El negoci de les curses

Sortir a fer esport al car­rer és quelcom que fa gairebé tothom. S’ha convertit en addictiu per a molts, fins i tot imprescindible. Ja sigui per treure’s de sobre l’estrès del dia a dia o perquè un es vol cuidar el físic, molta gent pràctica algun esport, una situació que era molt diferent fa uns anys, sobretot als que impliquen més la part de resistència. “Si fa 20 anys els que sortíem a córrer érem els tontos del pueblo ara és totalment al revés, i qui no ho fa no és guai”, descriu en to de broma el membre de l’equip nacional de curses de muntanya, Xavi Teixidó, especialitzat en ultres. La realitat és que avui en dia és gairebé una mena d’obligació fer esport i cuidar-se, i al final, la gran majoria de les persones que ho proven s’hi enganxen i en volen més i més. Desitgen posar el seu cos a prova en alguna de les competicions populars que es munten cap de setmana sí cap de setmana també. Es marquen reptes personals i una vegada es van superant, participar en carreres es converteix en un hàbit encara més addictiu.

A l’altra banda, sempre hi ha algú que està disposat a crear aquests reptes personals organitzant proves, ja siguin curses per asfalt, per muntanya o d’obstacles, o marxes cicloturistes. Sempre hi ha un repte per superar. Només a Andorra hi ha desenes de competicions populars d’aquest estil. Les més populars actualment són l’Spartan Race d’Encamp, que en només dues edicions al Principat ja ha superat el rècord de participants en una prova amb més de 4.000 espartans, l’Andorra Ultra Trail, que en 10 edicions s’ha consolidat amb més de 3.000 inscrits per edició, o La Purito i la Volta als Ports, amb 2.000 i més de 1.000 ciclistes per les carreteres andor­ranes. També n’hi ha d’altres, com la Cursa Popular d’Illa Carlemany, que ha arribat a gaudir de 3.500 persones inscrites, però té un caràcter menys de resistència, ja que no ha passat mai dels cinc quilòmetres de recorregut i en l’edició d’enguany, celebrada fa poc, va veure com davallava la participació als 2.700 participants per la reducció dels quilòmetres del recorregut. Una altra prova, d’una disciplina diferent però que ha vist com en sols tres edicions ha tingut un creixement exponencial, és l’Andorra Skimo d’esquí de muntanya, que en només vuit hores va esgotar les inscripcions de l’edició d’enguany amb 650 persones, el límit marcat.

Totes aquestes proves suposen reptes per a milers de persones, però a la vegada són un negoci. I és que si traiem la calculadora davant les xifres que presenten aquestes proves de referència al Principat, és fàcil veure que es mouen grans quantitats de diners. Una inscripció pot costar des d’uns 35 fins a uns 100 euros, o més depenent de la cursa, i en tots aquests casos, la recaptació se’n va fàcilment a les cinc xifres i algunes fins i tot a les sis. Evidentment, aquest no és el benefici net de la prova, ja que s’han de tenir en compte totes les despeses de manteniment, amb materials, dorsals, obsequis, avituallaments i publicitat, entre altres. No obstant això, el que queda clar és que organitzar curses de resistència, davant la moda que hi ha de fer esport i apuntar-se a proves, es pot convertir en una gran font d’ingressos econòmics, sobretot quan es compta amb una participació massiva.

Tant és així fins al punt que hi ha gent que viu únicament de muntar curses, com és el cas dels organitzadors de l’Andorra Ultra Trail o els de l’Spartan Race, per exemple. “Hi ha una part molt important que és la marca. Tenim una marca molt forta en la qual invertim tota l’estona, no només de diners, sinó en contingut, en fidelització, en producte, en desenvolupament, investigació, comunicació...”, assenyala el director general de l’Spartan Race, Ángel Sanz, per explicar com es fa per dedicar-se només a muntar curses. En aquest sentit exposa que “nosaltres hem fet una aposta amb pocs esdeveniments amb molts participants i des del punt de vista econòmic implica un alt risc. Nosaltres empatem la inversió que fem a partir dels 4.200 participants. El risc per a nosaltres és gegant, perquè si ens quedem amb menys d’aquesta xifra perdem diners. Si fas curses més petites, econòmicament n’has de fer moltes més, si no costaria viure d’això”. És el cas, per exemple, de Gerard Riart, que organitza cites de referència com són la Volta als Ports i l’Andorra Skimo. “Sí pots viure d’organitzar curses només, si t’ho muntes bé, però jo de moment no tinc aquesta sort. Van bé i es guanyen diners, però només viure d’un esdeveniment jo no podria”, indica el també president de la Federació de Ciclisme.

