Identitat andorrana?

Està clar que la identitat andorrana s’està perdent i és normal perquè no s’està fent gairebé res per conservar-la davant una immigració massiva, i quan hi ha fenòmens com aquest, en què els forans són majoritaris, la seva cultura s’acaba imposant”. Així de contundent es mostra Òscar Ribas, una de les veus més crítiques amb l’evolució dels darrers anys i que considera que “per mantenir la identitat és necessari que hi hagi períodes perquè pugui existir un procés d’assimilació i aquí no ha succeït”. Ribas és el més crític dels entrevistats perquè veu que “els immigrants aporten coses molt positives, però no s’ha respectat el temps natural perquè es vagin integrant i es crea un moviment endogen pel qual tenen tendència a relacionar-se entre ells mateixos”. Aporta dades d’un estudi sobre assimilació que indica que “la integració requereix que com a molt el deu per cent de la població sigui immigrant en períodes d’entre cinc i deu anys, perquè llavors aquest deu per cent s’integra perquè la barreja és paulatina”. I posa un exemple: “Si els sis milions de catalans se’n van de cop a viure a Madrid, quant duraria la identitat pròpiament madrilenya?”. L’Excap de Govern aposta perquè “es faci més feina a les escoles i a nivell social perquè són els mitjans que funcionen per a la integració”. Però remarca que l’únic mitjà fiable és “regular la immigració, però s’ha de tenir en compte que tindria un impacte econòmic i social”.

Per a Vicenç Mateu, la identitat nacional és un procés “que està en permanent creació i transformació”. L’exsíndic i actual ambaixador posa de manifest que “històricament hi havia un pilar fonamental d’una xifra propera a les cinc mil persones que vivien al país des de l’època medieval fins a principis del segle XX, però durant el segle passat es va transformar, especialment a partir dels anys seixanta amb l’arribada d’importants fluxos migratoris”. Per a Mateu, la identitat andorrana històrica “no s’ha perdut, sinó que ha canviat per aquesta arribada massiva i s’ha anat transformant”. L’actual “no es pot entendre sense les aportacions que ha fet la gent que ha arribat, especialment primer els espanyols i després els portuguesos, encara que també d’altres nacionalitats”. Mateu recorda que “als anys setanta neix la consciència que cal reforçar la identitat pròpia i es crea el programa educatiu d’institucions andorranes i més endavant es potencia amb l’escola andorrana i l’obligatorietat de l’ensenyament del català”. L’escaldenc indica que, per veure “com ha canviat, només cal comprovar les llistes electorals de les últimes eleccions en què els cognoms no tenen res a veure amb els de les persones que optaven històricament als càrrecs polítics”.

Segons l’exconseller Ladislau Baró, la identitat “és diferent si s’analitza la del segle XIX amb la que hi ha a partir dels anys seixanta, però no crec que es perdi, sinó que es modifica”. Per al lauredià, “el pilar clau de la identitat andorrana es manté a través de les institucions històriques com el coprincipat, el consell o els comuns i amb característiques pròpies com la forma de viure sent un microestat entre dos grans països o l’àmbit cultural amb els vincles amb Catalunya i Occitània”. Baró afirma que “no està en perill perquè simplement va evolucionant perquè és un concepte dinàmic en què influeixen també els factors demogràfics, econòmics o l'empremta dels mitjans de comunicació”. Manifesta que, “en tot cas, si es contempla des d’un punt de vista nostàlgic, és evident que la nostra identitat té poc a veure a la que podia haver-hi quan jo era petit, més enllà de les especificitats som una societat moderna, occidental i europea típica del segle XXI”.

