Sigues tu, no els teus pares

La família és la base de la nostra personalitat, i en una gran part de la majoria d’experiències que vivim al llarg de la vida. Ells ens programen la ment. L’entorn familiar es consolida com el context on rebem la informació a través de la qual ens veiem a nosaltres mateixos, als altres, al món i a la vida. Depenent del pare, mare, avis, germans que has tingut, dels seus comportaments amb tu i en el dia a dia rutinari, tu conformes una cosmovisió o una altra. No és el mateix tenir pares que et comparen des de petit, a pares que potencien la teva autonomia. No és igual una mare que et sobreprotegeix, una mare que t’insulta i passa de tu, a una mare que t’elogia, et felicita i a la vegada et marca els límits. D’igual forma, és molt diferent uns pares que no et deixen volar i constantment t’estan dient com has de viure, què has de fer i com ho has de fer, a uns pares que et donen la llibertat de triar el teu destí i el teu futur.

Aquesta, de fet, és una de les problemàtiques més comuns en algunes cases, sobretot a les llars on preval un pensament classicista i conservador. Els pares volen manar sobre la vida dels seus fills, i des de ben joves s’encar­reguen de dirigir-los i manipular-los, entenent que els fills són possessió seva i que ells han de seguir unes creences estipulades. Això passa perquè hi ha deutes morals entre els membres de la família de generació en generació, i els nous que venen estan condicionats per uns dogmes familiars. En aquests casos, les famílies solen ser molt depenents de l’opinió dels altres, i la imatge de cara a l’exterior és bàsica per mantenir l’ordre familiar, encara que les creences i els hàbits a través dels quals es visqui siguin perjudicials per a la llibertat de l’individu. Hi ha altres llars on el pes i el control dels pares sobre els fills és igualment afer­rador, però la causa no és un deute moral que es va imposant entre generacions de la família, sinó tot el contrari, un buit d’ideals i creences que tenen els pares, una no realització personal a les seva vida, una insatisfacció existencial amb ells mateixos per no ser, no tenir i no arribar on es volia. Són pares enrabiats i amb còlera interna. Estan enfadats perquè l’entorn, les persones del seu voltant o les circumstàncies negatives els van impedir viure la vida que desitjaven. Aquests sentiments els ceguen, no els deixen veure la realitat, una realitat on els pares es converteixen en tirans, egocèntrics i narcisistes anul·lant completament la llibertat dels fills. Volen que els seus fills siguin i visquin el que ells no van poder ser ni fer.

Si tu et trobes en aquest punt amb la teva família, tant si tens uns pares classicistes com tirans, el teu final serà sempre el mateix: viure en una presó. Allibera’t de les creences, recupera la teva dignitat i construeix la teva vida i la teva personalitat. Trenca les cadenes dels teus pares i sigues tu!

JOC A FER

1. Penja't un cartell

Agafa roba del teu pare o mare, el que més et domini, posa-te-la, i al coll penja un cartell amb el nom de la persona en qüestió. Ets el teu pare o mare.

2. Recorda com vius

Durant quinze minuts recorda totes les accions negatives que han tingut amb tu. Treu-te la roba amb vitalitat i crida “m’allibero del meu (nom)”.

3. Escriu el teu nom

Continua dient: “jo no soc (nom de la persona...)”. Despullat, agafa un retolador i escrius el teu nom per tot el teu cos cridant “jo soc (nom teu...)”.

4. Recorda qui vols ser

Per acabar, t’estàs quinze minuts despullat amb el nom escrit al teu cos dient qui vols ser, com vols ser i quina vida vols tenir. Fes-ho un cop al dia durant dues setmanes.