Culte al cos

La recerca d’una imatge física perfecta i la veneració del propi cos és una de les característiques de les societats actuals. Es tracta del culte al cos. “Aquest concepte es refereix a uns ideals de bellesa respectats socialment i que, generalment, es volen aconseguir”, explica la psicòloga del Centre Andorrà de Psicologia Anna Verdaguer. El cànon d’allò que es considera ideal, però, ha canviat al llarg dels anys. “A la dècada dels 50, les dones volien tenir corbes, mentre que a la dels 90 es portaven els cossos més prims i fibrats”, comenta Verdaguer, que apunta que “ara es tendeix a cercar un cos ideal d’home en els músculs i en el cas d’una dona hi ha el desig aprimar-se”. Amb tot, la psicòloga, especialitzada en esport i activitat física, subratlla que aquest fenomen “ha anat a més en els últims anys”.

Un fet que, de manera evident, està lligat al boom que estan vivint les sales de peses i fitness arreu. En aquest sentit, l’entrenador personal i monitor de fitness Andy Martínez posa en relleu que aproximadament “en els últims cinc anys” el món del gimnàs “està en auge” i són moltes les persones que decideixen apuntar-se a un club esportiu. “La gent s’està mentalitzant cada vegada més del fet de tenir un estil de vida saludable”, diu. Darrere d’aquest apogeu, argumenta Verdaguer, hi ha “el bombardeig constant” dels mitjans de comunicació, la publicitat o les joguines “d’un patró físic que moltes vegades no és real”. Alhora, Martínez reconeix que el paper de les xarxes socials és fonamental per arribar a comprendre la saturació actual dels gimnasos: “La gent veu el seu ídol a les xarxes i pensa ‘a mi m’agrada molt aquest home i vull ser com ell.”

Els perfils del gimnàs

Tot i el pes de les noves tecnologies, el perfil de persones que pugen a cintes de córrer, suen sobre bicicletes estàtiques o pateixen aixecant peses és molt variat. L’entrenador personal assenyala que a les sales de fitness hi ha des de menors d’edat fins a jubilats, així com un percentatge similar entre homes i dones. Ara bé, Andy Martínez assenyala, en consonància amb les consideracions psicològiques, que el sexe masculí sol concentrar-se en la zona de musculació, mentre que el femení assisteix a “activitats dirigides, sigui classes de zumba, spinning o TRX”. En qualsevol cas, Martínez manifesta que hi ha un prototip dominant al “gym”: un home d’entre 20 i 35 anys. “L’explicació que donen els esportistes de per què van al gimnàs va des d’aquells que segueixen un pla i hi assisteixen quasi cada dia, passant pel grup de gent que va de tant en tant i que vol mantenir un estil de vida saludable, fins aquells que simplement trepitgen la sala de peses per lligar o passar l’estona”, destaca.

En aquest sentit, el nombre de dies mitjà “i l’ideal” que es dediquen al gimnàs a la setmana, puntualitza l’entrenador personal, sol ser d’entre tres i quatre amb un temps mitjà d’entre una i dues hores per jornada. Aquestes sessions, però, poden ser “molt variades” amb exercicis que tonifiquen bíceps, esquena, espatlla, pit o “les grans oblidades, les cames”. Davant aquesta diversitat, Andy Martínez recomana als novells començar amb un entrenador personal per evitar lesions i “convertir l’entrenament en un hàbit”. Però, i el temps que hom pot trigar a muscular? “Depèn del que considerem fort i del físic de la persona, però podem dir que un any i mig si t’entrenes bé”, respon Martínez, que s’apressa a ressaltar que “tot és un procés molt lent”. Les tres paraules que ho resumeixen: “Constància, paciència i sacrifici.”

EL PAPER DE LA NUTRICIÓ

L’esforç al gimnàs i la fe en aquests preceptes, però, no té gaires efectes sense una alimentació adequada. “En aquest món la nutrició juga un paper importantíssim, jo diria que d’entre el 60% i el 70%”, afirma Martínez. De fet, el culte al cos està estretament vinculat amb la nutrició. La dietista del Centre d’Assessorament Dietètic, Marta Pons, explica que “si vols fer un canvi de composició corporal has de combinar alimentació i esport”. “Només amb un dels dos elements és difícil aconseguir el canvi desitjat”, assereix, i recorda que “cinc anys enrere la gent que feia esport no necessàriament cuidava la seva alimentació”. Ara, però, als gimnasos s’ha estès la consciència de portar una dieta controlada i “vigilar moltíssim els aliments que ens emportem a la boca”. En aquest sentit, Pons destaca que “fent esport en intensitat s’ha de tenir molta cura que no faltin proteïnes i carbohidrats”, si bé “la dieta no ha de ser molt restrictiva”. Els eixos bàsics d’un bon menú, continua, “són el consum de fruita i verdura suficient cada dia, menjar cinc àpats, no descuidar els greixos saludables dels fruits secs i els olis, jugar amb la proteïna animal i vegetal i els carbohidrats en el moment de l’activitat”. Amb tot, la nutricionista posa el focus sobre els mites de les dietes “miracle” que fan perdre pes o guanyar múscul en poques setmanes.

