Tradició per Setmana Santa

Palmes, palmons, rams de llorer i branques d’olivera. Poc abans de les dotze del migdia de diumenge passat, més d’un centenar de persones esperaven a la plaça del Poble d’Andor­ra la Vella el repic de les campanes de l’església de Sant Esteve, que anunciaven la benedicció dels rams. Amb un hàbit vermell, l’arxipreste de les Valls, mossèn Ramon Sàrries, va aspergir amb aigua beneïda els congregats, majoritàriament famílies amb infants, commemorant així l’entrada de Jesucrist a Jerusalem com a messies. D’aquesta manera, el rector de la capital i màxima autoritat de l’Església catòlica al Principat va donar inici a la setmana més important de l’any per als cristians, que precisament finalitza avui.

“De diumenge a diumenge, de Rams a Pasqua. Diumenge de Rams, Dijous Sant, Divendres Sant, Dissabte Sant i diumenge de Pasqua. Aquesta és la gran setmana de l’any”, afirma Sàrries. I és que aquests set dies de passió i fervor religiós representen un “acostament a Jesús a través de diferents cerimònies i actes”, explica el mossèn de la capital. Unes cerimònies que es reparteixen per totes les parròquies del país durant la Setmana Santa i que segueixen sempre el mateix calendari.

Processons i viacrucis

El primer dels actes és el ja esmentat, el de diumenge de Rams. Més endavant, Dijous Sant se celebra, al vespre, la missa de la cena del Senyor i l’hora santa, en què es recorda a través d’una missa i d’una hora de reflexió el darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles. La nit de l’endemà, divendres, té lloc la més particular de les celebracions, que és, sens dubte, la processó, que es porta a terme a Ordino i a Sant Julià de Lòria i que converteix aquest dia en la jornada cabdal de la setmana per als andorrans. En aquest sentit, Sàrries recorda que ara les celebracions no són com dècades enrere. I és que abans els carrers de totes les par­ròquies veien passar les processons. “Andorra no és país de processons, tal com la gran majoria de pobles de la zona de munta­nya”, afirma.

La laurediana, però, es manté ben activa entorn dels tres elements que es passegen “des de sempre”, apunta el mossèn de Sant Julià, Pepe Chisvert. El Sant Crist, la Verge dels Dolors i la creu de fusta, la mateixa des de fa més de vuitanta anys. Una de les persones que ha viscut des de ben jove la processó laurediana i que ha carregat durant molts anys les figures és la Pilar Besolí, de 72 anys. Explica que no pesen excessivament, però que es fa “un sacrifici”. Això sí, tal com posa en relleu Chisvert, els voluntaris que hi participen decideixen prèviament en un reunió de coordinació els torns per carregar les tres figures que es passegen.

Quant al contingut de la cerimònia, Besolí afirma que no ha canviat, però que sí que s’han introduït nous elements des de l’ar­ribada de Pepe Chisvert a l’església. El mateix mossèn reconeix que li ha intentat donar “un aire molt del 2018”, amb la participació de la cobla de Berga, que “convida al silenci”. “Celebrem uns fets històrics de fa 2.000 anys, intentem actualitzar els actes”, comenta. Pilar Besolí recorda que abans la vestimenta era molt més cuidada. “Anàvem amb uns vestits negres i alguns amb rosaris, ara la gent va com vol”, comenta. Amb tot, una de les coses que no han canviat gaire és el paper de les dones. Encara avui són les responsables de posar a punt la Verge dels Dolors, netejant el seu vestuari.

El mateix Divendres Sant, però al matí, es recorda la detenció i tortura de Crist “en el seu camí cap a la creu. És la seva passió”, apunta Sàrries, i alhora emfasitza que aquest dia la tradició cristiana mana, a més, que els creients no consumeixin carn durant tot el dia. “En el viacrucis fem un recorregut curt pel poble carregant una creu amb l’objectiu de reviure d’una manera molt solemne les catorze estacions, des que van agafar Jesús fins que va acabar a la creu”, afirma Chisvert, que al mateix temps explica que a Sant Julià, particularment, s’utilitzen catorze fotografies per fer un paral·lelisme de les caigudes amb problemes del món actual. “Avui hi ha caigudes com les drogues i s’han de valorar els patiments actuals”, diu el mossèn lauredià.

Tot i que processons i viacrucis són els dos moment més esperats pels fervents, Ramon Sàrries sub­ratlla que la nit de dissabte també se celebra un esdeveniment importat i carregat de simbolisme: la vetlla Pasqual, en què es prepara un petit foc a la porta de totes les esglésies del país per recordar la resurrecció de Jesús. “És la celebració central de tot l’any litúrgic catòlic”, afirma el mossèn de la capital. Per la seva part, Chisvert explica que amb el foc beneït s’estrena el ciri Pasqual, “present a l’església durant els cinquanta dies que dura la Pasqua”, i els assistents entren amb una petita espelma a la parròquia, on es fan lectures de l’antic testament. “És el dia en què es fan més lectures”, precisa.