La doctora en geografia i sociòloga Maria Jesús Lluelles considera que “la identitat nacional és un concepte evolutiu i, per tant, no té res a veure la realitat actual amb la del 1970”. Apunta que “la immigració ha fet canviar la identitat, però això no és ni millor ni pitjor, sinó diferent”. Per a la professora de la UdA “la transformació social i econòmica l’ha fet canviar i, si es miren les fotografies antigues, es pot comprovar fàcilment perquè la imatge no té res a veure amb l’actual”. Lluelles indica que “jo no parlaria de perill perquè jo, per exemple, soc andorrana, filla de nouvinguts i no em sento ni més ni menys andorrana que qualsevol altre, incloent-hi als qui provenen històricament de cases pairals”. Afegeix que “al cap i a la fi no ets més ni menys andorrà perquè les teves arrels s’endinsin en generacions anteriors perquè, si tothom grata al seu passat, en algun moment hi ha algú de la família que va acabar immigrant a un altre territori”. I destaca que “afortunadament s’ha superat aquella distinció que existia abans respecte als andorrans de primera generació, segona o tercera”.

L’exsecretari de la delegació del Copríncep Episcopal, Joan Massa, incideix que “hi ha una consciència des de fa dècades respecte que cal reforçar la identitat andorrana i la prova més evident és que es decideix crear l’escola andorrana quan ja hi havia sistemes educatius que funcionaven i que donaven resposta a les necessitats”. La pregunta que es fa Massa és si “és suficient l’escola andorrana per mantenir la identitat?”, i ell mateix resol el dubte: “Crec que cal fer més.” Per a Massa, el concepte identitari és important perquè “sense saber d’on venim és difícil saber on volem anar i més en un escenari d’un acord amb la Unió europea i la tendència cap a la globalització”. Comenta que “hi ha un nexe comú amb els pobles de l’Europa continental que està format pels pilars dels llegats de Roma, al qual es va afegir el cristianisme”. El concepte identitari està íntimament relacionat amb “el que han fet els andorrans al llarg de la història per ser ells mateixos, tenint en compte que durant molts segles van ser petits i pobres enmig de dos grans estats i van lluitar sempre per ser lliures i independents”. Fa referència al Manual Digest en què Fiter i Rossell ja tracta el tema identitari i afirma que “veig que els meus conciutadans tenen idees pertorbades i confuses respecte a qui som”. Aquest tema ja preocupava al segle XVIII i és un dels motius pel qual el Consell fa l’encàrrec a Fiter i Rossell i “continua sent una pregunta que la societat andorrana es fa constantment”. Un punt important per refermar la identitat “té lloc amb el procés constituent en què el poble andorrà para, reflexiona i decideix cap on vol anar”. Massa també s’autopregunta respecte a “què és la identitat? La història, la cultura, les tradicions, el passaport, el territori?”. I conclou destacant la importància del concepte identitari perquè, citant Winston Churchill, “si un mira molt lluny enrere, veurà molt lluny en el futur”. El notari Isidre Bartumeu apel·la al Manual Digest “l'oracle de la saviesa andorrana” per parlar d’identitat. Destaca el Concepte de neutralitat: No decantar-se per cap dels bàndols que pugnaven dins dels regnes veïns a Andorra amb l'objectiu de preservar la sobirania. Aquest “és un dels elements que progressivament va assentant l'especificitat andorrana”. Recorda també les definicions precises que fa Josep Pla de la manera de ser dels andorrans quan afirma que "L'andorrà és un home sòlid, de contractació segura, paga bé, té una gran capacitat per al comerç i una compressió molt fina per al rejoc bancari. L'andorrà (...) és un home caut, de gran ponderació, valent sense ser temerari, silenciós, acostumat a tenir sempre l'enemic a quatre passes. Això li dóna molt seny i extrema discreció". Isidre Bartumeu indica que “avui en dia no hi ha un perfil identitari comú a la societat. AndorIsidre Bartumeu indica que “avui en dia no hi ha un perfil identitari comú a la societat. Andorra està feta de temps i memòria. Només s'entén Andorra si se l'estima.” Assenyala que la identitat andorrana ha canviat, s’ha diluït i s’ha transformat tant a causa del creixement demogràfic com per la influència de la globalització i aquest segon aspecte és comú a gairebé tot el món”. Considera que “un estat petit com Andorra ha de reforçar els seus elements identitaris perquè cal que es diferenciï dels veïns. Si no ens diferenciem gens dels veïns, la tendència és a acabar junts amb els veïns”.