La fractura del lloguer

L’acabament del contracte de lloguer de l’habitatge s’ha convertit en un potencial malson per als arrendataris. El temor a una pujada considerable de la mensualitat trasbalsa les llars perquè el risc és no poder-la assumir. La conseqüència és la mudança però en un mercat immobiliari saturat les possibilitats de trobar un pis més econòmic són escassíssimes. Marxar a l’Alt Urgell ja ha esdevingut de nou una alternativa però també, per a la comunitat resident, deixar el país? Tornar al lloc d’origen?

No hi ha dades objectives sobre un efecte com aquest perquè el cert és que la rotació, les anades i vingudes de població immigrant són una constant a Andorra. Tal com posa de manifest el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, només cal donar un cop d’ull a les estadístiques de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS). “Des de sempre hi ha hagut mobilitat de treballadors, gent que ha estat un any, dos, cinc i que després ha marxat”, afirma.

Els sindicats clamen per solucions mentre lamenten la inacció política. El secretari general de la Unió Sindical d’Andorra (USdA), Gabriel Ubach, contesta amb un “per nassos” a la pregunta si creu que acabaran marxant treballadors del país a conseqüència d’aquesta situació. Perquè, insisteix, l’augment dels lloguers en cap cas està en consonància amb el nivell dels salaris. “Portem anys reclamant al Govern que s’han d’apujar els salaris i pensions i han fet cas omís, també denunciem des de fa molt de temps l’augment del preu dels lloguers”, lamenta. “El sou mitjà és de 2.000 euros però sabem que no és veritat. Al comerç, a la restauració, estan en com a molt 1.200 euros. Si un lloguer és de 1.000 euros mínim el sou hauria de ser de 3.000, o augmenten els salaris o abaixem el preu dels pisos”.

La situació està obligant a buscar noves maneres per poder fer front a la despesa de l’habitatge. El conseller de les comunitats portugueses, Jose Manuel da Costa, assenyala que no ha constatat que hi hagi residents que s’estiguin plantejant fer les maletes i buscar oportunitats fora del país, però sí que “molta gent està buscant pis perquè s’acaben els contractes i s’apugen els preus, però està complicat”. Per això, afegeix, sap de persones que “han decidit compartir despeses” i per tant habitatge, perquè “els salaris no augmenten i la gent ho té més complicat”. Relata casos que li han comentat d’inquilins que pagaven 500 euros i que amb la renovació han de fer front a 800. Així que és una de les qüestions que traslladarà al Govern en una reunió que té previst demanar per presentar-se com a nou conseller i en què els comunicarà totes les qüestions que inquieten el col·lectiu lusità.

L’arrelament

En la decisió de quedar-se o marxar hi té molt a veure l’arrelament, els vincles que s’han construït al país. D’immigració gallega en va arribar molta i fa molts anys. Casa de Galícia és una entitat amb anys d’història integrada per “gent que porta molts anys al país” i que no pateix les vicissituds del mercat immobiliari. “Qui no té un pis en propietat, té un lloguer antic. Nosaltres molta problemàtica no tenim, la població de Galícia és vella, una majoria es va dedicar a la construcció, ara els problemes els tenen els residents que acaben d’arribar i que treballen al comerç o l’hostaleria”, afirma Manel Bal, president de l’entitat. Amb tot, l’entitat passa per complicacions i està en risc la supervivència. “Vaig ser membre fundador i possiblement sigui qui tanqui Casa de Galícia”, relata. Els socis han baixat considerablement perquè han marxat del país o també perquè s’han nacionalitzat andorrans. El cert és que no hi ha relleu generacional perquè “d’immigració nova no n’ha arribat”.

Les dificultats per trobar mà d’obra són una realitat agreujada per l’habitatge, ho constata el mateix empresariat. El mercat necessita treballadors però té molts problemes per trobar-los. Guillem Fornieles denuncia que “si s’aprova el Codi de relacions laborals les condicions seran encara pitjors”. “Qui voldrà venir a treballar a Andorra?”, es demana. I posa com a exemple la demanda de mà d’obra de la construcció. “Van marxar quatre mil treballadors i ara no tornaran. Es cobra poc i la vida és cara”, sentencia.