Més tradició que religió

Tot i que aquestes celebracions impliquen directament un component religiós, Sàrries destaca que tenen un rerefons de costum i tradició cultural arrelat amb força a la societat andorrana. Aquest fet provoca que actualment molts andorrans considerin els actes de Setmana Santa esdeveniments més culturals que religiosos. “La benedicció de diumenge de Rams, per exemple, té uns ingredients socials i festius molt importants. Els padrins i els pares porten els fills perquè és Rams i toca fer-ho”, assenyala l’arxipreste de les Valls, al mateix temps que destaca el paper de l’Església catòlica al Principat: “És fonamental tenint en compte la història i el passat. L’Església ha aportat a Andorra els valors culturals cristians, la figura del Copríncep i una presència que encara es manté a través d’entitats com ara Càritas.”

Igualment, mossèn Chisvert posa en relleu que “de sempre” les “tradicions de caire religiós han estat molt arrelades al poble andorrà”. Un fet que corroboren els participants a la celebració de Rams. “Jo intento complir i vaig habitualment a missa. Aquesta setmana és una il·lusió veure tanta gent a missa, la veritat, perquè els altres dies quedem pocs i tots de seixanta anys en amunt”, manifesta la Montserrat, resident d’Andorra la Vella. El Josep, veí de la Massana, ho constata: “Avui som aquí per un tema més cultural que religiós. De fet, les esglésies cada dia estan més buides.” El mateix opina el Gerard, resident a la capital, que considera que “la gran majoria de la gent ara ve per una qüestió bàsicament cultural, és una tradició per a nosaltres”.

En aquest sentit, Albert Villaró, historiador del Centre d’Estudis Històrics i Polítics (CEHiP), que depèn de l’Institut Estudis Andor­rans (IEA), explica que l’origen de la gran majoria de festes de l’actualitat és religiós, malgrat que progressivament estiguin perdent aquest caràcter, com ara la Diada de Meritxell. De fet, Villaró considera que la identitat religiosa juga un paper fonamental en la construcció de la identitat nacional del país i en aspectes culturals compartits a gran part de la població. “Meritxell, més enllà de la devoció religiosa pròpia de la veneració a la Mare de Déu, es transforma aquí en una manifestació de creació d’una identitat comuna al Principat”, argumenta. Segons l’historiador, la diada és, juntament amb les celebracions de Setmana Santa, “un aglutinant molt simbòlic”.

Per Chisvert, aquest fet té una repercussió, “evident”, en el gran volum de persones que assisteix a les festivitats de Setmana Santa i que després no assisteix a les misses la resta de l’any. En aquest sentit, Sàrries reconeix que el públic “aquests dies no es tradueix en la vida diària de les esglésies”. En aquests set dies “si hem d’anar a buscar la puresa de convenciment religiós, només això, llavors és fer una cosa molt selectiva”, afirma Ramon Sàrries.

Per què? El mossèn d’Andorra la Vella apunta la transformació de la societat andorrana en els darrers anys: “La pràctica religiosa ha disminuït considerablement.” “Avui, en aquest país hi ha un percentatge de persones que viuen en posicions agnòstiques”, precisa el mossèn d’Andorra la Vella. Si haguéssim de mirar el percentatge de la pràctica religiosa a Andorra actualment podríem dir que és molt minsa”, precisa Sàrries.

Absència del jovent

Al nombre molt més reduït de persones que assisteixen a les misses habituals durant l’any en comparació amb Setmana Santa s’hi ha de sumar la disminució de la religiositat de la societat andor­rana. “La religió ha sigut una part essencial de la vida d’Andorra fins fa poc i encara molta gent és practicant, però ara la societat s’ha diversificat i és molt més rica i complexa”, emfasitza Villaró, al mateix temps que ho exemplifica precisament en Setmana Santa.

“Abans aquests dies tenien un periple litúrgic molt consolidat que s’ha atenuat. Aquesta és una cosa que ha anat canviat ràpidament, la societat s’ha secularitzat considerablement els últims trenta anys. Per exemple, ara si demanes a algú de menys de quaranta anys potser no sabrà dir-te què succeeix per Setmana Santa.” En aquest sentit, el sociòleg del Centre de Recerca Sociològica de l’IAE, Joan Micó, es refereix a la darrera enquesta de valors, en què es confirma la tendència a la secularització o la pèrdua d’importància de la religió al Principat. Sobretot, entre el jovent. L’arxipreste de les Valls ho corrobora: “A l’Església hi falta gent jove.” Sàrries reconeix que, tot i que a les esglésies del país apareixen matrimonis joves de tant en tant, hi ha “gent gran i estem, per tant, en vies de disminució progressiva”.