Tsunami violeta

El món hi ha 195 estats i 66 prohibeixen totalment l’avortament o només el permeten si la vida de la dona està en perill, segons dades oficials del Centre de Drets Reproductius de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). D’aquests, una vintena el penalitzen en tots els casos: tant si hi ha risc per a la salut de la dona, com si l’embaràs ha estat producte d’una violació o el fetus pateix o pot patir malformacions. La majoria estan a l’Amèrica llatina, a l’Àfrica i l’Àsia, però a Europa n’hi ha quatre que castiguen qualsevol tipus d’interrupció de l’embaràs amb la presó: Andorra, Malta, San Marino i el Vaticà. La de la despenalització almenys en els tres supòsits bàsics és la reivindicació més candent dels col·lectius feministes del Principat, que situen aquest fet com una de les mancances més greus que tenen les dones del país.

Un context que obliga les residents a Andorra a haver d’acudir a l’estranger per avortar. Un total de 114 andorranes van avortar a Catalunya el 2016, el darrer any de què el departament de Salut de la Generalitat disposa de dades. Un procés que els costa entre 300 i 1.000 euros. Totes elles són persones amb estudis i la majoria, 91, treballadores, tot i que també hi va haver sis estudiants. 53 tenien entre 25 i 34 anys, mentre que 14 eren menors de 24 anys i sis menors de 20. Un total de 22 persones tenien entre 25 i 29 i 19 més de 39. “En aquest país tenim la hipocresia de l’avortament. Perquè qui ho vol fer ho fa igual als països veïns. L’Església sembla que és l’única que hi està en contra”, sentencia la presidenta de l’Associació de Dones d’Andorra (ADA), Montserrat Nazzaro, que assegura que “hauria de fer molts anys que s’hauria de poder avortar”.

També Stop Violències i Acció Feminista lluiten per la despenalització de l’avortament. “La resta del món està al segle XXI i aquí encara estem a l’edat mitjana”, denuncia Vanessa M. Cortés, presidenta d’Stop Violències, alhora que considera que “no pot ser que ens governi qui no vol que les dones estiguem al segle XXI”. Es refereix al Copríncep episcopal, cap d’Estat, que impedeix la legalització de l’avortament amb l’amenaça d’abdicar. “Oi que canviem el cotxe cada dos anys? Per què hem de tenir un Estat de 700 anys no qüestionat i no qüestionable?”, es pregunta, alhora que lamenta que amb la Constitució “es perdés l’oportunitat de separar Església i Estat”.

El model d’Estat és el que a Andorra impedeix la legalització de la interrupció de l’embaràs, tal com reconeix el partit que governa, Demòcrates per Andorra, i també d’altres partits que estan a favor de l’avortament però no al Principat, perquè no consideren que s’hagi de tocar el Coprincipat, com Liberals d’Andorra. D’altres, com el PS i SDP, en defensen la legalització. La coordinadora del departament d’Afers Socials del Govern, Mercè Pascual, destaca que la prohibició té lloc “conjunturalment pel tipus d’Estat” i confessa que “tot i que podem pensar d’una manera o d’una altra la situació és la que és i no és a les nostres mans”.

Pocs avenços

Preguntades per les victòries que consideren que hi ha hagut els darrers anys a Andorra pel que fa als drets de les dones, els col·lectius feministes consideren que són més aviat magres. “No veig avenços en els últims deu anys”, etziba Nazzaro, que argumenta que “drets civils els tenim tots, podem votar i som considerades iguals, però ens paguen menys per fer les mateixes feines i ens toca tindre cura de la família”. A banda de la violència masclista. “Te’n fas creus en qüestió d’una setmana dels milers d’històries d’abusos i agressions que poden arribar a explicar les dones”, diu amb referència a campanyes com la de Cuéntalo o Metoo.

Cortés destaca la situació desfavorable de la dona en el món laboral, familiar i de cures i també per a la Seguretat Social. “La situació de les dones és confusa, paradoxal, perquè sembla que tenim drets però després veus que només en tenim alguns”. Menciona les dificultats per conciliar la feina amb la vida personal i la família i el sistema sanitari i de seguretat social, molt desfavorable per a les dones que han d’assumir la càrrega familiar i tenir cura de persones dependents i per tant no treballen o treballen mitja jornada i no cotitzen tant. Com que la feina a casa no està reconeguda, a banda que els homes tenen salaris més alts, les pensions de les dones acaben sent molt baixes, en alguns casos de 200 euros. “Hem de ser beneficiàries d’algú per tenir sanitat, en aquest cas home si n’hi ha. La feina de cura no es veu, no es preveu, no es comptabilitza”, critica, tot afegint que “el model de sanitat que tenim no és universal” perquè exclou malalties típicament femenines com la fibromiàlgia i el dolor crònic. “A residents migrades que han treballat vint anys netejant les deixen sense cobertura sanitària i els diuen que marxin. Això és violència institucional”, rebla Cortés.

