L'os descarta Andorra

Les últimes setmanes s’ha sentit a parlar molt d’en Goiat. Es tracta d’un os bru que, procedent d’Eslovènia, va ser alliberat el 6 de juny del 2016 a Isil, al català parc natural de l’Alt Pirineu, amb l’objectiu de posar fi al monopoli sexual d’un altre plantígrad també d’origen centreeuropeu, Pyros, a qui es considera el pare de bona part dels plantígrads que han nascut els darrers anys a la serralada. I se n’ha sentit a parlar perquè se’l considera el responsable dels atacs als ramats, majoritàriament a la Vall d’Aran, però també a la Ribagorça i al Pallars, que han acabat amb la mort d’alguns exemplars de cavalls i ovelles. Les envestides del plantígrad queden lluny d’Andor­ra, com també queden lluny la resta d’ossos que viuen als Pirineus. De fet, ja fa tres anys que no s’ha detectat cap tipus de presència de l’animal a terres andorranes, les quals es consideren, com a molt, lloc de pas del plantígrad.

Els banders van trobar el setembre del 2014 restes de femtes d’os bru a la parròquia d’Ordino, al nord del Principat. Era el primer cop des del 2009 que es trobava una prova física del pas del plantígrad per Andorra. El juny del 2012, però, una persona que caminava per la muntanya i experta en animals va assegurar a Patrimoni Natural haver vist a una distància de 200 metres un exemplar. Fa uns anys eren més habituals els episodis d’entrades de plantígrads a Andorra. Un dels autòctons del Pirineu, Boutxí, ho va fer com a mínim dos cops l’any 2006. Va accedir dues vegades a la parròquia de Canillo i en una de les seves incursions es va situar a uns 10 metres d’un habitatge de Plans. Es creu que el mateix os, l’any 2004, va atacar un vedell a la vall de Ransol, a prop de Canillo. Un mes abans s’havia vist la seva presència a la carretera de Montaup. Aquella va ser la primera i única vegada que es va produir un atac d’os a Andorra des que es va posar en funcionament el programa de reintroducció d’aquesta espècie al Pirineu.

El dia després de l’atac, el 10 de setembre del 2004, el Diari explicava que l’os havia tornat a fer acte de presència a les muntanyes d’Andorra després que aquest animal es donés per extingit en aquesta zona als anys 40.

Tot i fer tants anys que no es detecta la presència de l’os bru a Andorra, és habitual que els banders facin rutes pels boscos per intentar trobar petjades o restes de pèls d’algun dels plantígrads que viuen prop del Principat: a l’Arieja i Catalunya. Fa uns dies, el propi cos de banders explicava als seus comptes de Twitter i Instagram que realitzaven tasques de seguiment, vigilància i observacions de l’os.

Repoblació exitosa

L’os bru al Pirineu va estar prop de l’extinció –encara és una espècie amenaçada– al final del segle passat. L’any 1996 es va iniciar la reintroducció d’aquesta espècie (Ursus arctos arctos) als Pirineus amb una subvenció del programa Life de la Unió Europea de conservació i protecció d’espècies. Tot i les protestes per part dels ramaders de les valls franceses, es van alliberar a Melles dos exemplars: les osses Ziva i Melba. Un any després, el 1997, es va reintroduir el mascle Pyros. Procedents d’Eslovènia com aquests tres ossos, el 2006 es van alliberar cinc nous exemplars. Van ser quatre femelles, de les quals només dues encara viuen, Hvala i Sarousse, i un sol mascle, Balou, que va morir per l’impacte d’un llamp el 2014.

Amb l’alliberament del controvertit Goiat, el 2016 s’havien acabat les reintroduccions, però França té previst fer-ne de noves. Serà a l’octubre d’aquest any, si no canvien els plans de l’executiu d’Emmanuel Macron, que els francesos alliberin dues osses als Pirineus Atlàntics, una zona de la serralada on la presència de l’os és més escassa.

Actualment, segons els càlculs del cens combinat de l’os bru al Pirineu fet cada any pels serveis del ministeri de Medi Ambient andorrà, espanyol i francès es considera que a la serralada hi ha 43 exemplars. Segons el que es coneix com a l’efectiu mínim detectat, l’any 2017 hi havia dos plantígrads mascles als Pirineus occidentals i 41 als centreorientals. En aquesta banda de la ser­ralada, on any rere any es va ampliant la zona de detecció dels ossos bruns, es calcula que hi ha 20 femelles, 16 mascles i cinc individus dels quals no s’ha pogut detectar el sexe. La població està formada per 20 exemplars adults en edat de reproduir-se (14 femelles i sis mascles), 14 subadults i set cadells que van néixer durant la hibernació del 2017.

