Habitatge: una mirada enrere

Poca oferta, preus per sobre del que es podien permetre moltes butxaques. Aquesta era la situació del mercat del lloguer en els anys daurats del mercat immobiliari, els anys precrisi. S’havia construït, i molt, però majoritàriament per a la venda. Amb aquest escenari l’administració comença a impulsar accions i ja el ministeri de Finances del darrer gabinet Forné crea un departament d’Habitatge i aprova les subvencions al lloguer per a les rendes més baixes. Una prestació que encara avui es manté, amb canvis propis a l’època. Encara aquest any s’incorporen novetats per tal “d’impulsar i facilitar l’accés a l’habitatge”. I és que es torna a viure un escenari complicat i novament la necessitat d’impulsar mesures per facilitar l’accés a l’habitatge està a la taula de l’administració. El Govern valora a hores d’ara 1.198 sol·licituds, una xifra molt similar a les 1.282 de la convocatòria del 2017. Però l’executiu ja anticipa que hi haurà més demandes amb resposta favorable. L’any passat se’n van rebutjar 410, de les quals 86 per un criteri que s’ha suprimit en la nova convocatòria: tenir deutes amb l’administració. Un altre dels requisits que deixa de ser vigent aquest any afecta els treballadors per compte propi. Els treballadors que tinguin a càr­rec ja deixen de ser un condicionant i el que es tindrà en compte seran els balanços financers dels autònoms amb l’objectiu d’“evitar perjudicar els petits empre­saris”.

Però per abordar la problemàtica de lloguer ja no són suficients les ajudes per sufragar-lo. Perquè el que s’està patint torna a ser una mancança d’oferta i la seva conseqüència inflacionista. Per tant, fa dies que el Govern va anunciar que es plantejarien accions. I la darrera notícia és una llei òmnibus amb mesures per incentivar que hi hagi més pisos de lloguer al mercat. En tot aquest temps s’ha construït molt poc i una part important d’aquells immobles que van quedar als llimbs per l’esclat de la crisi han trobat una altra sortida: esdevenir pis turístic. Precisament una regulació més estricta amb els apartaments turístics és una de les receptes que es plantegen. Però una de les més cridaneres és la taxa per als pisos buits sense motiu, per mirar de treure’ls al mercat.

L’any 2005, amb el Govern d’Albert Pintat, el departament d’Habitatge es convertia formalment en ministeri i Meritxell Mateu passava a ser-ne la titular. Era, recorda l’exministra, l’època “de l’especulació immobiliària”. Hi havia poc lloguer i a preus molt elevats, com succeïa amb la compra. Qüestions com la dels pisos buits ja es van abordar amb força. Fins i tot es va fer una estimació dels que podrien ser: 3.000. La mesura que es va plantejar llavors per mirar d’incentivar que sortissin al mercat va ser la borsa d’habitatge, que es va crear per decret l’any 2006. El Govern feia d’intermediari entre propietari i llogater amb l’objectiu de fer atractiu el projecte per als uns i per als altres. Hi havia una assegurança que cobria el propietari fins a dotze mesos de quotes mensuals impagades i el preu de l’arrendament havia d’estar un 20% per sota en relació amb el del mercat. Però va arribar la crisi. “Quan es va posar en marxa el mercat va canviar, era l’inici de la crisi i va començar a haver-hi pisos de lloguer de sobres”, recorda Mateu. El resultat del projecte és realment pobre. Tal com recorda el Govern, “durant els deu anys de vigència de la borsa d’habitatge –es va acabar derogant a través d’un decret l’any 2016– es van signar onze contactes i des de l’any 2012 no es va rebre cap sol·licitud de demanda”.

“És el problema dels tempos entre que es proposen les mesures i la seva implementació”, admet l’exministra. D’altres accions projectades per aquell primer ministeri d’Habitatge ni tan sols es van acabar posant en marxa. “Vam fer un avantprojecte de llei de registre de la propietat i es va quedar al calaix”, exposa. Al text li mancaven suports, admet, també a conseqüència de l’època en què es va plantejar: “El fet que hi hagués un registre de dades públiques de les propietats privades tirava enrere. Eren uns altres temps i la mentalitat ha canviat.” Però la ministra entén que entre les conseqüències d’aquest nou registre hi hauria hagut localitzar els pisos buits. Comparant aquella època i la que es viu ara, diu, “tinc la sensació que és un tornar a començar”. Però no hi va haver temps de desenvolupar “tot allò que havíem projectat”.

La crisi

El que va passar va ser la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària, la quantitat de pisos que van entrar al lloguer perquè no hi havia qui els vengués. També la quantitat de treballadors que van marxar del país perquè van perdre la feina. Més oferta, menys demanda, preus a la baixa. Les mesures que van persistir van ser aquelles d’ajut al llogater, que podia trobar pisos més barats però a qui les condicions econòmiques també li van empitjorar. S’han mantingut i engreixat les partides d’ajuts al pagament del lloguer i també el Govern Pintat va aprovar una congelació del preu dels lloguers –en un paquet de mesures anticrisi aprovat el 2008– que va persistir anys i que ara els socialdemòcrates reclamen a Govern que recuperi.

El gir radical del mercat immobiliari va afectar notablement un altre dels projectes que s’havien posat en marxa per pal·liar la falta d’habitatge: el dels pisos socials del Pas de la Casa. Es tracta d’una qüestió que encara cueja. I és que el comú va rebre una quinzena d’immobles de la promoció després d’arribar a un acord amb la concessionària, Gevivasa, per extingir la relació. Pisos que va intentar subhastar sense èxit i que “en breu”, segons va precisar la corporació, tornarà a posar a subhasta. Amb canvis respecte a l’inici, que el comú no ha precisat.

