Els nostres visitants vikings: els Corb marí gros

El nostre proper convidat de la secció Món animal és un ésser venerat pels pobles noruecs, al qual fins i tot arriben a considerar com semisagrat, i a semblança d’ells els seus ancestres vikings gaudeixen d’un caràcter indòmit i unes adaptacions naturals úniques. Es tracta del sorprenent corb marí gros.

Au d’una mida considerable, aquàtica, de plomatge fosc amb reflexos metàl·lics, la qual, de vegades, durant el vol, és confosa amb ànecs, encara que no hi té res a veure. Posseeix una característica taca facial blanca i un conspicu bec ganxut gris, coll llarg i gruixut. A la base de la seva mandíbula comença una zona despoblada de color groc que arriba gairebé als ulls, simulant una màscara guerrera indòmita i intimidatòria.

Ens visita cada hivern, de manera cada vegada més freqüent els últims anys, provinent del nord i del centre d’Europa. La seva estada al Principat coincideix amb l’època més freda i de menor abundància alimentària en aquests territoris, des d’on es desplacen fins als nostres rius plens de nutritives truites i d’altres suculentes espècies piscícoles, i en els quals formaran petites colònies.

Podem observar-los individualment o en petites formacions de fins a cinc o sis individus sobrevolant les zones altes del Gran Valira, principalment des del Parc Central fins a Sant Julià, emetent un inusitat so gutural profund, com un “arrr” vibrant i aspre.

El seu plomatge és poc impermeable, per la qual cosa ha d’estendre les seves ales per assecar-les, adquirint en fer-ho una inconfusible figura. Per posar-se trien roques o branques d’arbres a la vora del riu, des d’on veuen venir el seu apetitós menjar. Des d’allà, un cop descoberta la seva presa, amb un acuitat atac, es llança sobre ella, podent bussejar fins a profunditats de deu metres i en períodes màxims de trenta segons. Una altra tècnica de caça és, mentre neden amb les seves potes palmades, submergir el cap a les gèlides aigües inspeccionant, fins i tot de vegades, a manera de coordinats guer­rers, arriben a cooperar diversos individus de forma coordinada per acorralar de forma conjunta les seves víctimes.

El període reproductiu es realitza pels volts del mes d’abril, encara que llavors la tirada natural per les seves terres d’origen els fa trobar ja molt lluny de les nostres valls. Històricament, en països del nostre entorn, han estat considerats per molts pescadors com barroers competidors, motiu pel qual van ser perseguits gairebé fins a l’extinció. Per fortuna, en l’actualitat la població, per la seva protecció, està creixent de nou.

Contràriament, la presència dels nostres visitants prop dels pobles noruecs és considerada com a símbol de bon auguri. Una prístina llegenda nòrdica diu que la gent que moria al mar, i els cadàvers de la qual mai es recuperaven, passava a l’eternitat a l’illa d’Utrøst. Aquest lloc mai podia ser trobat pels mortals. Els habitants d’Utrøst per poder tornar a visitar les seves antigues llars i les seves famílies havien d’adoptar la forma de corb marí, ja que era l’única manera com els déus els permetien fer-ho.

Ésser ferotge, brau, paradigma de fortalesa, és tot un honor que aquest viking hagi triat els nostres rius per regalar-nos la seva visita cada període hivernal i puguem gaudir de la seva presència.