L'avortament traspassa les fronteres

Fins fa pocs mesos, la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics era una qüestió interna que, com si fos el riu Guadiana, apareixia i desapareixia de l’agenda política. Com l’any 2013, quan l’absolutíssima majoria demòcrata al Consell General va votar en contra, amb l’oposició dels 22 parlamentaris taronja, de la presa en consideració de la despenalització de l’avortament en tres supòsits i s’impedia així el seu debat. L’argument, el de sempre, en aquest cas verbalitzat pel president del grup parlamentari demòcrata, Ladislau Baró. Aquell 18 d’abril del 2013, el president del grup parlamentari va advertir del “risc institucional” que suposaria la despenalització de l’avortament, ja que probablement “s’hauria de canviar el règim polític del país”. El grup parlamentari seguia les directrius del Govern al qual donava i dona suport, el de Toni Martí, que va emetre un criteri desfavorable a la proposició de llei presentada pel grup parlamentari socialdemòcrata que en aquelles dates encara presidia l’excap de Govern Jaume Bartumeu.

Sí que es va debatre l’any 2005, quan es va incloure una reserva d’esmena a la llei del nou codi penal. Va ser una jornada al Consell General que molts encara recorden malgrat els anys que han passat. Com era previsible, s’explicava a la crònica que va publicar el Diari del debat realitzat el 22 de febrer del 2005, la reserva d’esmena per despenalitzar l’avortament va generar un intens debat entre els grups parlamentaris i va provocar els retrets del PS al Govern i al grup de la majoria per convertir el debat sobre el codi penal en un sobre l’ordre constitucional. Perquè sí, com sempre, tot va girar al voltant del Coprincipat. En aquest cas, el cap de Govern de l’època, Marc Forné, i el que va exercir de portaveu del grup liberal, Joan Albert Farré, a l’hora de justificar el vot negatiu van esgrimir que “a part de ser anticonstitucional trencaria l’ordre constitucional”. Aquell debat serà recordat perquè quatre consellers generals de la majoria liberal, Olga Benazet, Roc Rossell, Maitena Manciet i Guillem Valdés, van abandonar el parlament situat en aquella època a la Casa de la Vall per no participar ni en el debat ni en la votació. Així els vots negatius dels consellers generals del PLA que no van abandonar la sala i els del CDA, menys el de Josep Ribera, van tombar la reserva d’esmena presentada pel Partit Socialdemòcrata perquè el nou codi penal despenalitzés l’avortament en els tres supòsits bàsics: que hi pugui haver risc per a la vida i la salut de la mare, que hi pugui haver una malformació del fetus i quan l’embaràs hagi estat provocat per una violació o en cas d’incest. Un afer intern, el de la despenalització de l’avortament, que no d’una manera tan present com ara, ha tingut els seus capítols d’internacionalització en el passat. És el cas de l’any 2013, quan l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va instar Andorra a legalitzar l’avortament en aquests tres supòsits. El 24 de novembre d’aquell any es feia públic l’informe definitiu del Comitè per a l’eliminació de la discriminació contra la dona (Cedaw), per les sigles en anglès, de l’ONU. Un escrit on es feia notar amb preocupació que “la interpretació del dret a la vida en la Constitució andorrana” era i és “una limitació dels drets de salut sexual i reproductiva de les dones”. A l’informe s’“exhortava” l’Estat a “despenalitzar” la interrupció voluntària de l’embaràs i “facilitar l’accés a l’avortament legal en casos de risc per a la vida o la salut de la dona embarassada, violació, incest i malformació fetal greu”. Les observacions emeses en aquell informe eren fruit de la compareixença de la delegació andorrana davant el comitè a principi del mes octubre d’aquell any a Ginebra.

Més enllà d’andorra

La posada en marxa en els darrers anys de dues associacions defensores dels drets de les dones com són Stop Violències i Acció Feminista ha tornat a posar en primer pla la qüestió de l’avortament. I ho ha fet, amb diferents tarannàs, ja que el perfil de l’activisme de Stop Violències sembla més combatiu que el d’Acció Feminista, tornant a posar el debat de l’avortament en el primer pla i no només en el nacional.

El fet que a Europa només Andorra, Malta, San Marino i el Vaticà castiguin penalment l’avortament fa que el cas andorrà es vegi més com una disfunció que no pas com una particularitat. A més, l’aprovació per part del parlament irlandès, en un país d’arrels catòliques, de la legalització de l’avortament i la lluita per aquest dret de les dones argentines que de moment no ha donat fruits, fa mesos que han dut la qüestió andorrana al debat internacional quan es parla de la interrupció voluntària de l’embaràs al món. Gran responsabilitat que a l’estranger es parli i es demani la legalització de l’avortament a Andorra és de la feina realitzada per Stop Violències per internacionalitzar la qüestió.

