L'auge de la poesia

Escriure mai ha estat una feina fàcil, fer-ho rimant i aportant una sonoritat encara ho dificulta més, i si a sobre es volen plasmar unes idees en un espai molt reduït i d’una manera poc convencional, és d’una dificultat extrema. “Trobo que escriure poesia és la feina més complicada de redactar per la concreció, la manera emocional i no caure en els tòpics”, explica la lectora i professora de tallers d’escriptura Elena Aranda.

A Andorra, l’apogeu de concursos d’escriptura ha provocat, segons diu el poeta Manel Gibert, que actualment “s’estigui en l’etapa més prolífica de la història de la poesia andorrana i de cara al futur hi ha d’haver un esclat més gran del gènere. Estic convençut que les noves generacions ens sorprendran amb propostes innovadores”. Aranda, que ha format part de jurats de concursos de poesia, també comparteix aquesta idea de l’auge en l’escriptura poètica, i assegura que “concursos com el Miquel Martí i Pol estimulen persones a escriure i els dona més confiança a l’hora de presentar-se, ja que han sortit guanyadors de nom del concurs”.

Però a l’hora de diferenciar la poesia de l’escriptura literària, quines són les característiques que la fan un gènere únic? “El relat sempre ha d’anar des del punt a fins al punt b, mentre que la poesia et permet jugar més, és com un trencaclosques, és més visceral”, explica l’escriptor i passat guanyador del concurs de poesia Miquel Martí i Pol, Albert Ruiz. Una opinió que va en la mateixa línia d’en Manel Gibert, ja que manifesta que “la lírica poètica té característiques pròpies, com ara la distribució textual en versos, i finalitats que acostumen a ser més estètiques [en el llenguatge emprat] i afectives [en el fons]”. Aranda concreta que “la poesia requereix més concreció del tema, tenir una capacitat de síntesi, expressar-se d’una manera clara i, a més, s’ha d’explicar d’una forma poètica, mentre que en la narrativa tens tot l’espai del món per escriure”.

FASES DE L’ESCRIPTURA

Inspirar-se per redactar sempre és una de les dificultats que tot escriptor té, el full en blanc genera terror i començar resulta realment complicat. Davant aquesta problemàtica, Ruiz indica que “abans d’asseure’m a escriure penso el tema, li dono voltes al cap, acostumo a apuntar les idees que em venen i començo a donar forma al poema. Després me’l miro amb uns altres ulls, l’intento compondre com si jugués a un trencaclosques i li dono sonoritat”. Unes idees que no necessàriament han de venir pautades, sinó que poden sorgir en qualsevol moment, “per exemple, si estic al cotxe pensant i donant voltes, aleshores em ve la inspiració”, diu l’escriptor. En Manel Gibert, tot i que qualifica com a “mite” la inspiració, explica que “normalment em ve treballant, com que dono voltes a les frases i tinc presents les coses que vull manifestar, visc moments d’il·luminació inesperats en què se m’apareix la representació d’un pensament i una emoció. La primera inspiració és la vida i les vivències”.

La poesia està formada per diferents elements que li donen una essència única com són la mètrica, la sonoritat, el contingut i l’ús de figures retòriques. No hi ha una pauta a seguir i cada autor valora utilitzar uns components diferents per cosir els seu textos. “Normalment al que li dono més importància és a la sonoritat, però no em caso amb una forma concreta, en funció del què penso o per on començo a encarar el poema tiro per un costat o per un altre”, assegura l’Albert Ruiz. Per un altre costat, Gibert comenta que “tots els elements són importants i tinc en compte tots els aspectes implicats en el procés. Tant si el vers és blanc, lliure o mesurat, allò que es diu ha de tenir una ressonància que es correspongui amb allò que és dit: sons, imatges, significacions, ritme, silencis per descobrir el que sembla inefable”.

El transcurs de formulació del poema presenta diferents tècniques d’escriptura, on cada autor n’utilitza unes o altres en funció del que volen escriure i com ho desitgen fer. “Faig servir diversos models, mètodes i tècniques com els cànons formals, estilístics i de contingut del haiku japonès”, afirma en Miquel Gibert. El poeta afegeix que també posa èmfasi “en els accents, el to, la fonètica i l’oralitat essencial de la poesia. Calculo la ressonància semàntica i faig servir figures retòriques”.

Si començar un poema i donar-li cos i forma ja és prou complicat, finalitzar-lo no es queda enrere. Ruiz explica que abans de donar per bo un dels seus escrits, “entre revisió i revisió deixo un temps, ho deixo pair. Les primeres vegades sempre es mira que no hi hagi errades de formulació i després li pots canviar paraules, contingut, però amb la idea ja feta. Acabo o dono per finalitzat un poema per esgotament més que perquè trobo que està perfecte”. En Manel Gibert assegura que en el seu procés per acabar-lo “prefereixo modelar les composicions, manejar els elements gramaticals fins que el producte final em satisfà prou”.

Una vegada l’escrit ja està acabat, és el torn dels crítics de valorar quins són els trets que més aprecien. L’Elena Aranda indica que li “dono importància a la sonoritat i al ritme”. Per a ella és important “que un poema no tingui les típiques figures retòriques i valoro molt escoltar veus noves sobre un tema del qual s’ha parlat moltes vegades”, comenta. En Manel Gibert, que també ha format part de diversos jurats de concursos de poesia, diu que el primordial és que el poema “m’arribi i em somogui.. Si és simplement pel plaer de llegir, ja en tinc prou. En rellegir-lo, sospeso la riquesa lingüística, les construccions, l’originalitat, els efectes sonors, la profunditat, ... Tot compta”, conclou l’autor.