Què va passar perquè la iniciativa acabés en fracàs? Va ser el mandat de Miquel Alís i Gabriel Dalleres el que va tirar endavant el projecte tot i que l’ex-cònsol menor explica que “ja venia de l’anterior, vam agafar-lo i donar-li forma”. Un projecte, assenyala, que s’ha de valorar tenint en compte les particularitats del Pas, on el sòl és públic. “Era un moment d’escassetat de pisos de lloguer al Pas de la Casa i tenint en compte que el terreny és comunal era difícil que tiressin endavant promocions privades si no hi havia una cessió de parcel·les per part del comú”. Amb aquest plantejament es va tirar endavant el 2006 el concurs per a la construcció en una parcel·la comunal i la posterior concessió de dos blocs d’habitatges de lloguer reduït, 91 pisos que van estar enllestits per a entrar a viure a mitjan 2009. La situació de l’oferta de lloguer tenia poc a veure i els preus als quals s’arrendaven els immobles (entre 548 i 839 euros) no eren atractius. “Els preus s’haurien d’haver rebaixat però era sobretot iniciativa de la concessionària, que va optar per no rebaixar-los”, va afirmar Dalleres. I quan finalment es va veure clar que calia revisar les tarifes i es va fer ja va ser massa tard. “L’administració el que va fer va ser donar sortida a un problema que hi havia però quan va arribar la solució el problema ja no hi era”, resumeix l’exmandatari. A final del 2013 els pisos llogats eren menys d’una quinzena i un plet enfrontava Gevivasa i el comú. Finalment i ja en el nou mandat comunal, el de Jordi Mas i Jordi Torres, les dues parts van assolir un acord per trencar la concessió i retirar també la demanda. El comú es quedava amb una quinzena d’habitatges més trasters i places de pàrquing i dos locals per compensar la inversió que va fer en el projecte i l’empresa es quedava la resta de la promoció. La intenció del comú era recuperar 5,2 milions d’euros en una primera subhasta que va quedar deserta. Ara està treballant en una nova convocatòria.

La millor fortuna de Jovial

Pocs mesos després, i ja l’any 2010, Andorra la Vella estrenava un altre projecte d’habitatge social, els pisos de Jovial. Una iniciativa diferent perquè naixia amb la filosofia –i així continua sent– de convertir-se en una oportunitat d’emancipació per als joves, que hi poden estar un màxim de cinc anys. A més, el preu dels arrendaments s’estableix en funció d’uns barems de renda, així que en certa manera s’adapten al sol·licitant. En tot cas, la mitjana del preu del lloguer explica per què els pisos han tingut històricament llista d’espera: són 260,14 euros mensuals. L’actual és de 31 persones per als pisos d’una habitació i de 13 per als de dos habitacions. Hi ha vuitanta pisos i 71 llogaters perquè alguns dels habitatges els gestiona el ministeri d’Afers Socials.

El cònsol menor de la capital Marc Pons, que era el conseller de Joventut de la corporació quan es va gestar el projecte, opina que la situació de llavors –es va desenvolupar entre el 2005 i el 2006 després que la propietària del ter­reny, Maria Maestre Pal, el cedís amb l’única condició que el projecte fos social– era “més greu” que l’actual. “El parc immobiliari estava saturat, no hi havia oferta i la poca que hi havia estava a preus desorbitats”, exposa. La capital va optar per enfocar-ho al públic jove en considerar que era un dels col·lectius febles perquè l’escenari en cap cas ajudava que poguessin abandonar la casa familiar i Pons considera que ha estat un “èxit” perquè s’ha ajudat tots aquests llogaters que hi han passat a iniciar-se en la independència. La llista d’espera confirma que els queda trajectòria.

466,99 EUROS, EL PREU MITJÀ DEL LLOGUER SUBVENCIONAT

El Govern va atorgar l’ajut al pagament del lloguer –ara emmarcat en el reglament regulador de les prestacions econòmiques– a 872 dels sol·licitants de la convocatòria del 2017, un 72% del total que la van sol·licitar. El preu mitjà del lloguer subvencionat va ser de 466,99 euros però es tracta del cost de l’ar­rendament sense serveis complementaris com la calefacció o l’aparcament. Quant a la mitjana de l’ajut rebut va ser de 151,33 euros. Les dades recollides per l’executiu constaten que la mitjana del lloguer puja fins als 544,29 euros quan es tracta de famílies nombroses, atès que són habitatges amb més capacitat i més cars. La subvenció s’incrementa fins als 190,53 euros. Qui sufraga el lloguer més econòmic són les persones grans, amb 434 euros. La subvenció baixa fins als 148,05.

Quant al perfil del beneficiari, el grup englobat en altres tipus de família (no monoparental ni nombrosa) va ser el que més va demanar i més va rebre. Se’ls van atorgar 274 subvencions de les 475 presentades, un 58%. En segon lloc es van situar els nuclis monoparentals, amb 252 sol·licituds aprovades sobre 326 presentades, un 77%. El tercer lloc el van ocupar persones grans, amb 170 subvencions per 229 sol·licituds, un 74%. Els altres col·lectius beneficiats van ser joves de fins a 30 anys amb 61 sol·licituds validades, discapacitats, amb 47, famílies nombroses, amb 53, i dones en situació de vulnerabilitat, amb 15. El motiu més freqüent de denegació és superar els nivells de renda.