L'activisme, un fenomen creixent

És tenir unes conviccions i defensar-les fins que t’escoltin”, “és organitzar-se per posar en qüestió l’establishment, “són totes les persones que no esperen que els facin les coses, sinó que quan veuen un problema, lluiten per solucionar-lo”, “és ser empàtic i ajudar les persones a arribar on no poden”. Són algunes de les definicions del que és l’activisme expressades pels seus protagonistes. L’activisme és, en definitiva, l’actitud de les persones que, mogudes per unes conviccions, participen en moviments de caràcter polític o social. Després de 21 anys com a secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach sap millor que ningú que el de l’activisme és un món dur. “Quan algú ve a veure’m és perquè té un problema, tot són problemes”, explica. Dues dècades després de posar-se al capdavant de l’USdA, Ubach vol fer un pas a un costat per descansar de la sacrificada vida sindical. “Si trobo algú que entri per mi, adiós muy buenas”, bromeja. Malgrat això, és conscient que ser activista implica “dedicar una part de la teva vida a millorar la vida de les persones” i per aquest motiu se sent gratificat per la seva tasca i afirma que “si tothom fos activista, viuríem en un món molt millor”. En aquest sentit, considera que els ciutadans d’Andorra no s’han mobilitzat prou durant els anys de crisi, “la prova és quan fem l'1 de maig o l'acampada pel problema dels lloguers”, però és optimista de cara al futur, ja que el present compta amb noves associacions i causes per les quals la gent està disposada a lluitar.

L’associacionisme, clau

La mobilització ciutadana és indispensable per conscienciar la societat i recordar les institucions que hi ha coses a millorar. Per a fer-ho, es fa gairebé imprescindible l’organització en associacions, grups i col·lectius que serveixin d’altaveu. Així ho pensa Agustina Grandvallet, presidenta de l’Associació de Persones amb Diversitat Funcional del Principat d'Andorra (Amida). Grandvallet, que va patir una lesió intramedul·lar que li va provocar una tetraplègia, sap que les persones amb diversitat funcional necessiten un impuls per poder desenvolupar la seva vida amb la major normalitat possible. “Mai arribes a acceptar-ho. Pots ser feliç, però mai ho acceptes”, explica. Per aquest motiu, la presidenta d’Amida considera que és imprescindible que existeixin associacions amb persones empàtiques i destaca el creixement que ha experimentat l’activisme els últims anys, fet que considera clau per entendre els avenços legislatius assolits, com la convenció relativa als drets de les persones amb discapacitat o l’adaptació dels llocs de feina a persones amb diversitat funcional. Malgrat això, Grandvallet, que ara es troba en una cadira de rodes i sap que les coses sempre poden millorar, posa de relleu que encara queda molta feina per fer.

Des de les institucions, els polítics tenen la tasca d’escoltar els clams de les associacions i intentar millorar la vida de les persones amb els mecanismes que els dona la seva posició. Fa molts anys que Marc Pons està en la primera línia de la política andorrana, però abans d’això ja treballava per millorar la vida de les persones i reclamar els seus drets. Com a vicepresident de l’associació Som Com Som, que reivindicava el col·lectiu LGBTI (Lesbianes, Gais, Bisexuals, persones Transgènere i Intersexuals), Pons va trobar una forma de donar sortida a la seva vocació de servei públic. L’excònsol menor d’Andorra la Vella, i que ara encapçala la secretaria d’Estat d’Igualtat, recorda l’assassinat de Nuno Miguel, un jove homosexual que va ser apallissat per un grup de caps-rapats l’abril de l’any 2000, com a fet clau perquè Som Com Som comencés a lluitar pels drets del col·lectiu. Malgrat que afirma que mai s’ha sentit amenaçat per la seva condició sexual, reconeix que en alguns moments als anys 90 i principis dels 2000 hi havia una certa por, especialment pels grups de skins. “En aquell moment sentíem que ens anava la vida”, comenta, posant en relleu el fet que membres de Som Com Som van haver de fer entrevistes amagant la seva identitat per por que es repetissin episodis com el del Nuno. A finals d’aquest any es constituirà una nova associació pels drets del col·lectiu LGBTI, una iniciativa que Pons aplaudeix i a la qual dona tot el suport. “Si hi ha gent jove, amb ganes i que vol lluitar pels seus drets i per visibilitzar la seva situació, endavant. Encara hi ha molts avenços per fer, també a nivell legislatiu”.

