Saig, tres anys després

En França i el seu cos d’huissiers de justice és en el que es va emmirallar el Govern per trobar una sortida al problema endèmic en què s’havien convertit les execucions judicials civils i administratives. El que succeïa és que tenir a la mà una sentència favorable no era encara una garantia, després arribava la segona part del procés, la que s’apliqués i que el treballador cobrés la indemnització de l’expatró que li corresponia, el proveïdor els diners d’empresa que no li pagava o el propietari els lloguers que no havia percebut, per citar exemples de conflictes civils que acaben en plet per desacord entre les parts. I aquí la Batllia no era prou diligent.

A la seu judicial s’acumulaven, a més, milers de dossiers de pagaments pendents de multes, tributs o cotitzacions a la CASS. Era la darrera oportunitat que tenien administracions i parapúbliques per cobrar: obtenir el deute a través d’un embargament i l’únic òrgan facultat per fer-ho era la justícia. Tal col·lapse provocava centenars de casos de prescripció. Com que la Batllia era incapaç de complir amb els terminis previstos a la llei, els dossiers caducaven i l’administració que fos perdia l’oportunitat de recuperar els diners. Quina ha estat la conseqüència en ocasions? Demandar el Govern per la ineficiència de la justícia. El darrer plet resolt, protagonitzat per la CASS, ha significat que l’executiu hagi de pagar a la parapública 80.000 euros.

Aquest era l’escenari de col·lapse que tots els actors de la justícia coincidien que necessitava solucions i l’executiu les va impulsar en un doble vessant: creant la figura del saig inspirada en els huissiers francesos i també facultant les administracions a executar embargaments i recuperar l’impost o la sanció impagada. Tres saigs prenien possessió del càrrec el maig del 2016. Avui capitanegen una estructura de 38 persones que té una missió: executar i, per tant, cobrar. Precisament la CASS va ser una de les primeres institucions a arribar a un acord amb els saigs. Ara es declara satisfeta perquè “les execucions són àgils i no prescriuen”, malgrat que precisa que també s’ha de tenir en compte la situació econòmica del deutor i, per tant, “això no implica un cobrament important del deute”.

“No som cobradors del frac”, afirma el president de la Cambra de saigs, Xavier Granyó. Actuen en base a la llei i han de ser escrupulosos perquè “tenim un doble control. La meitat de la Llei del saig és per marcar el saig, què podem fer i què passa si fem quelcom que no podem fer, hi ha un procediment disciplinari molt dur. I després tenim el control jurisdiccional, quan executem ho fem per delegació d’un batlle”. Però si Granyó es refereix a l’empresa de cobrament de morosos és perquè la irrupció del saig ha generat aquesta mena de qualificatius, que els professionals pateixen, i dels quals es defensen.

“El nostre laboratori de treball és complicat”, admet Granyó. “Treballem amb el conflicte. Una execució la majoria de casos ve d’un conflicte anterior que s’ha acabat dirimint a la Batllia i amb la qual molt sovint no estan d’acord ni el que guanya ni el que perd” i en aquesta situació de desencontre apareix el saig “i el que ha de cobrar té pressa per cobrar i el que ha de pagar algun cop no pot però molt sovint no vol, perquè no reconeix la sentència”. Nega que no siguin prou sensibles amb la situació personal de qui ha de pagar. “La llei és molt clara, si una persona està en situació de pobresa no ha de pagar”, remarca. El que és llei, perquè així ho reflecteix la que regula els embargaments, és que el sou base és intocable. Sí que quan es tracta de deutes de pensions de manutenció del fill, el dret de l’infant preval. “S’han donat casos que s’ha embargat un ajut del Govern, sí, però quan passa això és perquè s’ha de fer front a una pensió d’aliments, el dret de l’infant és superior”.

Disfuncions

“Si ofegues algú no assoleixes l’objectiu, que és realizar l’execució, perquè la fas inviable”. Sota aquesta premissa, exemplifica, si algú amb un salari de 1.200 euros ha de fer front a una pensió de 300 “hauríem de veure si pot viure amb 900 euros”, valorant les seves despeses. Però Granyó precisa que el que es busquen son acords que “siguin equitatius i objectivament raonables”. I es refereix, per exemplificar quines propostes se surten d’aquesta definició, a un cas per un deute d’uns 10.000 euros que qui l’havia de pagar pretenia fer-ho en més de 16 anys, malgrat que tenia uns ingressos superiors a 4.000 € mensuals. Finalment, n’ha de pagar 1.500 cada mes per saldar l’impagament.

Acudir al Raonador és una de les vies que els qui no estan d’acord amb una actuació o resolució del saig poden emprendre. També arriben queixes al ministeri i es pot recórrer a la justícia. El Raonador xifra en vint i escaig les queixes que s’han tramitat des d’inicis del 2018, amb dues qüestions que es repeteixen: embargaments sobtats, sense que l’afectat n’hagi rebut la notificació , i bloquejos de la quantia en més d’un banc, en el cas de ciutadans que tenen comptes en diferents entitats, amb desembargaments que no són suficientment àgils. Sobre quina recomanació n’extreu, Marc Vila contesta que “estic treballant amb això, probablement potser s’haurà de repensar una mica l’aspecte de l’embargament, que sigui d’una manera més raonable, més proporcionada, i que doni més opcions per a la persona embargada, que en alguns moments es pot sentir amb indefensió”.

