El missatger del bosc: esquirol vermell

Passejant entre els espessors del Principat alguna vegada haurem sentit uns ullets negres i intensos observant-nos entre els arbres, un alegre malabarista que corre veloç jugant entre les branques, tènues sons delaten la seva presència, és l’esquirol comú o vermell, missatger de les veus que no sonen al bosc.

Amb àgils i tremolosos moviments a aquest feréstec rosegador arborícola el podem trobar habitant pràcticament totes les nostres muntanyes i valls. El seu petit cos, amb un nimi pes que no excedeix els tres-cents grams, llueix engalanat amb un profús i suau pèl rogenc que li recobreix els vint centímetres de longitud, acabat en una pomposa i fulgurant cua que atorga funcions d’estabilitat fent-li mantenir l’equilibri. El seu rubicund color augmenta d’intensitat quan finalitza l’estiu, servint-li aquesta adaptació per aconseguir un major mimetisme entre les fulles ocres que decoraran el paisatge en un període en què augmenta la seva activitat i per tant la seva exposició als depredadors. Amb els primers freds apareixen uns característics plomalls o pinzells de pèls a les orelles que se li cauran amb l’arribada de la nova primavera.

De comportament nerviós, els nostres ufanosos missatgers passen el dia corrent amb les seves quatre potes per les branques. Cada cert temps, a manera de descans, s’alcen com a guaita sobre les del darrere adquirint la seva imatge característica similar a un saltimbanqui. Com a curiositat es pot comentar que a les mans anteriors només disposen de quatre ditets, mentre que a les posteriors en tenen cinc.

La seva alimentació és eurífaga; donant bon compte de les nutritives llavors dels arbres, de pinyons, avellanes, nous, glans i mores, i fins i tot en moments d’escassetat, cargols, larves d’insectes i fins i tot ous.

Durant la tardor de manera menestral recol·lecta els fruits que li servirà de rebost per a la temporada freda, en la qual contràriament del que generalment es pensa, no realitza hibernació, i ha de consumir el que ha emmagatzemat en el sòl i en diferents buits de arbres o roques, tot i que és notable la disminució en la seva activitat física, realitzant les seves tasques quotidianes amb més ronseria del que és habitual.

Crien entre final d’hivern i principi d’estiu ocupant uns confortables nius, generalment recuperats d’altres animals com els picots, unes construccions de forma esfèrica i amb dos orificis d’accés, que poden taponar des de l’interior, per facilitar la fugida en cas de necessitat. Aquestes humils morades, d’una grandària aproximada de vint-i-dos centímetres, són recondicionades per uns amorosos progenitors, que els entapissen amb molsa, fulles, branquetes, palla o líquens. Un cop la llar es troba en perfecte estat de revista, les femelles, plenes d’amor, poden arribar a donar a llum fins a dos ventrades amb tres o quatre fills cada vegada, i que neixen totalment indefensos.

Éssers de comportament gregari fora de l’època de zel, els mascles poden unir-se de rumbosa forma en petits grups per delimitar i protegir el seu territori, el qual marcaran amb l’orina. Un altre benefici de la vida en comunitat és la de vigilància, així, quan detecten una potencial amenaça, baten la cua i realitzen sorolls estrepitosos perquè els seus familiars es posin a cobert. Al frondós boscatge no són pocs els enemics disposats a donar bon compte d’ells destacant entre els mateixos el gat fer, la marta, l’ermini, la fagina o aus especialitzades com el fer astor. En la mitologia nòrdica se’ls denominava Ratatosk, esquirols que corren de forma vivaç de dalt a baix per l’arbre del món Yggdrasil portant missatges entre l’àguila sense nom, posada a la copa, i el drac Níðhöggr, que jeu enroscat entre les arrels de l’arbre. Fàcil d’observar, d’aspecte amorós, és tot un privilegi compartir amb ells el nostre país.