Espònsors, imprescindibles

Organitzar curses tindria un benefici nul o fins i tot seria deficitari sense la part dels patrocinadors. Són una font d’ingressos igual o més potent que la de les inscripcions. “Sense la part dels espònsors no es podria obtenir beneficis. Si vas a donar tots els serveis que dones, amb els avituallaments, els voluntaris, els obsequis, les ambulàncies de seguretat... No n’hi hauria prou amb la inscripció i seria deficitari”, comenta Riart, que afegeix que “costen molt de trobar, i el problema és que les empreses no poden desgravar amb l’esport. Quan arribi això hi haurà un boom per l’esport, pujarà el nivell de l’esport i de les proves”.

El director de l’Spartan també destaca la part important dels patrocinadors, especialment a Andorra, on el límit de participants que solen haver-hi a les proves dificulta més els ingressos a partir de la part de les inscripcions. “En alguns llocs és impossible viure sense els espònsors, i en altres no. Concretament a Andorra sense patrocinadors seria molt complicat perquè s’hauria d’assumir un risc molt gran només amb les inscripcions”, comenta Sanz.

En aquest punt, de vegades s’impliquen organismes públics com poden ser el Govern, que veu en els esdeveniments esportius un gran atractiu turístic i hi col·labora a través d’Andorra Turisme, o els comuns, que volen ressaltar el nom de la seva parròquia quan transcorren al seu territori. També hi ha molts altres patrocinadors privats, però els públics són en algunes d’aquestes proves dels més importants. Està demostrat que el retorn sempre és positiu. Per exemple, els prop de 4.500 espartans presents el passat setembre a Grau Roig van deixar un impacte econòmic d’un milió i mig d’euros, segons els càlculs fets per la pròpia Spartan Race (muntar la prova té un cost d’entre 250.000 i 300.000 euros). “El flux econòmic que generem és d’una dimensió important”, constata Sanz. Aquestes xifres s’estenen de manera similar a altres curses, com podrien ser l’Andorra Ultra Trail o les marxes cicloturistes, i són sempre un factor important per a Andorra Turisme, especialment quan les proves se celebren en èpoques de menys afluència turística.

Respecte per la natura

Un dels conflictes que de vegades sacsegen les organitzacions de curses és la cura del medi ambient. Quan milers de persones passen per un tram de muntanya o per un port, el rastre que queda pot ser perjudicial per a la natura si alguns dels participants no ho tenen en compte. “Al final cadascú ha de ser una mica responsable. El que no es pot fer quan vas per la muntanya és llançar a terra les coses. Això el sentit comú com a persona ja et diu que no ho has de fer, tot i que desgraciadament hi ha molta gent que ho fa”, exposa un altre corredor de l’equip nacional de curses de muntanya, Òscar Casal, que conviu sovint amb aquesta situació i amb les curses de participació massiva, amb les quals està d’acord. “Sempre hi ha ecologistes a qui no els sembla bé, és evident, però al final ho acabaríem prohibint tot”, afegeix.

Des de la part de l’organització, però, sempre tenen molt en compte aquesta part. “Des del punt de vista mediambiental som molt respectuosos. En molts dels casos els llocs pels quals passem queda millor que abans que passéssim. Tenim la brigada espartana, que són els últims de la carrera amb bosses de brossa recollint tot el que ha passat, el que algú ha pogut deixar i el que hi havia abans de passar nosaltres. També el nostre equip de muntatge és molt respectuós amb el medi ambient”, explica Sanz, que va més enllà i assegura que “a Andorra ens van demanar uns informes des de Medi Ambient per complir tots els requisits. Si hi ha algun tipus d’impacte, nosaltres ho reparem, el que vam fer i fins i tot les coses que no hem provocat nosaltres. La muntanya va quedar millor que abans que arribéssim nosaltres”.

Una situació similar fan a l’Andorra Skimo. “Sempre calculem l’impacte medi ambiental que fem. També amb petits detalls, com posar un autobús per als participants en comptes que hi hagi 5.000 cotxes, posar els gots reciclables en comptes de plàstic... A poc a poc s’està treballant en això”, indica Riart. La seva prova també va haver de repassar que tot estigués correcte una vegada va finalitzar. “L’endemà de l’Skimo tots els refugis queden molt nets perquè ho trèiem tot en helicòpter. És costós, però jo crec que hi ha la voluntat dels organitzadors i participants, que cada vegada estan més conscienciats de deixar l’entorn tal com te l’has trobat.”

A l’hora de muntar una cursa de resistència amb molts inscrits s’ha de tenir cura també per la seguretat dels participants, que és una de les raons per les quals se sol limitar les inscripcions i es tanquen abans d’hora. “Sovint no es mira tant per la seguretat del corredor i es premia més com més inscripció millor”, alerta Xavi Teixidó, especialitzat en cur- ses d’ultra. I és que al final, muntar curses pot aportar molts beneficis econòmics, però també comporta sempre una responsabilitat molt important en múltiples sentits.