món animal
L'art del submarinisme
La merla d'aigua precisa corrents sense contaminar, nets, clars i oxigenats, el que la converteix en un bioindicador de la puresa dels mateixos
L'art del submarinisme
Segurament passejant per les ribes dels rius d’alta muntanya o simplement pels passejos condicionats que travessen les ciutats del nostre país haurem contemplat unes curioses aus: les merles d’aigua. De mida mitjana, color marró fosc amb el pit blanc i posades sobre les roques, o seguint la llera del riu amb el vol baix i ràpid mentre emeten reclams metàl·lics. A primera vista, poden semblar-nos poc vistoses; grassonetes, amb la cua curteta i amb unes parpelles blanques molt visibles quan parpellegen.
Els mascles i femelles són similars, però què és el que fa que siguin tan excepcionals i únics aquests meravellosos éssers? Si continuem l’observació, de manera discreta i sense alarmar-les, ja que són extremadament tímides i previngudes, ens adonarem que desapareixen per art de màgia, apareixent diversos metres més enllà... com un prestidigitador del torrent. Però el seu truc té una explicació sorprenent: aquesta distància la recorren per dins de l’aigua, i és que la seva especialitat és el submarinisme! Per això l’evolució l’ha dotat d’adaptacions úniques al món de les aus voladores, més pròpies de bussejadors professionals que d’éssers que han de solcar els cels. Posseeixen una estructura òssia massissa que de forma eficient li permet caminar pel llit del riu mentre volteja les roques per buscar invertebrats aquàtics amb què alimentar-se, i una quantitat d’oxigen a la sang molt més gran que altres aus, poden realitzar immersions de fins a 30 segons, i aprofitant les vies ràpides, “volar literalment entre les aigües”.
Precisa corrents sense contaminar, nets, clars i oxigenats, el que la converteix en un bioindicador de la puresa dels mateixos, motiu pel qual és escassíssima en altres llocs i que nosaltres tenim la sort de gaudir de forma habitual.
Animal molt territorial
La merla d’aigua és molt territorial, defensa incansablement la seva zona d’alimentació. Nia prop de l’aigua, entre roques o sota de ponts, i així dona lloc a mites i llegendes que l’encimbellen com a ésser màgic que brolla d’entre les cascades.