Un dels problemes imminents és l’arribada de treballadors temporers, que multiplica la necessitat d’habitatge. “Sé que els nois que fan temporada d’esquí ho tenen molt complicat”, apunta Eduardo Quirós, de l’associació cultural argentina La Querencia. Argentina és una font de treballadors per a les estacions d’esquí, que enguany ja estan redoblant esforços per ajudar els nouvinguts a trobar casa. Perquè a ells al problema general se’ls suma un de particular: que lloguen per només uns pocs mesos i a molts propietaris no els interessa. Per això les estacions s’estan implicant per ajudar-los a trobar un lloc on viure. Quirós “fa molts anys” que es va establir a Andorra i ha constatat, en la recerca d’un habitatge més gran, com és de complicat trobar alguna cosa que respongui a les necessitats i que no tingui un preu pels núvols. “Hi ha pisos de lloguer però de luxe, el preu és el que és de luxe, el pis no”, critica Quirós, tot lamentant que a això se li ha d’afegir “el que et demanen de fiança. De vegades sembla que prefereixen tenir el pis tancat”.

Els escenaris

Podem Andorra, juntament amb els sindicats, va impulsar al juny la primera acampada-protesta pel preu de l’habitatge. Joan Seguí, el seu portaveu, relata el seguit d’escenaris que han constatat que està provocant que “Andorra és un país car i els salaris no estan en consonància”: “sobreocupació” de pisos per a compartir despeses; separats que han de tornar a casa dels pares perquè no poden fer front a la despesa de l’habitatge i, a l’inrevés, pensionistes que han de marxar a casa dels fills o, els que tenen casa al lloc d’origen que retornen perquè allà la vida és més barata; joves que no poden emancipar-se; o qui marxa a la Seu d’Urgell.

L’advocada Patrícia Bragança urgeix a una reflexió perquè “el lloguer està sent un bé inaccessible per a les famílies, una càrrega difícilment suportable”. En conseqüència, afegeix, “hi ha la possibilitat que hi hagi persones que optin per residir en un altre lloc, on hi hagi la possibilitat de tenir un lloguer més accessible, d’acord amb les condicions salarials”. Troba un error haver deixat en mans de l’autoregulació el mercat immobiliari. “Falta regulació perquè l’habitatge és un bé primordial”, assenyala, que no es pot deixar en mans de “l’inversor, que com a tal no és solidari, ni conscient que potser està jugant amb un bé”. La lletrada alerta d’un “país a dues velocitats, les persones que tenen capacitat econòmica per viure en zones exclusives amb lloguers elevats i construccions noves i l’assalariat que té dificultat pel nivell de vida”.

Gabriel Ubach afirma que l’argument que ha recollit d’alguns propietaris és que “fa vuit o nou anys que els lloguers estaven congelats, però és que també ho estaven els salaris per les polítiques de contenció de DA”. Així que, insisteix el sindicalista, “l’augment dels salaris és urgent i la manera urgent de fer-ho és fer la tretzena paga obligatòria a l’empresa privada, que a tot arreu van per la catorzena”.

La recepta

El projecte de llei de mesures urgents relatives a l’arrendament de l’habitatge recull el paquet d’accions amb les quals el Govern vol aconseguir que la cartera d’habitatge de lloguer creixi. Iniciatives que fa uns dies el ministre d’Afers Socials, Xavier Espot, assegurava que es tiraran endavant l’any vinent. El text està a tràmit parlamentari i s’haurà d’enfrontar a dues esmenes a la totalitat, la del Partit Socialdemòcrata i la que també han presentat els consellers d’Unió Laurediana+Independents adscrits al grup mixt i que signen Josep Pintat, Josep Majoral i Joan Carles Camp. Espot lamentava l’actitud d’una part de l’oposició en aquesta qüestió i es queixava que vulguin fer veure que hi ha solucions miracle que no existeixen. El text impulsa una taxa de pisos buits, incentius fiscals per als propietaris que arrendin l’immoble per a l’ús residencial i flexibilitza normes urbanístiques i de construcció. Tot plegat amb la intenció de fer aflorar més pisos destinats al lloguer. Però més enllà del qüestionament de les mesures, els crítics també acusen el Govern d’ar­ribar tard. “La llei del senyor Espot pot tenir resultats en cinc o deu anys, però Andorra no pot esperar 5 o 10 anys, necessita solucions immediates”, assenyala Gabriel Ubach, que advoca perquè l’administració intervingui per posar un topall al preu del metre quadrat de lloguer.

A l’executiu també se li retreu que no contempli la fórmula dels pisos socials. Ho feia el PS, que a més ha proposat que els construïts al seu dia al Pas de la Casa i part dels quals estan en mans del comú es destinin al lloguer social. Sobre pisos socials i després de les manifestacions del raonador del ciutadà, Marc Vila, que instava les administracions a obrir el debat sobre aquesta modalitat d’habitatge i apuntava a la manca d’aquest al Principat, Espot també replicava que sí que hi ha pisos socials: 17 en l’actualitat i en projecte uns quants més que sumaran 54 en dos anys. Una xifra ínfima per a Guillem Fornieles. “Què són 17 pisos socials en una societat com la nostra? Això no soluciona res”.