25 anys del Monsa

Era el dia assenyalat perquè Marc Forné,l'únic candidat a cap de Govern per succeir Óscar Ribas, presentés el seu programa per encapçalar el nou executiu. Primer dia del Pont de la Puríssima de 1994 i l’avinguda Carlemany plena de turistes, visitants i residents, bullia d’activitat.Poc abans de les 16.00 hores, un tràiler carregat amb 20 tones de sucre se saltava un semàfor en vermell a la confluència del cèntric eix comercial amb l’avingudade les Escoles. El camió, avariat i sense frens, va iniciar una cursa mortal i desbocada d’uns 300 metres, des de la plaça Coprínceps i va guanyar velocitat fins a arribar als 80 o 90 quilòmetres per hora a causa de la pendent, i va atropellar dos vehicles –que van cremar de seguida. Després es va emportar per davant almenys cinc turismes més per acabar la seva boja i macabra cursa estavellant-se literalment al centre comercial Monsa. El balanç, nou morts –tot dones– i 45 ferits. Un dels episodis més tràgics i dramàtics de la història d’Andorra farà el proper 6 dedesembre 25 anys. Òscar Ribas era el cap de Govern en funcions. “Aquell 6 de desembre veníem d’un restaurant d’Encamp, de fer el dinar de comiat de tot l’equip de Govern”, recorda Ribas. “Baixant ja vam veure que hi havia una gran cua i els agents ens van explicar que havia passat”, indica. “Vam arribar allà i estava tot acordonat i, poc després, ja ens vam assabentar de tot i les víctimes que hi havia”. A l’excap de Govern també li va tocar viure, 12 anys abans, un dels altres grans accidents tràgics al país. “No va ser com els aiguats del 82, que va durar alguns dies, en un accident així, poca cosa més podíem fer que atendre les víctimes i els familiars”. Ribas recorda que “va ser un accident, instantani i puntual on, desgraciadament, hi va haver nou víctimes, però no es pot comparar amb els aiguats. Llavors van passar fins i tot mesos fins que el país es va recuperar de les conseqüències i va anar recobrant la normalitat” exposa. “Amb els aigüats de l’any 82, [el de l’accident del Monsa] va ser un dels episodis més recordats del nostre mandat” subratlla Ribas. “Potser feia una hora que havia passat i ens vèiem envoltats de gent ensangonada, altres en estat de xoc, que no sabien on anaven ni d’on venien. Hi havia un munt de gent ajudant, però nosaltres havíem de fer la nostra feina, que era enregistrar-ho tot”, comenta amb certa resignació Lluís Dejuan, el president de l'Associació Andorrana de Vehicles Antics (AAVA) i operador de càmera de Televisió Espanyola l’any 1994. “Són moments durs i de molta responsabilitat, perquè ens va tocar dirigir l’operativa, prendre les mesures urgents, que ho vam fer el millor que van poder” intervé de nou Òscar Ribas. Dejuan explica que “estava a prop de la Seu cobrint una altra tema, fent una peça. Ens van trucar dient que hi havia hagut un accident greu i vam dir “ara pugem” perquè érem dues càmeres i també teníem la corresponsalia d’Antena 3. Ens van avisar que el millor era deixar el que estàvem fent i pujar a Andorra”. rememora. “En arribar, l’accident acabava de passar, feia poca estona i tot just havien acabat de treure les víctimes i, fins i tot, encara hi havia ferits.” Dejuan explica que “en el mateix moment ens vam posar a la feina i vam agafar la càmera que portàvem al cotxe”. “Va ser molt dur perquè un agafa la càmera i es posa a gravar sense ser conscient del tot del que estava passant. Més tard, quan revises les imatges per valorar tot, és quan veus la dimensió de la tragèdia i quan te n’adones que allò va ser molt greu”, exposa. “Quan vam sentir de debò la magnitud de tot plegat, també, és quan veus que passes per sobre dels paquets de sucre, tens ferits i víctimes al costat... [silenci] Va ser una catàstrofe”, recorda. “Veus allà molta ferralla amuntegada, ferits, sents crits i plors, paquets de sucre, es començava a fer de nit i, ja et dic, fins a passades les hores no te n’adones de la veritable gravetat de tot”, insisteix l’exoperador de càmera. “Un record dur, molt dur, i una imatge impactant i tètrica que, 25 anys després, no marxa del teu cap”, culmina. Bruno Lasne, actual director adjunt del cos de Policia era el 1994 