervenint la policia. Els assetjadors “sovint van beguts o drogats, ni s’aguanten drets”, explica l’agent Marta Cabanes. Qui es considera afortunada de no haver patit mai res de l’exposat fins aquí, “ni laboralment ni personalment”. Excepte en alguna intervenció on hi havia involucrats d’homes procedents d’altres cultures, amb problemes per acceptar l’autoritat d’una dona.

AL DARRERE HI HA SENSACIÓ D'IMPUNITAT, MANCA DE LLEIS

Darrere d’aquests comportaments, confirma Vanessa M. Cortés des d’Stop Violències, sol haver-hi per part de qui els perpetra una sensació d’impunitat. “De fet, a Andorra no hi ha ni una figura al Codi Civil que prevegi l’assetjament sexual a la feina, ni legislació si succeeix a la via pública”, i els “protocols estan obsolets, no hi ha equips especialitzats”. Tot i que, adverteix, el primer pas és “començar a fer incidència que hi ha molt més assetjament del que ens pensem”, per això “és important que sobretot la gent jove identifiqui aquests comportaments i no els toleri”. Darrere el que anomena com a “micromasclismes” hi ha un rerefons educatiu, de transmissió de models: “Veus els nens a classe tocant-se els genitals i ho troben natural perquè ho veuen fer als pares.” Darrere d’aquesta “violència de baixa intensitat” hi ha “molts mecanismes patriarcals”, denuncia Cortés, la idea subjacent que “els cossos de les dones són públics”. Així, tot­hom utilitza el cos de la dona com una eina sexual pública: “Estem col·locades al món per al seu gaudi i aquest es un problema seriós.”