L'esport i les dones

El camí cap a la igualtat social entre homes i dones en el món de l’esport encara, en ple segle XXI, es troba ple de pedres. Molts estereotips a trencar, barreres a enderrocar i tòpics a eliminar que demanen un canvi des de la base. No hi ha esports d’homes i dones i que es tipifiquin les activitats per sexe és encara un llast que s’ha de treballar per deixar enrere. La campanya T’ho estàs perdent que es promou des del gener a Catalunya amb l’objectiu de fomentar l’esport femení en els mitjans de comunicació, és només un primer pas per treballar en la normalització.

Vicky Jiménez Kasintseva ha estat la darrera irrupció internacional de l’esport andorrà. “Al món del tenis els homes i les dones estan bastant igualats i jo, personalment, no noto tant aquestes diferències”, introdueix la jove tenista. Ara bé, Vicky considera que el seu esport “tracta per igual homes i dones”, un extrem que no es respecta en altres disciplines com “el futbol, el bàsquet o el voleibol, que sí que em sembla que no consideren la dona al mateix nivell i s’hauria de tractar per igual”. La jove creu que “homes i dones mereixen el mateix tracte perquè fan els mateixos esforços, amb les seves constitucions, ja que les dones tenim menys força que els homes”.

Míriam Torra és considerada la dona més forta d’Andorra. Responsable d’entrenadors del Club Artística Serradells, la seva gran passió és el crossfit. Avui dia encara hi ha gent que se sorprèn de veure una noia en un esport d’aquestes característiques. “Hem de partir de la base que el crossfit és una activitat que encara no es coneix gaire i quan ho intentes explicar ja et miren estranyats perquè una noia ho practiqui”, comenta Torra. En aquest sentit afegeix que “la gent del meu entorn, com que ho sap, ho tenen molt interioritzat però sí que he rebut comentaris de: ‘Ui, si segueixes fent aquest esport acabaràs tenint un cos com un home’ i coses així”. A l’hora de rebatre aquest tipus de comentaris, la Míriam té molt clar que “el que m’importa és estar a gust amb el meu cos i el meu esport i punt. És evident que la complexió m’ha canviat des que faig crossfit però d’aquí a que et diguin això, no”. Les xarxes socials han ajudat bastant a la visibilització de l’esport femení. “Sobretot en el fet que les nenes vegin i es familiaritzin amb referents femenins”, destaca Margot Llobera, “i en el meu cas això va ser molt important perquè referents masculins en tens sempre. A més si veus noies ho veus més a prop i empatitzes més, no només en els esports, sinó que també és positiu tenir referents femenines en el món científic o educatiu, per exemple”. “Evidentment que el tracte no és el mateix i hauria de ser molt més igualitari. Encara té més visibilitat qualsevol activitat masculina que femenina i entenc que no hauria de ser així”, destaca.

Margot Llobera també és una dona en un món d’homes. Pilot de raids, assegura encara que no entén “per què hi ha tanta diferència de tracte entre homes i dones si l’esforç que fem és el mateix”. En aquesta línia apunta que “si mai ens hem qüestionat l’esport d’homes, no sé per què es qüestiona el de les dones”. Per a Llobera, l’epicentre del problema està ben detectat. “Els mitjans de comunicació. Veus les notícies i és increible la diferència de tracte, tot i que darrerament sembla que se’ns fa una mica més de cas. Això sí, en esports més minoritaris”. Campiones com Queralt Castellet, Gisela Pulido, Carlota Prendes o, aquí a Andorra, Mònica Dòria, per posar alguns exemples, queden en l’anonimat i Llobera trenca una llança en favor d’elles. “En el fons, tot és un negoci”, indica. “La cultura de l’esport s’ha de canviar una mica i valorar tot el que tenim. M’agradaria veure un dia a les notícies el mateix espai per homes que per dones i, fins i tot, que fos obligatori”. És evident que queda moltíssima feina a fer encara “i reconec que se n’està fent molta” però “no m’entra al cap per què segueix existint aquesta barrera i aquesta diferència tan brutal de tracte, al món de l’esport i en les dificultats a l’hora d’aconseguir els mitjans per practicar-lo”. Per a Llobera és evident que “tots sortim en igualtat de condicions i homes i dones fem el mateix i ens trobem les mateixes pedres al camí”.

En el món del motor, una disciplina que encara és considerada per la majoria de la ciutadania com “un esport d’homes”, la Margot viu una situació ben curiosa. “A mi em passa l’efecte contrari. No em miren estranyats ni em deixen de costat, sinó que com que és un esport on passen moltes coses i t’hi estàs moltes hores, com pot ser el Dakar, empatitzen més amb mi i m’ajuden amb qualsevol problema”. “El públic, fins i tot, m’anima més a mi que als homes”, riu. La pilot explica que la presència de les dones al motor “a poc a poc deixa de ser notícia i s’ha passat, en algunes proves més accessibles del: ‘Mira, hi ha una noia!’ al ‘quantes noies hi ha!” Laia Sanz, 13 vegades campiona del món de trial i 5 vegades campiona del món d’enduro no ha gaudit del reconeixement que, de ben segur, mereixen les seves fites. “O l’Anna Carrasco, que es va convertir en la primera dona a guanyar el campionat de món de Supersport 300.4 ”, apunta Llobera. “Si fossin homes ja tindrien gairebé la vida solucionada”, lamenta. La Margot explica amb resignació que “precisament l’altre dia vaig coincidir amb una pilot de moto-e, de motos elèctriques, que havia fet el mundial i em detallava la quantitats d’oportunitats que ha perdut només pel fet de ser una dona i ho ha vist”.

