La mala fama immerescuda del bòtox

Doctora, bòtox no! Jo no vull que em quedi la cara inflada com aquelles que surten a la tele!” És una frase que em diuen una gran majoria de les pacients, amb un to de pànic, quan venen a buscar informació sobre tractaments de medicina estètica.

La toxina botulínica, anomenada vulgarment bòtox, té una mala fama immerescuda. Els mitjans de comunicació desinformats han parlat sovint del bòtox com un tractament que deixa cares deformes, inflades i sense expressivitat. I res més lluny de la realitat. La toxina no infla. Les inflamacions excessives habitualment als llavis són degudes a implants antics amb silicona, producte permanent que no es reabsorbeix i que fa més de 20 anys que està prohibit d’utilitzar a la Unió Europea. I la realitat és que el bòtox és un dels tractaments que fem més en medicina estètica, amb uns resultats satisfactoris. I és que la toxina botulínica és un dels millors tractaments per a l’envelliment facial. Amb ella tractem les arrugues d’expressió del terç superior de la cara i, depenent de la perícia i habilitats del metge estètic, també podem tractar el codi de bar­res del llavi superior, la hiper­angulació a nivell del maxil·lar inferior o la caiguda de la comissura bucal o boca trista.

En dones joves hipercinètiques utilitzem la toxina també com a tractament preventiu de les arrugues de l’entrecella i front. Si fem tres o quatre sessions, bloquejant el moviment muscular, evitem la formació d’arrugues, però al mateix temps el cervell s’acostuma a no enviar el senyal de contracció al múscul, i amb això perden l’hàbit de contracturar aquesta zona en gesticular, evitant les arrugues a edats primerenques. En resum, podem concloure que treballant amb les dosis adequades de toxina en els punts correctes, aconseguim un resultat molt satisfactori, conservant certa expressivitat i no perdent la naturalitat de l’expressió de la cara.

A MÉS

Adaptar dosis a la musculatura

Per aconseguir l’efecte desitjat és necessari adaptar les dosis a la musculatura de cada pacient. En pacients amb un múscul frontal potent, com és el cas dels homes, haurem d’utilitzar més dosis, evitant l’excés per no provocar una caiguda de la cella. Pel que fa a les potes de gall, haurem d’adaptar les dosis i no anar més enllà dels límits del múscul orbicular dels ulls perquè si la toxina afecta els músculs adjacents podríem tenir efectes secundaris no desitjats.