Malgrat que assegura que “la societat sempre ha estat molt respectuosa” amb la condició sexual, Pons assenyala que en moltes ocasions les persones no actuen correctament per desconeixement. En aquest sentit, reivindica el paper que juguen les associacions: “L'activisme permet que hi hagi més permeabilitat entre col·lectius, les institucions i la gent. Amb informació cauen molts mites perquè el desconeixement genera por i la informació genera confiança”. Així, Pons entén que els polítics necessiten el ciutadà per conèixer millor les necessitats de la societat i poder aplicar polítiques que donin la millor resposta a la realitat que viu la gent: “Les institucions estan legitimades per tirar endavant polítiques, però sense l’activisme i la participació de la societat civil a vegades no es té tota la informació o es té informació esbiaixada. Tenir tota la informació en el debat públic permet prendre decisions amb la implicació de diferents actors socials, i això sempre enriqueix”.

Auge del feminisme

Un dels debats que ha arribat als carrers del Principat gràcies a l’activisme social és la despenalització de l’avortament. Un tema polèmic sobre el qual s’han hagut de pronunciar els polítics en un context d’eleccions generals que els ha obligat, en molts casos, a haver de definir la seva posició al respecte. El 29 de setembre del passat any es va celebrar la primera marxa pel dret a avortar a Andorra, que va estar impulsada per Stop Violències. La seva presidenta, Vanesa M. Cortés, posa de relleu la importància de reflexionar sobre els drets de les dones: “Quan vaig arribar el 2014 no es parlava d’avortament. Que hagi sortit el debat en unes eleccions és una victòria de l’activisme”. Malgrat això, Cortés admet que les associacions feministes tenen molta feina al davant al Principat, ja que considera que es troba molt lluny d’altres llocs en termes de lluita de drets: “A Andorra estem uns 50 anys per darrere de Catalunya en termes de mobilització ciutadana”. Sobre aquesta idea, explica que el Govern “vol estar constantment controlant-ho tot”, la qual cosa considera que “no és bo perquè no dona llibertat ni recursos als ciutadans”..

L’última associació a sumar-se a la causa del feminisme, almenys de manera oficial i ja constituïda, ha estat Acció Feminista, que, presidida per Antonia Escoda, es va fundar el passat mes de desembre. Escoda recorda que abans ja hi havia dones que lluitaven pels seus drets, però reconeix la importància que té l’associacionisme per tenir més força. A títol personal, explica que l’esperit de protesta li va sorgir des de petita: “Això és com Obèlix, que va caure en la poció i es va fer així de fort. A ma casa, els meus pares van haver de fugir d'Espanya perquè eren militants del partit comunista i des de sempre he tingut aquest esperit gràcies a ells. A casa sempre s'ha militat en organitzacions, partits, associacions... Hi ha vegades que penses en una mica de tranquil·litat, però sempre hi ha una causa per la qual lluitar”. El principal objectiu de la lluita és, segons afirma, provocar un canvi de mentalitat en la gent.

Cuidant el futur

En un país de natura com Andorra, la conscienciació pel medi ambient és primordial. Per aquest motiu, molts ciutadans tenen present l’impacte que tenen les accions de les empreses i les administracions en l’entorn, però aquesta preocupació no sempre es tradueix en mobilització social. L’Associació Protectora d'Animals, Plantes i Medi Ambient d'Andorra (Apapma) lluita per protegir el medi ambient en el Principat, una tasca complicada que, segons afirma el seu president, Carles Iriarte, no compta amb la participació que hauria de tenir. “Al meu entendre és molt important i és una cosa bàsica perquè veient com evoluciona el món, la societat ha de cridar i lluitar, perquè si ho hem de deixar en mans de la gent que mana...”, critica. Això no obstant, Iriarte assenyala que s’han fet avenços els darrers anys en la protecció del medi ambient i reconeix que, en gran part, ha estat gràcies a la mobilització de la gent: “Quan les persones s’informen de com està la situació, sempre hi ha una reacció. La llei de recollida selectiva, per exemple, va venir molt de la mà de la participació ciutadana”.

Un dels moviments per la defensa del medi ambient que més força ha pres els últims temps tant a Andorra com a la resta del món és el fenomen Fridays For Future, a través del qual els estudiants organitzen accions de protesta per demanar als governs una major conscienciació amb la protecció de la natura. Un dels principals impulsors del moviment al Principat, Mateu Bracque, explica que per ser activista des de tan jove (té 17 anys) has de ser immune als comentaris negatius i tenir la determinació de “defensar les teves idees i el que penses que és millor per a la societat”. El passat 27 de juny, els joves del FFF van lliurar una demanda de declaració de l'estat d'emergència climàtica a tots els grups parlamentaris a la recepció del Consell General. Una acció simbòlica que, això no obstant, pot marcar el futur del Mateu, ja que vol estudiar ciències polítiques a París. “En certa manera sí que m'agradaria poder canviar les coses des de dins, des de les institucions”, comenta. Mentrestant, manifesta entre rialles que espera que els problemes mediambientals estiguin solucionats abans. Sigui com sigui, la lluita està assegurada.