“No existeixen i la feina del professional és ajustar la dieta a les particularitats del client, individualitzar les pautes i aconseguir uns efectes sostinguts en el temps”, defensa. No obstant això, Marta Pons comenta que “molts” esportistes afegeixen suplements, en forma de pastilles o de pols, a la seva dieta per fer-la més efectiva. Proteïnes, creatina, glutamina, BCAA o L-carnitina són alguns dels noms dels productes que complementen els plats dels habitants de les sales de peses. El responsable de la botiga especialitzada en venda de suplements USA Fitness Andorra, Thiago Macedo, explica que són productes “que poden anar bé sempre que es porti una dieta equilibrada perquè els suplements no fan miracles”. Els més demanats, exposa Macedo, són les proteïnes aïllades i la creatina. I per què? “L’aïllada es digereix en un temps estimat de mitja hora o una hora després de l’entrenament de peses en què provoques catabolisme muscular i l’interessant és aprofitar aquesta finestra per construir més massa muscular”, indica. Pel que fa a la creatina, Thiago Macedo expressa que “la seva funció principal és incrementar força i resistència”. “És interessant per a esportistes que busquin millorar el seu rendiment”, afegeix. Un seguit d’efectes que han provocat la percepció generalitzada que qualifica aquests productes de perniciosos per a la salut. Davant aquest “rumor”, Marta Pons contesta que “els suplements no són ni bons ni dolents, són un complement”. En aquest sentit, Andy Martínez justifica que “són molt importants per cobrir el desgast del gimnàs” i considera que el fet de tenir forma de pastilles o de pols “fa tirar la gent enrere”. Per la seva part, Macedo argumenta que el consum “en fases puntuals mai no serà dolent per al cos”. A tall d’exemple, afirma que “la proteïna és sèrum de llet i la creatina mai no serà nociva perquè el cos ja en produeix per si mateix”. Amb tot, Thiago Macedo alerta que “tot en excés és dolent” i admet que “el fetge i el ronyó sí que poden treballar una mica més del compte”. En relació al perfil dels consumidors de suplements, Macedo posa l’accent que “hi ha esportistes que volen millorar el rendiment i gent d’edat avançada que demana productes de salut articular”. “El mite que això només és de culturistes? No, d’això no hi ha res”, sentencia. Pel que fa al sexe, Pons assegura que “els homes se suplementen més i que busquen l’augment muscular, mentre que les dones volen cremadors de greixos”.

L’esport com a addicció

El seguiment d’una dieta i la realització d’exercici físic amb l’objectiu d’aconseguir un cos perfecte és una afició sana, però també té riscos. El més destacat, caure en l’obsessió. “És fàcil, ja que la línia que separa l’esport saludable i l’obsessiu és molt fina i és senzill creuar-la”, lamenta Martínez, que alerta que davant els canvis corporals “molts volen anar més enllà i s’obsessionen”. En aquest punt, Anna Verdaguer remarca que la psicologia hi té molt a dir. “La fixació d’uns ideals de bellesa provoca predisposició a sentir insatisfacció amb el propi cos”, explica, i manifesta que es “genera una distorsió del cos i s’acaba per no veure una imatge real”. Es tracta de la vigorèixa, un trastorn que, segons Verdaguer, afecta un 5% de les persones que van al gimnàs, majoritàriament “homes de 17 a 30 anys”. “S’ha de tenir clar que una cosa és la pràctica habitual de fer peses i l’altra és l’addicció”, indica. La diferència entre ambdós conceptes, argumenta la psicòloga, “és que la persona que presenta addicció té dependència d’anar al gimnàs tres o quatre hores diàries i és inconformista perquè mai no està satisfet amb si mateixa. Està sempre preocupada per la manca de músculs i això li causa malestar clínic”. Anna Verdaguer destaca que la clau per detectar l’obsessió en aquest àmbit és que la persona vigorèxica deixa de fer activitats que no estiguin vinculades al fitness i fins i tot “s’entrena quan està lesionada”. “L’addicció perjudica la seva adaptació social, laboral i inclús familiar”, adverteix, i ho exemplifica en “el simple fet” de deixar d’anar a sopar amb els amics. I què hi ha darrere d’una persona que pateix addicció a l’esport? “Poca autoestima, personalitat obsessiva o experiències negatives amb l’aparença física durant l’adolescència”, afirma Verdaguer. El tractament mèdic, com en qualsevol addicció, passa per la psicologia i ha de comptar amb el suport de l’entorn de l’afectat.

Aquest fanatisme pels músculs està lligat a la sacralització de la dieta. Marta Pons explica que els addictes “fan dietes monotemàtiques, menjant coses com arròs, pollastre a la planxa o pasta bullida i quedant-se sempre amb el mateix grup d’aliments”. “Normalment, una persona que no fa esport menja al voltant d’1 gram de proteïna per quilogram de pes corporal, i una que fa esport com a màxim 2 grams per quilo. Molts obsessionats es passen del límit i acaba sent perjudicial”, lamenta. Pons conclou que el vigorèxic “adapta la seva vida a un menú”. En paral·lel, per aconseguir avenços més ràpids, alguns esportistes obsessionats amb el seu to muscular recorren a l’ajuda de les substàncies dopants. “Hi ha hagut un auge en el consum d’aquestes substàncies en els últims anys per la facilitat d’adquirir-les a través d’Internet”, sentencia Andy Martínez.