“Treballo al Lycée –intervé Míriam Torra– i, moltes vegades, són els mateixos nens qui em diuen: ‘Apa, però com fas això si ets una noia!’ i queda clar que la pedagogia ja s’ha de fer des que són petits”. Margot Llobera assenteix amb el cap; “crec que és un tema d’educació, simplement. Ara parlàvem de Laia Sanz i recordo com ella algun cop ha explicat que, quan era petita i feia trial, els pares dels nens que corrien amb ella els deien que una nena no els podia guanyar”. En aquest sentit, el problema ja és de base perquè “si als nens se’ls inculca això de petits, ja anem malament”. Ara bé, reconeix que hi ha estereotips que es comencen a trencar i que “s’estan fent passes de gegant” a l’hora d’avançar. “És que el tema no és ser noi o noia és tenir les condicions, mentalitat i aptituds adeqüades”, subratlla.

Marina Fernández és jugadora de l’Enfaf i la capitana de la selecció de futbol. “Guanyar en visibilitat faria avançar en l’esport femení i en la diferència de tracte que encara hi ha.” Aquest és un problema que “entra en el raonament de les persones”, afegeix la Marina. “Venim d’una societat masclista on a la dona no se la tenia en compte. Ara sembla que a poc a poc això està canviant i s’ha d’aprofitar d’alguna forma aquesta onada de feminisme que sembla que estem vivint”. El futbol ha estat, potser, l’esport més afavorit en aquest avançament. L’entrada d’Iberdrola a la lliga femenina espanyola ha permès el ressò del gol a les noies, omplir algun estadi i que noms com Jenni Hermoso, Marta Torrejón, Alexia Putellas o Vicky Losada comencin a no ser desconeguts. “Al futbol és on es veu molt més masclisme i això no ha canviat”, assegura Fernández. A Espanya i a França, el futbol té més visibilitat però a Andorra, el camí és molt més llarg i segons Fernández “és complicat perquè som un país petit, el futbol és un esport col·lectiu i no tenim la repercussió que potser hauríem de tenir per ajudar les nenes a practicar el futbol”. Per a la Marina “els esports no tenen sexe i és il·lusionant veure una nena jugar a futbol com a un nen fer patinatge”.

“M’he trobat molta gent que ens diu: ‘Però tu fas rugbi?’ i sembla ridícul que hàgim d’explicar que sí, que hi ha noies que fem rugbi”, comenta Paula Calvo, jugadora del VPC femení. Potser aquest esport sí que es troba una mica més arrelat per tradició al país, però la Paula creu que “a la societat encara hi ha present que la dona ha de ser més tranquil·la o més tova, allò del sexe dèbil, i per això els estranya veure dones en els esports amb contacte”. Un dels tòpics que més molesta la Paula és que si fas rugbi “ets forta, grossa, marimacho i has de ser lesbiana”. Un prejudici que, assegura, és més espanyol perquè aquí a Andorra “som poques i ens coneixem totes”. I es pregunta, “què ha de tenir a veure l’orientació sexual amb l’esport que es practica?”

Vicky Jiménez, tenista

L’Open d’Austràlia, una fita majúscula El 2020 serà sempre un any molt especial per a Vicky Jiménez Kasintseva. La jove tenista andorrana es va coronar a Melbourne i va aconseguir el títol de l’Open d’Austràlia júnior, amb només 14 anys, i competint contra rivals 3 i 4 anys més grans que ella. Sap que pot escriure el futur amb la lletra més preuada i amb la millor cal·ligrafia. Maduresa, cap fred i treball, d’una esportista que segueix tirant parets a terra i fent història.

Marina Fernández, Jugadora de l’enfaf femení i la selecció de futbol

El futbol femení agafa el seu lloc El futbol és, potser, l’esport femení que més ha repuntat en els darrers anys. A Espanya i a França comencen a tenir el seu racó a la informació esportiva pèrò, igualment, assegura Marina, “és l’esport on encara resideix més quota de masclisme”. Capitana de la selecció, espera que a Andorra “es guanyi en visibilitat”.

Margot Llobera, Pilot de raids

El somni del Dakar, ben present En un món, eminentment masculí com és el del motor, Margot Llobera ha sabut guanyar-se el suport de la gent i que, en part, se li reconegui la seva feina. Explica, divertida, com en algunes curses la gent empatitza més amb ella per ser dona però, en canvi, no entén per què hi ha tanta diferència amb els homes en tracte.

Míriam Torra, Esportista de crossfit

La dona més forta d’Andorra Com a guanyadora del torneig nacional, va ser la representant femenina per Andorra als CrossFit Games celebrats a Madison, Wisconsin (Estats Units) i també és la responsable d’entrenadors al Club Artística Serradells. El crossfit dona molta importància a la força i a la intensitat dels exercicis i la Míriam és una de les millors. Torra celebra que al món de l’esport “cada vegada hi ha més noies i potser això ajudarà a trencar certs tòpics”.

Paula Calvo, jugadora del VPC

El rugbi no entén de sexes Jugadora del VPC femení, Paula Calvo separa obertament els tòpics. “A Andorra ens coneixem totes i no s’estila tant, però ens hem trobat moltes vegades que la gent s’estranya quan veu un equip femení de rugbi, perquè ho consideren un esport bèstia, només pel fet de veure melés o placatges”. Per a la Paula “encara queda molta feina a fer i, de fet, ens donem suport entre nosaltres, amb noies d’altres esports”.