La primera gran acció per denunciar internacionalment la penalització de l’avortament a Andorra i per lluitar per la legalització al Principat de la interrupció voluntària de l’embaràs la van realitzar a mitjan del setembre passat a través de les xarxes socials. L’associació es va mostrar aquells dies molt activa a Twitter, en què lamentava la situació i “la manca de drets” que tenen les dones a Andorra i convidava entitats de tot tipus de fora del Principat, fins i tot les Nacions Unides, a fer-se ressò de la campanya a favor de la despenalització de l’avortament. Entre les accions realitzades va destacar la creació del hashtag #avortarem i l’edició i publicació d’un cartell en català, castellà i anglès en què es reivindicava que llibertat és poder decidir si es vol ser mare i on es recorda que “si és el meu cos, són les meves regles”. Una campanya que va tenir molt ressò amb més de 1.300 retuits el primer dia de defensors del dret a l’avortament de diferents països del món i amb més d’11.000 entrades al blog de l’associació. Una de les ciutats on més ressò s’han fet de les campanyes de denúncia de la penalització de l’avortament ha estat la Seu d’Urgell. Un lloc molt sensible per als andorrans al ser la seu del bisbat d’Urgell i el seu bisbe, en aquest cas l’arquebisbe Joan-Enric Vives, un dels coprínceps d’Andorra. Els primers dies de gener, a tall d’exemple, l’organització feminista i independentista va empaperar els carrers de la ciutat catalana amb una sèrie de cartells amb els rostres del cap de Govern, Toni Martí; el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives; el copríncep francès, Emmanuel Macron, i el papa Francesc. Als cartells apareixia un dels lemes més coneguts del moviment per despenalitzar l’avortament al país: “A Andorra exigim avortament lliure i gratuït!”. Arran Alt Urgell, que va informar de l’operació a les xarxes socials etiquetant els moviments feministes andorrans com Stop Violències i Acció Feminista, va publicitar un missatge clar aquell dia: “Avortarem amb les vostres benediccions o sense. Ni el Pontífex, ni Joan-Enric Vives, ni Emmanuel Macron, ni Toni Martí decidiran per nosaltres!”

No ha estat aquesta l’única acció a la Seu. La més destacable es va dur a terme a l’agost, en plena festa major, quan tres activistes van pujar a l’escenari on s’estaven duent a terme diversos concerts i amb el beneplàcit dels organitzadors van exigir que l’avortament sigui lliure i gratuït i van culpabilitzar el copríncep episcopal de la prohibició de la interrupció de l’embaràs a Andorra. Les crítiques al copríncep bisbe van fer reaccionar el Vaticà, però en un sentit totalment oposat al de les defensores i defensors del dret a l’avortament. Fins i tot, el papa Francesc va trucar a Toni Martí per advertir-li que la despenalització de l’avortament és incompatible amb el fet que el bisbe d’Urgell continuï sent cap d’Estat d’Andorra. El missatge del Vaticà és clar: l’avortament derivaria immediatament en l’abdicació del copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, acompanyada de la renúncia de la cúria romana al dret de tenir un cap d’Estat andorrà. Però el que realment ha col·locat l’avortament en el primer pla internacional ha estat l’Assemblea Nacional francesa, on s’han presentat dues preguntes a l’executiu del copríncep Emmanuel Macron. La primera des del seu propi partit i que ja ha estat contestada. A la resposta escrita a la pregunta adreçada per la diputada de la República en Marxa Laurence Gayte sobre el posicionament del govern que encapçala Édouard Philippe, aquest va evitar posicionar-se en afirmar que “la legislació andorrana sobre la interrupció voluntària de l’embaràs correspon a les autoritats i als ciutadans del Principat”. París va afegir que seguirà amb “atenció les futures evolucions” respecte a la qüestió i no va amagar que en la seva acció diplomàtica defensa la igualtat entre els homes i les dones. El Govern està “profundament compromès amb els drets de les dones perquè tinguin l’accés universal als drets sexuals i reproductius”, van afegir. La segona de les preguntes hores d’ara no ha rebut resposta. La va presentar el mes de desembre la diputada del partit de la França Insubmisa, Mathilde Panot, i en aquesta s’insta el copríncep francès a dimitir com a cap d’Estat d’Andorra si no està disposat a signar una hipotètica llei de despenalització de l’avortament. Després de qualificar de “xantatge” la posició del Vaticà, la diputada demanava a Macron “si es planteja acompanyar el poble andorrà en el camí cap a la república i la total reconquesta de la seva sobirania, fent-lo sortir definitivament del feudalisme i de la tutela estrangera”. Ja és un fet que l’avortament a Andorra ha deixat de ser una qüestió local i ha passat a ser internacional.

2.105 AVORTAMENTS DES DE L'ANY 2003

L’única xifra oficial que es coneix dels avortaments realitzats a l’estranger per dones nacionals o residents a Andorra són les que facilita cada any el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Entre els anys 2003 i 2017, han estat 2.015 les dones que s’han vist obligades a desplaçar-se al país veí del sud per practicar una interrupció voluntària de l’embaràs. L’altre país on van més dones andorranes o residents al Principat a avortar és França. En aquest cas, les autoritats sanitàries no faciliten el lloc de residència de les dones que no viuen a França i que van a practicar aquest procediment al veí del nord. Unes intervencions que, a diferència del que diuen alguns que defensen que no passa res per anar fora del país, no estan cobertes per la CASS, segons va assegurar el Govern en una resposta parlamentària.