Malgrat aquest increment significatiu en el nombre d’exemplars, l’os bru potser no és que no pensi en Andorra per instal·lar-se, sinó que potser ja no ho considera ni un lloc de pas. Les fonts consultades posen sobre la taula diverses explicacions perquè això sigui així. La primera és que les muntanyes del Principat no conviden els animals a instal·lar-se al seu territori per la forta presència humana. Totes les valls d’Andorra estan ocupades pels humans i és ben conegut que els ossos són uns animals que eviten en tot el que sigui possible el contacte amb les persones. Les fonts consultades consideren que mentre les valls d’Andorra mantinguin la pressió humana que tenen en l’actualitat no hi haurà una població estable de plantígrads al Principat. I és que reiteren que els ossos el que volen és tranquil·litat, i és per això que fugen dels éssers humans.

Altres fonts consultades també compren la versió de la presència humana com a responsable de l’oblit de l’os bru del Principat. Andorra és un dels territoris de la serralada on hi ha menys fauna salvatge, no només per manca de plantígrads, expliquen aquestes fonts, que ho justifiquen en el fet que el Principat és un dels llocs de la serralada més tocats per l’espècie humana. Però en el cas dels plantígrads, aquesta no seria l’única causa. Expliquen que l’hàbitat també influeix en el fet que els óssos decideixin establir-se en unes valls i no en altres. Recorden que la veïna Arieja, conjuntament amb el Pallars i l’Aran, són els territoris amb més presència d’os. El vessant francès de la serralada, indiquen, és molt més ric des del punt de vista vegetal perquè hi ha més faig i roure, i és en aquests boscos on viuen els ossos, ja que malgrat el que es pugui pensar, en ser omnívors, la seva dieta està formada per vegetals, mel, car­ronya, petits vertebrats i insectes. I sí, de tant en tant i certs individus, s’especialitzen en la depredació de grans peces, com ara animals domèstics i de caça.

Molts anys sense presència

La història de l’ós bru al Pirineu està esquitxada de referències al Principat. Fins i tot al Manual Digest, datat el 1748, on Antoni Fiter i Rossell escriu que a Andorra hi ha “alguns ossos”. En un treball publicat a la Revista de Girona ja fa uns quants anys, titulat L’os, a punt de desaparèixer del Pirineu i escrit per Igor Grabulosa, trobem diferents referències a Andorra i als plantígrads. S’explica que el 1851, a la zona d’Ax i la Vall d’Andorra encara “n’hi havia” d’ossos, i un historiador de l’època parlava de “presència esporàdica” al Principat el 1875. El naturalista Carles Bosch de la Trinxeria manifestava el 1887 que al Pirineu l’os només es trobava a les valls d’Aran i d’Andorra, i que al vessant francès encara hi era bastant comú. Un naturalista francès publicava el 1908 que de plantígrads n’havia vist sobretot a Catalunya, a les muntanyes del sud de l’Aran, Montardó i Alt Pallars fins a les fronteres d’Andorra. L’any 1938 el zoòleg francès Édouard Bourdelle analitzava la situació de l’os al seu país i manifestava que la seva distribució s’estenia des d’Andor­ra fins a la vall d’Ossau, amb una densitat molt variable.

Anys més tard, el 1947, Salvador Llobet publicava una foto d’un os caçat a Andorra que suposava que venia del Pallars, on deia que encara existia, mentre que al Principat el considerava esporàdic. Ja el 1954, el naturista francès Couturier ja descriu el Principat com “a zona de pas” i aporta dades de la seva existència d’Andorra a la Vall d’Aran en un recull que fa sobre la situació general de l’animal al Pirineu francès. La darrera cita controlada per Andorra, abans de la reintroducció dels darrers anys, és del 1975. On es parla d’una visita esporàdica de l’os provinent d’altres contrades.

Que la situació del plantígrad al Pirineu en aquella època era molt delicada ho posa en relleu el Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans editat el 1976. A la publicació es diu que “l’os és molt rar als Pirineus i que hom pot afirmar que ni la més curosa protecció podria assegurar la seva supervivència”.

Tot i que sembla que la seva supervivència a la serralada pot estar garantida uns anys més, el seu pas per Andorra és cada cop més baix. En el plànol sobre les deteccions d’ossos de l’any passat no es constata cap presència del plantígrad al Principat.