Tatuar-se com a vàlvula d'escapament

Els salons de tatuatges han experimentat un notable creixement en el darrer any i cada vegada són més les persones que, a través de la tinta, volen mantenir vius els seus records i sentiments. Les restriccions de drets que ha comportat la pandèmia ha estimulat noves vies d’escapament i els tatuatges han estat per a molts una aproximació a la llibertat. Gravar-se una frase, una il·lustració o una data carregada de simbolisme a la pròpia pell és una expressió artística que ha servit per reforçar identitats desdibuixades en uns temps convulsos.

“Entre la mascareta, el no sortir de casa i el poc contacte social que hi ha, la gent està perdent una mica la seva essència. Això ha generat una espècie de reacció en la persona que vol distingir-se d’alguna manera i nosaltres ho hem notat en una major afluència de clients que busquen fer-se un tatuatge”, explica Joel Da Silva, propietari de l’estudi The Black Cat Tattoo. Amb una dècada d’experiència al sector, va apostar per obrir el negoci el setembre passat i des de llavors assegura que la facturació ha crescut un 40%, amb pics de feina que han coincidit amb la lliure circulació per les fronteres. Al dia atenen una mitjana d’unes quatre persones, amb processos que poden anar dels 20 minuts fins a les vuit hores en funció de les característiques del tatuatge, i actualment tenen una llista d’espera d’un mes. “Vas a una cafeteria i te n’adones com amb la pandèmia estan treballant a un ritme normal, però nosaltres estem creixent i treballant a un nivell fort”, expressa.

Tot i ser de les activitats econòmiques que van anar a la cua en el procés de reobertura, Pako Toscano, propietari de l’estudi Crazy Circus Tattoo, afirma que el 2020 “és l’any que més hem treballat amb diferència”. “La gent durant el confinament no ha gastat tants diners i molts a l’estar en ERTO no han pogut anar de vacances, així que s’han gastat els diners en capricis com poden ser els tatuatges”, declara. A més, constata que a Andorra “es nota cada vegada més l’auge” per una pràctica que “arriba una mica tard al país”. “Vas a ciutats grans i veus molta gent tatuada”, afegeix Toscano, que creu que “ara es veu amb uns altres ulls” quelcom que fins fa uns anys generava reticències per les conseqüències que podia arribar a tenir en l’àmbit laboral.

De fet, a banda dels tatuatges, aquest tipus d’estudis també ofereixen altres serveis com els pírcings que també han estat força demandats. “Hem fet al nas, als llavis, un munt d’orelles....”, enumera Da Silva, que insisteix en “la recerca d’identitat” com la motivació principal d’aquest fenomen. De fet, malgrat la mascareta, posa com a exemple a la seva parella, que es va anar a operar els llavis quan tot just es va acabar el confinament.

Els perfils

Tot i que cada vegada hi ha una major acceptació, als tatuatges els segueix costant trencar els estigmes socials que els acompanyen. “La gent de classes socials altes, potser per l’educació que han rebut, s’ho pensa més per la reacció que puguin tenir les seves famílies i que no els donin un disgust”, comenta Toscano. Majoritàriament, defineix el seu públic com “gent de classe obrera”, acostumada a veure tatuatges en el seu entorn més proper. No obstant això, apunta que “cada cop es tatua més gent que abans era anti-tattoo”. “Molta gent és aprensiva a les agulles i diuen que moriran a la camilla, però després se n’adonen que no és per tant. El 80% dels que venen acaben tornant a fer-se’n un altre”, destaca. Així mateix, Da Silva remarca que en el darrer any ha passat pel seu estudi força gent que s’ha tatuat per primera vegada. “La primera peça un s’acostuma a fer una cosa petita, la gent que ve a fer-se tatuatges grans ja està ficada en aquest món”, indica.

