La nostra valenta 'kamaitachi': la mostela

Hi ha un petit animal al nostre Principat, més abundant del que es podria pensar, però que per les seves actituds sigil·loses i esquives en poques ocasions aconseguiran arribar a veure.

Ferotges, agressives, valentes i extremadament territorialistes, les intrèpides mosteles. Mamífer mustèlid d’escàs pes, menys de cent grams, de figura estilitzada, amb cos i coll llargs que contrasten amb unes nímies potetes. Totalment recoberta d’un profús i curt pelatge, que varia de densitat depenent de l’estació, marró clar per les parts dorsals i blanc per les ventrals i una conspícua cua d’un bell color canyella. Els seus ulls, prominents i foscos com l’obsidiana, fan resplendir el rostre d’aquest bell animal. De la seva esplèndida anatomia en destaquen les seves prodigioses urpes; extremadament afilades, nacrades i incisives. A l’Orient, la mitologia, les representava com a éssers venerats amb urpes en forma de falç esmolada i d’una velocitat tan extraordinària que cavalcava sobre un remolí, tan esmunyedissa que era impossible veure-la atacar i d’un valor sense igual.

A causa del seu indòmit comportament i actitud en constant moviment, necessita altes necessitats metabòliques, pel que pot arribar a capturar fins a cinc-centes preses a l’any, romanent activa durant totes les estacions, renunciant a la hibernació.

Molt territorial, cismàtica amb els seus congèneres, amb un terreny de caça fix. Es posa dreta sobre les seves potes del darrere per escodrinyar la seva víctima, l’aguaita i vertiginosament salta sobre ella com una mitològica kamaitachi, agafant-la amb les potes, travessant-la amb les seves urpes i donant-li la mort mossegant-la al clatell amb la seva potent dentadura. El festí començarà amb el libar de la seva sang per posteriorment acabar amb la luctuosa ingesta del cos de la seva captura. Amb una valentia inusitada, pot atacar espècimens de pes molt més gran que el seu, fins a quinze vegades superior, com ara gallines o conills. També utilitza altres tècniques cinegètiques com introduir-se en petits caus o túnels inquirint als seus habitants, sent l’únic carnívor, que per la seva grandària, pot accedir a les galeries dels talps.

Si alguna vegada passejant o d’excursió teniu la sort de veure a la nostra particular kamaitachi recordeu que encara que de mida petita és una intrèpida i agosarada caçadora, única al nostre país, i molt important en els nostres ecosistemes com a reguladora natural de plagues de rosegadors.

CAL SABER

L'hàbitat un animal solitari

Generalment romanen solitàries, a excepció del període de reproducció, quan formen petits nuclis familiars. En aquesta dolça època busquen cavitats en munts de pedres, tanques, buits d’arbres o colonitzen els refugis d’altres animals, que recobrin el sòl amb herba, fulles seques, pèls o plomes. Un cop condicionada la càlida llar, la femella, plena de cures i amor, il·luminarà una ventrada de cinc cries.

1. Etimologia japonesa

Amb les seves urpes, la seva flexibilitat i l’agilitat del seu cos, en el folklore japonès la van anomenar ‘kamaitachi’.

2. Quan és l'hora de la caça

En un dia pot recórrer fins a dos quilòmetres amb la seva característica forma de desplaçar-se a força de saltets.

3. Estrictament carnívora

La seva alimentació està composta de rates, ratolins i talps, però no desaprofita l’ocasió de degustar altres coses.