un agent del servei. Aquell dia feia només dues hores que havia començat la jornada. “Va ser una situació dantesca, gairebé de terror i una d’aquelles coses que no es poden oblidar. Estava de patrulla de tarda. Fèiem jornades de 8 hores i tot just havia començat a les 2 de la tarda quan vam rebre l’avís” recorda Lasne. “Arribar i trobar-nos aquell horror ens suposava molta impotència perquè, al principi, no saps que fer ni per on començar”, afegeix. El director adjunt rememora aquell dia i afegeix que “veus moltíssima gent plorant i el primer reflex que es té és socórrer les víctimes. Eren moments de pànic i de no saber qui necessitava tenir prioritat a l’hora de rebre les atencions. A poc a poc van anar apareixent altres companys i ens vam començar a organitzar”. Lasne, esbufega, i després d’una pausa de dos segons i apunta que “malauradament, en els meus 33 anys com a policia l’accident del Monsa no ha estat l’episodi més dur que he viscut i mira que aquest ho va ser”. Les avingudes Meritxell i Carlemany eren llavors de doble sentit i no era el passeig per a vianants que coneixem ara. Arran de l’accident, la primera mesura urgent que es va implementar va ser la prohibició d’accès a l’avinguda Carlemany i Meritxell dels camions de gran tonatge. “Marc Forné, poc després de ser investit, ja va prohibir l’entrada de camions de gran tonatge, tot i que crec, parlo de memòria, que ja hi havia un senyal petit i que no era prou visible de prohibició d’entrada d’aquests vehicles”, rememora Lluís Burgués, exdirector de l’Hospital de Meritxell i responsable de Sanitat, també en funcions, el 1994. Burgués relata que “estava al ministeri tractant altres coses i la secretària que teníem ens va informar que un camió havia topat contra el Monsa. En aquell moment, tots els que estàvem allà vam tenir una sensació d’incredulitat”. El doctor afegeix que “és que no ens ho crèiem i ens dèiem ‘no pot ser, no pot ser’. Em vaig desplaçar cap a la zona de l’accident i ja estava bastant organitzada, per part de bombers i el SUM, tota la tasca d’evacuació de ferits”. “El trasllat del xòfer a l’Hospital de Meritxell el vam fer nosaltres, amb un cotxe patrulla”, exposa Lasne. “Totes les ambulàncies estaven ocupades i amb els mitjans que teníem vam intentar ajudar de la manera que fos possible. A més, per raons de seguretat, portar al xofer era una bona opció”, afirma l’actual director adjunt de la Policia. Dejuan puntualitza que “la nostra feina no va acabar aquell dia. Vam seguir, professionalment, tot el procés posterior, el judici al conductor del camió, quan es va suicidar, i totes les informacions derivades de l’accident”, conclou.“[El conductor] Estava desorientat, en estat de xoc i tota l’estona repetia el mateix”, fa memòria Lasne. El doctor Burgués reprèn el fil del seus records i apunta que “vam tenir sort que només feia uns mesos que s’havia activat el trasllat de l’antic centre hospitalari de Santa Coloma fins a l’actual de Meritxell”. En aquest sentit el fet que el servei d’urgències estigués en funcionament va alleugerir, en certa manera la dura situació, perquè “es va poder atendre una cinquantena de ferits en un espai d’hora i mitja-dues hores. Al centre de Santa Coloma hauria estat totalment inviable”, indica Burgués que afegeix que “l’evacuació dels ferits més greus cap a Barcelona i Tolosa també va funcionar d’una manera excel·lent”. En aquest punt, l’exdirector de l’hospital recorda que “hi havia el cas d’una nena que va haver de ser traslladada en helicòpter a Tolosa per una intervenció extremament urgent i no sabien qui era. Després, en el recompte de ferits, es va saber que era la filla d’uns dels metges que estava treballant en aquell moment i ni ell mateix sabia que era la seva filla la nena ferida que s’havia evacuat, perquè la dona que acompanyava la filla va morir. Es van donar moltes situacions molt impactants”. Tothom destaca en la seva exposició que “la gran predisposició dels professionals del país i de la gent per ajudar”, un aspecte que va arribar a ser cabdal en uns moments dramàtics i terrorífics. L’impacte d’una tragèdia, inesborrable que, encara 25 anys després, posa la pell de gallina.