La bona ajuda

Amb les millors intencions s’han fet les pitjors obres.” (Oscar Wilde), Aquesta frase ens pot servir per reflexionar. Segurament, en alguna ocasió, ens hem trobat que després d’haver ajudat, la persona, no tan sols no ens ho ha agraït, sinó que més aviat ha mostrat enuig cap a nosaltres. Probablement no li hem donat bona ajuda, i tot i que la intenció era noble i bona hem fet una mala obra. Possiblement hem interferit en el procés de l’altra persona i en realitat es tractava d’una falsa bondat.

El concepte de falsa bondat es refereix a quan es proporciona una ajuda que ens beneficia més a nosaltres que a l’altra persona. Per exemple, quan algú ens fa pena i sense que ens ho demani intervenim, en realitat actuem per motivacions pròpies, volem alliberar-nos del sentiment de pena. Si l’altra persona no ens ho ha demanat, segurament és perquè vol resoldre la situació sola. El fet que ens faci pena és el nostre mapa de situació, potser l’altra persona el que menys ens vol transmetre és pena. Per exemple, quan a la feina comença un company nou i li donem tanta ajuda que el col·lapsem, potser s’acaba sentint inútil i incapaç. En aquest cas seria bo dir-li que compta amb nosaltres per tot el que vulgui i donar-li amb amabilitat l’ajuda que ens sol·liciti.

A vegades també proporcionem ajut a persones que ens ho demanen tot i que tenen capacitat per valer-se per si mateixes, però els resulta més fàcil demanar-ho que fer-ho. En molts casos les acabem perjudicant, ja que cada vegada són menys autònomes. Per exemple, amb persones grans que han patit una lesió, en la seva recuperació cal anar-los donant responsabilitat i autonomia perquè tornin a realitzar les tasques del dia a dia en la mesura que puguin. Aquesta estimulació els portarà a una bona recuperació i a més a més se sentiran millor amb si mateixes. Això també passa amb els fills, quan els pares s’ocupen de responsabilitats dels nens quan ja tenen edat per fer-ho, com ara preparar-los la motxilla d’esport o portar-la a l’escola si se l’han descuidat.

Tampoc es proporciona bona ajuda quan fem tasques que no ens corresponen. Per exemple, en una família quan el fill ha tingut una mala conducta amb un dels pares i l’altre intervé per ajudar, en realitat no és una bona ajuda perquè no li correspon intervenir, ja que la situació la gestiona la parella. Intervenir és com dir: “Tu no ets capaç i per això ho resolc jo.” Desautoritzar l’altre davant del fill, probablement, el que provocarà és que el fill no respecti el progenitor desautoritzat, creant malestar.

QUAN S’HA D’AJUDAR?

• Quan la persona ens ho demana.

• Quan l’altra persona ens ho ha demanat i no ho pot fer per si mateixa.

• Quan ens pertoca o volem.

No proporcionar bona ajuda sovint ens genera conflictes amb les persones que més estimem i més ens importen.