Amb relació als perfils, Da Silva subratlla que s’ha notat un augment de clients entre el públic més jove, ubicat en la franja d’entre els 18 i els 30 anys. Quant al gènere, no té dubtes en asseverar que les dones “són més afins a fer-se modificacions”. “Les dones sempre ho porten més al dia això de cuidar la part de la imatge i l’estètica ”, reafirma. Una tesi que també subscriu Toscano a partir de la clientela que ha passat pel seu estudi. “Els homes de 40 o 45 anys cap a dalt ja no venen perquè són més antiquats. Les dones poden arribar a tatuar-se amb més de 50 anys o fins i tot 60 anys també”, cerciora. Igualment, nega que el preu pugui arribar a ser una barrera.

“Econòmicament és accessible per a totes les classes, però és cert que no deixa de ser un caprici”, diu. El preu mínim que fixen per una lletra o un símbol són uns 60 euros, que ve a ser el 70% de les demandes que reben. En canvi, per a peces més grans, cobren en funció de les dimensions del tatuatge. “Si et fas un braç poden ser quatre o cinc sessions a uns 350 euros cadascuna d’aquestes. Així que si et fas un braç sencer pot pujar fins als 1.500 euros”, valora. Per la seva banda, Da Silva estima la gent que demana peces grans “s’està deixant uns 500 euros sense problemes”, mentre que en el cas de tatuatges més petits ofereixen una tarifa que gira al voltant dels 80 euros.

Quant a les parts del cos predilectes per tatuar-se, entre la clientela hi ha uns patrons homogenis que varien en funció dels gustos de cada persona. En aquest sentit, els braços, les mans o el coll són zones recurrents per gravar-se un tatuatge. “La gent que s’ho fa li agrada que es vegi”, afirma Toscano. No obstant això, admet que entre les dones també s’observa una tendència “per fer-s’ho més amagat a les costelles”. Respecte als dissenys, Da Silva assegura que en el darrer any han fet moltes més frases que temàtiques d’il·lustracions, una comportament que té la raó de ser “en els missatges d’ànim” que la gent s’ha volgut gravar després d’un any difícil. A tall d’exemple, una de les frases profundes que recorda haver tatuat recentment era d’una noia que en anglès es va sobreimpresionar: ‘Jo vull, jo puc’. De totes maneres, puntualitza que la particularitat dels dibuixos és que els seus significats són més abstractes. “Per algú un fènix tant pot significar que ha sortit bé de la pandèmia o que se li ha mort un familiar”, matisa. Encara que els gustos són diversos, Toscano apunta que esporàdicament ha rebut algunes demanda de tatuar-se una data en record d’un familiar que havia mort per covid.

EL VIRUS NO ALTERA GAIRE LES MESURES D'HIGIENE EXISTENTS

Una de les rutines amb les quals ja estaven acostumats els salons de tatuatge abans que esclatés la pandèmia és a treballar amb mesures d’higiene. Així doncs, la pandèmia no ha alterat excessivament la quotidianitat d’aquests locals, que no han hagut de fer importants inversions en matèria sanitària. “Ara el client ha de portar mascareta i no podem ser molta gent per tema aforament, però per la resta seguim com abans”, exposa Da Silva, que compta amb una cabina d'esterilització. “Anem amb bates, ens posem guants i utilitzem plàstics per protegir els materials”, afegeix. Per la seva banda, Toscano afirma que des del Govern “ens van dir els mateix que per als fisioterapeutes i els centres d’estètica”. “Jo vaig separar les zones de l’estudi amb cinta vermella i blanca per respectar les distàncies”, comenta. A més, Toscano declara que una de les restriccions que segueix vigent és que no deixen entrar acompanyants per complir amb l’aforament.