Tret de l’avortament, Nazzaro considera que “tenim una societat similar a l’espanyola i la francesa, estem bastant equiparats”. Així, lamenta que les tasques domèstiques encara no estan reconegudes i que en conseqüència les dones cobren pensions més baixes. En aquest sentit, considera que “les tasques de la llar i de cures s’haurien de reconèixer com a treball i per tant cotitzar” perquè si no “sempre és la dona qui està en desigualtat d’oportunitats”. “Les dones som les cuidadores de malalts, som les que estem a casa, les que tenim cura dels fills... Aquestes tasques són molt sacrificades, casquen molt la salut física i mental de les dones i a sobre no estan remunerades”, sentencia.

La importància de l’educació

Nazzaro també recorda que “els rols de gènere estan molt marcats”, un fet que considera que s’ha de canviar des de l’escola. L’ADA va realitzar enquestes a totes les escoles per copsar quin nivell de discriminació de gènere hi ha entre l’adolescència, concretament entre els menors de 15 anys. I els resultats van ser “sorprenents”. “Teníem la percepció que identificaven la violència de gènere i la nostra sorpresa és que ni la identifiquen ni la reconeixen ni saben del que estan parlant. T’adones que els estereotips estan a l’ordre del dia i penses que al segle XXI urgeix educació en igualtat de gènere ja.”

Mònica Coste, membre del col·lectiu recentment creat Acció Feminista, assegura que “l’única solució és fer participar els nens de ben joves i ensenyar-los què és la igualtat” perquè “és molt difícil que a un maltractador de 40 anys el puguis recuperar”. “Que no hi hagi cap assetjament i que els nens no vegin les nenes com un ésser rar i viceversa”, relata, alhora que recalca la importància que el professorat també estigui format en aquest tema. Coste es mostra contundent a l’hora d’afirmar que “hem empitjorat i la violència cada cop comença de més joves”. “Hem intervingut en col·legis i és increïble quines idees tenen ara els nens”, alerta, afegint que “els resultats de les enquestes entre nens de 12 i 13 anys són alarmants.” Per això insta a engegar un programa d’igualtat a les aules de segona ensenyança.

El cas extrem: la violència

La cara més fosca del masclisme és la violència contra les dones. Cortés destaca l’abans i el després que va suposar la ratificació del conveni d’Istanbul que identifica la violència de gènere com a tal. Igualment, la Llei de violència de gènere i domèstica es modificarà per deixar clar que la primera només l’exerceix un home contra una dona, una obvietat que no està prou aclarida. La coordinadora d’Afers Socials, Mercè Pascual, defensa l’evolució que hi ha hagut d’ençà de la creació de l’àrea de Polítiques d’Igualtat l’any 2016. “Ens ha permès consolidar una estructura i fer tota una sèrie d’accions de cara a la igualtat en tots els àmbits: víctimes de violència de gènere, inclusió laboral, treballar els estereotips a l’educació...”, enumera, alhora que reconeix que fins llavors “les accions no estaven suficientment estructurades”. Un marc legal que fa que “haguem de ser més rigorosos en tota la implementació”.

Pascual també assenyala que “el fet de tenir-ho tot més formalitzat i i comptar amb la normativa del conveni d’Istanbul i fer la llei d’igualtat i no discriminació fa que evidentment fem passos endavant”, de manera que a parer seu la situació dels drets de les dones al Principat “ha millorat de forma substancial”. Cortés, de la seva banda, celebra que amb el conveni d’Istanbul “per fi comencem a parlar de la violència dels homes contra les dones”. Nazzaro lamenta que el fet de ser un país petit “complica el tema de les agressions perquè tots ens coneixem”, però llança un crit d’esperança. No tot està perdut: amb la solidaritat feminista “cada vegada tenim més còmplices i valentia per denunciar les agressions”.

REPORTATGE

'LA MANADA' A ANDORRA

de febrer del 2017. Un home de 23 anys viola una noia en un hotel del Pas de la Casa després de fer un concert amb el seu grup. La va agredir sexualment mentre ella estava dormint després de mantenir relacions amb un dels membres del grup. Al judici, l’acusat va justificar els fets explicant que és habitual, entre els membres de la banda, que quan una noia practica sexe amb un després ho faci amb la resta. La dona va declarar, en canvi, que quan es va despertar va veure dues persones i va tenir por d’haver patit una violació en grup. El tribunal va sentenciar que allò no era violació sinó abús i el va condemnar a dos anys de presó ferma. Com que l’home s’havia passat un any i dos mesos en presó preventiva, el gener que ve sortirà de la Comella.

Novembre del 2010. Un home viola una dona amb discapacitat intel·lectual en sortir d’una discoteca. La fiscalia va considerar provat que la dona es va negar a mantenir relacions i que el processat es va aprofitar del seu estat. Durant el judici, el president del tribunal es va preguntar si l’home també tenia un problema mental. Va ser condemnat a quatre anys de presó. Ferms, dos.

Setembre del 2017. Quatre jugadors de l’equip de rugbi francès Castelsarrasin són detinguts per una violació en grup que s’hauria produït després d’una nit de festa. L’endemà una noia denuncia que va ser forçada a mantenir relacions i els nois, d’entre 18 i 21 anys, són arrestats. El batlle, però, va deixar-los en llibertat en considerar que la declaració de la noia no era coherent i van marxar cap a França.

Tres casos amb aspectes que recorden l’episodi de violació en grup dels Sanfermines del 2016 per part d’uns individus coneguts amb el nom de La Manada.