El so dels picots és màgic i intens, profund i enigmàtic
Les aus que presentem aquesta setmana van ser molt venerades a l’antic imperi romà dotant-les de poders d’endevinació, oraculars i protectores, habitants invisibles dels boscos i un dels símbols del Déu Mart; els picots.
Segurament, algun dia passejant per les masses forestals del Principat, haurem escoltat l’intens tamborineig d’aquests singulars éssers, so màgic i intens, profund i enigmàtic. Aquesta peculiar forma de comunicació, de cops rítmics del pic contra la fusta, pot arribar fins a una increïble freqüència de vint impactes per segon i dotze mil repeticions al dia. Per realitzar aquesta èpica melodia, sense efectes nocius per al seu cervell, disposen d’unes inusitades adaptacions evolutives, com són, una caixa cranial dissenyada per esmorteir els xocs i una cavitat interna on s’enrotlla la seva llarga i enganxosa llengua, la qual utilitza per extreure el menjar.
La naturalesa també els va dotar de peus “zigodàctiles”, amb quatre dits, dos cap endavant i un altre parell cap enrere per agafar-se a les branques, a més d’un poderós bec llarg i afilat.
En els nostres boscos, i fins i tot parcs urbans, tenim la gran sort d’atresorar a tres d’aquestes espècies.
El Picot negre, el més gran i greument amenaçat, amb un color negre gairebé uniforme que contrasta amb un cridaner floc vermell sobre el seu front.
El Picot verd, d’un meravellós to verd amb una franja vermella en el seu cap i uns enigmàtics ulls blancs.
El Picot garser gros, el més habitual dels tres, d’un superb contrast blanc i negre amb una zona vermella a la part inferior, de to similar al del seu clatell.
Una altra de les peculiaritats que els fan únics és la forma de niar, trepant profundes cavitats en els troncs de fins a quinze centímetres, que posteriorment convertiran en una confortable llar folrant-la d’encenalls i serradures, treball tan ardu que de vegades els pot portar fins a un mes completar-lo.
Baula clau en la conservació de les espessors, protegint els arbres de l’atac de les larves d’insectes xilòfags, les quals causen greus danys a la fusta, convertint-les en la seva principal font d’aliment, motiu pel qual el Déu Mart els va identificar com a protectors dels boscos.
En la tradició popular, aquestes enigmàtiques aus, han estat associades al presagi de tempestes i precipitacions, pensant que quan el seu repicar s’escoltava de manera més intensa, presagiava que l’atmosfera, carregada d’aigua, augurava pluja, llegenda fonamentada en l’època romana i viva fins als nostres dies.
Cal saber
Tres varietats als boscos
Als boscos, i fins i tot parc urbans, es troben el Picot Negre, el Picot Verd i el Picot garser gros, el més habitual dels tres.
Protectors dels boscos
Els picots són essencials en la conservació dels arbres perquè eviten l’atac de larves d’insectes que danyen la fusta.