Per què a vegades no funciona el diàleg?

Sovint, les persones tenim la típica sensació que parlem en va, que el que diem no serveix per a res. Repetim moltes vegades el nostre punt de vista i, finalment, no té cap impacte en l’altra persona. Moltes vegades, acabem totalment resignades i convençudes que dialogar és una acció que no serveix de res.

Aquestes experiències ens fan dubtar de la premissa: “Parlant, la gent s’entén”. Sense cap dubte, el diàleg és la millor manera de resoldre conflictes. Però, per què el diàleg no funciona, a vegades, per transmetre els sentiments a persones pròximes, familiars o amics?

La resposta a aquesta qüestió es troba en la regla 55-38-7 de l’investigador Albert Mehrabian. El psicòleg alemany Albert Merhabian, als anys 80, va concloure que quan comuniquem emocions i sentiments, el 93% d’aquest missatge recau en el que no hem dit amb la paraula, i només el 7% correspon al que s’ha dit amb la paraula. El 55% del missatge és el llenguatge no verbal, posició del cos, expressions facials, gestos..., el 38% és vocal, entonació, volum, ritme de veu... i només el 7% és el contingut literal del missatge.

El que freqüentment passa quan el nostre missatge no arriba al nostre interlocutor és que el contingut literal transmet un missatge i el llenguatge corporal i vocal ens transmet un altre de diferent. Un exemple d’això és quan algun familiar ens crida o ens malparla malgrat dir-li moltes vegades: “no em cridis, no m’agrada que em parlis així”, no ens fa cas i ens continua cridant. El que sovint passa és que només amb el 7% del missatge, és a dir, amb el contingut literal, li diem que no ens cridi. Però amb el 38%, és a dir, amb la part vocal, li diem que no ens agrada però que ens pot cridar, ja que no hi ha fermesa en l’entonació, ni en el volum. I si, a més a més, amb el llenguatge corporal, 55% del missatge, li diem que deixem que ens cridi, i ens quedem escoltant com ens crida i ens malparla, l’altra persona ens continuarà cridant perquè entén que ens pot cridar i malparlar sense problemes.

En canvi, si li diem amb veu ferma “no m’agrada que em cridis i em malparlis, no ho toleraré!”, i seguidament marxem, sense quedar-nos a escoltar més crits i males paraules i som sempre congruents, l’altra persona probablement perdrà el costum de cridar-nos i malparlar-nos. D’aquesta manera, amb l’actuació de marxar, és a dir, el 55% del missatge, i amb la fermesa en la veu, 38% del missatge, estem dient el mateix que amb el contingut literal del missatge.

Si no aconseguim comunicar ens cal fer les modificacions oportunes per transmetre el missatge, ja sigui per exemple, canviant el canal comunicatiu, la seva forma, les paraules, l’entonació en expressar aquestes paraules, o qualsevol altra cosa.

Assumir que la responsabilitat en la transmissió d’un missatge també és nostra ens dona la possibilitat de fer tot tipus de canvis i, per tant, ens dona també una sensació d’eficàcia en la comunicació.

IMPORTÀNCIA DE L'EMISSOR

L’emissor és el màxim responsable i l’encarregat que el missatge finalment arribi al recepetor. No ens podem amagar darrere de l’excusa que el nostre interlocutor no ho entén, que és una persona limitada i no pot entendre el que li estem intentant dir. Per tant, la responsabilitat és només nostra. No podem apel·lar a les qualitats del receptor com a justificació per no haver comunicat alguna cosa.