La Cambra de saigs “comparteix” que els bloquejos en més d’un compte és un focus de molèsties. I per això “s’han fet recomanacions a nivell de Cambra i d’òrgan disciplinari perquè el saig sigui més àgil per aixecar bloquejos”. Si es procedeix d’aquesta manera, exposa Granyó, és perquè el saig no sap amb quin banc té compte a qui se li ha d’executar el deute, però té un termini limitat per a fer-ho. Així que en lloc d’enviar un a un el requeriment a cada banc i esperar que respongui si aquella persona o empresa té compte o no, que alentiria molt el procés, se’n fa un de global. Pot passar que qui tingui compte en tres dels cinc bancs del país i una sanció impagada de 100 euros, es trobi que li han bloquejat la mateixa quantitat en els tres. Un cop el saig recupera els diners del primer banc que constesta i els entrega el creditor s’aixequen els bloquejos dels altres comptes. Però de vegades, no tan ràpid com l’afectat necessitaria. Sobre disfuncions en les notificacions, Granyó respon que pateixen els canvis de domicili que no es comuniquen i que ni consten al comú ni al cens. La via última és la del BOPA, però no és evident que sigui de consulta popular. I també hi ha el cas de qui ja li va bé que no el trobin, puntualitza.

Que el sistema necessita millores ho admeten els mateixos saigs. L’advocada i degana del Col·legi, Sophie Bellocq, afirma que “s’han de solucionar els problemes que s’han vist als dossiers”. I ho resumeix que “si hi hagués un registre de propietat en el qual hi constessin els embargaments, la col·laboració dels bancs, que contestessin més ràpidament, i una modificació de la Llei perquè s’embargui el que és just no hi hauria aquest problema”. Perquè Bellocq és del parer que el saig “és una figura que és necessària, és una cosa que el Col·legi va reclamar perquè a la Batllia no tenien prou gent per a les execucions i vam arribar a tal col·lapse que no s’executava res”. “La gent ha d’entendre que el saig és una cosa positiva i necessària a l’Estat de dret”, esgrimeix.

Els informes del Raonador citaven anys enrere la necessitat d’acabar amb la demora de les execucions i s’apuntava l’alternativa de l’huissier. I Vila sosté que “funciona en general d’una manera correcta, però s’han de respensar alguns aspectes que donin una mica més de garanties a l’executat, en termes de notificació de l’embargament, manera de fer-lo, terminis i procediments. ”

Doblement penalitzats?

Les oficines del saig se sustenten amb els ingressos que perceben de les execucions, tenen una funció pública però un règim és privat. I això ha generat un altre debat, si són honoraris raonables o no i si es penalitza doblement l’executat que ha de pagar. Granyó replica que “tal i com succeeix a la majoria dels països del nostre entorn, és la persona executada qui ha de suportar la despesa que el procediment d’execució comporta”. El sistema aprovat pel Govern i establert per decret té un doble vessant: el que demana l’execució ha de fer primer una provisió de fons “d’un import reduït” per garantir que tothom pot accedir-hi però que, en conseqüència, que generalment és “insuficient” per sustentar el procediment. Així que, afegeix el saig, les tarifes que perceben són de resultat: si aconsegueixen culminar l’execució cobren i, si no, no. Els honoraris es calculen d’acord a uns percentatges i en funció de la quantia reclamada. A major quantia menys percentatge: fins a 20.000 euros és del 10% i a partir d’1 milió d’euros un 2%. Granyó exposa que no només s’ha de tenir en compte que s’ha de sustentar l’estructura de les oficines, també que a major quantia executada, major risc assumeix el saig. Però també indica que en un 90% dels casos el que s’executa són “quanties molt baixes”.

Ha sobtat (i criticat) que en alguns casos un saig s’hagi fet acompanyar de la policia, o que s’hagin endut diners de la caixa d’un establiment per fer front a l’execució. El president de la Cambra de saigs explica que preveient situacions que poden ser de conflicte “necessitem l’auxili de la policia”. “Si anem a embargar una caixa ja preveiem que la persona de bon grat no ens la donarà”, justifica, i argumenta que malgrat pugui sobtar “posem-nos a la pell d’un creditor que no cobra el lloguer i veu que el negoci funciona o d’un treballador que el van fer fora, la Batllia li va donar la raó i ha de cobrar”. Assegura, però, que si l’executat justifica que necessita diners per pagar un treballador o un proveïdor se li deixa la quantitat.

Tres anys després, han instruït 30.000 expedients i l’òrgan disciplinari que els vigila una vintena de queixes. Per ara no s’ha imposat cap sanció, i hi ha un parell d’expedients en marxa. “Treballem dins del conflicte i queixes n’hi haurà”, però demanen una reflexió: “volem una societat en què les persones que intenten fer complir el contingut de les resolucions judicials i/o administratives se les rebutja, o una en la qual se’ls dona suport”.