LA TIRETA QUE UNEIX EL MÓN SANITARI

Noble Art, un estudi de tatuatges de València, va impulsar durant la pandèmia un tatuatge solidari en forma de tireta com a mostra d'agraïment al col·lectiu sanitari per la seva lluita contra la Covid-19. La iniciativa va resultar un èxit d’adhesió i el símbol ràpidament es va escampar arreu d’Espanya amb més de 1.000 estampacions, quelcom que va cridar l’atenció de la Cha Winehouse, tatuadora a Crazy Circus Tattoo. “Van penjar la foto i quan vaig veure la promoció a les seves xarxes socials em va semblar molt bona idea. Els vaig comentar d’estendre la iniciativa a Andorra i em van donar el seu consentiment sempre que mencionés al seu estudi com a creadors”, diu Winehouse. Un cop ja comptava amb l’autorització, Winehouse va adreçar-se als 3.400 seguidors que té al seu Instagram amb una publicació on anunciava que s’oferia a tatuar 100 tiretes de forma gratuïta a professionals sanitaris un cop tingués el permís per reobrir l’activitat econòmica. La resposta va ser immediata i va córrer com la pólvora gràcies al boca-orella del col·lectiu. “M’ha escrit fins i tot gent de fora per venir a fer-se-la”, afegeix. Com a conseqüència, va omplir una llista amb un centenar de sanitaris “i tot el que tingués a veure perquè també he fet fisioterapeutes i personal de neteja de l’UCI”. De fet, aclareix que es va trobar amb algun cas de “gent que va trucar dient que es feia enrere perquè no volia recordar cada dia de la seva vida una cosa que havien patit tant”. “Em va agradar aprofitar la iniciativa per introduir el meu món a molta gent que no s’havia fet cap tatuatge fins ara”, revela. La il·lustració, concretament, es tracta d’una tireta que al centre té un cor i que, en paraules de Winehouse, “simbolitza l’amor per cuidar”. “És una cosa bàsica que de vegades se’ns oblida i és tan necessària i bàsica que sovint passa en un darrer pla de la vida”, discerneix. A més, per la seva mida, és un tatuatge més aviat discret perquè va des dels 2,5 fins als 4,5 centímetres. “Ho he fet a molts llocs diferents, com pot ser el braç o el turmell”, assenyala Winehouse, que per moments va arribar a encadenar aquest tipus de tatuatges cada mitja hora. “Algun client ha plorat i tot d’emoció perquè ho han passat molt malament i la pandèmia ha estat el més important de les seves vides professionals”, assevera. Els relats Amb aquesta tireta, la Cristina Naudi, auxiliar d’infermera de Clara Rabassa, porta ja cinc tatuatges . Manté una relació d’amistat amb Winehouse, raó per la qual va interessar-se de seguida per la iniciativa. “La pandèmia ha modificat molts aspectes de la vida pel sector on treballo. Quan va esclatar tot al principi no anava a comprar. Em limitava a anar de la feina a casa i intentava evitar qualsevol tipus de contacte per no assumir cap risc en l’àmbit laboral. He sigut conscient que tractava amb un sector vulnerable i que depenia de mi la seva supervivència”, relata Naudi, que s’ha tatuat a la zona de les costelles. La Judit Capdevila, tècnica auxiliar d’infermeria de l’hospital, també era conscient de la iniciativa que havia sorgit de terres valencianes. Des d’un inici la veu va córrer per la planta Covid de l’hospital, però va deixar-ho per a més endavant perquè “en plena pandèmia estàvem amb un munt de feina”. Avui, quan es mira la tireta que porta sota les costelles, recorda els aprenentatges de tot aquest temps. “No ens pensàvem que podíem arribar a treballar tant en equip. Valores cada abraçada perquè saps que els teus pares potser no els pots veure en dos o tres mesos”, subratlla Capdevila. “No volia que fos molt visible”, diu la Meri Rocha, infermera de l’UCI, que s’ha tatuat la tireta a la part lateral de les costelles. “Significa molt per a mi per tots els problemes que ens han vingut i la superació de tirar les coses endavant quan ningú pot tirar més”, descriu. Per això, la tireta simbolitza “el treball en equip”. “Psicològicament i físicament és com si haguéssim passat una guerra en termes sanitaris”, exclama. Esther de la Rosa, tècnica auxiliar, associa el tatuatge als records viscuts. “Era una oportunitat perquè al futur tots els companys portem una marca de guerra. Hem vist marxar molta gent i hem plorat molt”, conclou.